L’ÚLTIM ANIVERSARI

Un relat de: Àlex Lacambra Boada
Es mira les mans arrugades, desgastades, gairebé sense vida i les sent fredes. Veient-les nota el pas de la sang i, alhora, la del temps irrevocable i inevitable. Ara, és molt més fràgil. Els seus ossos s’esquerden amb facilitat i les seves cames pateixen amb quatre passes. Però, amb la seva incessant capacitat de lluita, ha viscut un dia darrera l’altre. Mentrestant, tots estan contents perquè és el seu aniversari. Abraçades, petons i encaixades de mans celebren que ha viscut un any més. Ella però, no pot deixar de pensar que aviat es reunirà amb ell, qui massa jove va anar-se’n i la va deixar sola. Llavors va ser forta i va fer, del dolor, una família. Amb un gran somriure els convenç a tots que avui és feliç. Obre els regals amb creïble il·lusió i fa un brindis quan l’alcen. Cada glop, ara amarg, li recorda les copes buides de la seva esclavitud encoberta al licor. Només ella sap que va superar-la per ells. Però ara, no la necessiten. Són totalment autònoms. Ho superaran i seguiran endavant. Son prou forts com per assumir-ho. Se’ls estima i per això avui és aquí. Però la seva vida s’acaba n’està del tot convençuda. I no hi ha volta enrere tot i que ningú més ho sàpiga. Una llàgrima lenta regalima per la seva galta i després la dels altres la segueixen. Amb els ulls humits porten el pastís i el deixen davant seu mentre preparen els telèfons per fer-li unes fotos. Pensa un desig li diuen. I el desig es compleix. Aquesta nit, el seu suïcidi serà sense dolor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: