la guerra del foc

-Vinga,coi de dona¡-em va cridar l'homenot, empenyent-me fora del carro, agafant-me pels turmells.
.No la maltractis¡- li va cridar la seva companya, donant-li un cop de puny al braç, que ell no devia sentir, perque els seus braços feien dos com el meu- aquesta pot valer molt d'or.. si la desgracies, no em treurem ni cinc, gamarús.
Com vaig poder, em vaig posar dreta, aixó si, ben arrepenjada al carro, perque les cames em feien figa. Al meu voltant, la gent passava, mirant-me amb curiositat. Homes i dones benestants es barrejaven amb la més absoluta pobresa, amb nens plens de polls, amb dones brutes que ensenyaven els pits als venedors i compradors, preguntant-los si els venia de gust una estona de plaer per un parell de monedes d'or, sota risc d'agafar vés a saber quina infecció...
Feia una pudor horrible, barreja de suor, merda d'animals i pixams de tota mena. Els cavalls eren plens de mosques, com la carn penjada a les carnisseries, encara sagnant, venent-se com si fossin acabades de matar, aquelles bestioles.
Tot plegat em feia venir ganes de vomitar...també per la droga que m'havien fet empassar aquells dos que pretenien fer-se rics a costa meva.
Una mica mes refeta, vaig anar cap a on eren, discutint amb un home a qui no podia veure la cara perque estava tapat amb una capa amb caputxa, però que devia ser molt ric, perque els hi va donar un bon sac de monedes...Llavors vaig comprendre que acabaven de vendre'm.
Ai,ai,ai...
-Vine a que et vegin, dona¡- em va cridar l'homenot que acabava de fer un negoci amb mí- el client ha d'estar conforme amb el que compra¡¡¡
Si, ell em va mirar, de dalt a baix, per sobre i per sota la roba, tocant els meus braços i mirant-me les dents i les pupiles dels ulls...però jo a ell no el podia veure. Procurava molt bé tapar-se amb la caputxa. Només li veia les mans, i les tenia bastant fetes malbé, encara que no de treballar al camp, llaurant i segant...tenia mans de cavaller.
-Está satisfet,senyor?-li va preguntar la dona, somrient, ensenyant-li una boca desdentegada.
-Molt- li va dir ell- certament, heu complert...M'he l'emporto...Anem.
Em va empenyer, suaument, cap a on era el seu cavall i el seu escuder, que l'esperava assegut damunt d'una gàbia de gallines. El cavall era el més bonic que mai havia vist, negre, fort, acostumat a cavalcar kilometres i kilometres sense cansar-se.
-Senyor¡-el va cridar l'escuder, quant ens faltaven uns metres per arrivar- som aquí¡
-No tinguis cap por- em va dir ell, fluixet- et tractaré bé, com et mereixes....
D'entremig de la caputxa em va semblar veure una llum als ulls que m'era coneguda...