Cercador
Oïda musical
Un relat de: Àlex Lacambra Boada- Compartir:
Els espectadors s’asseuen als seus seients i l’expectació és màxima. Aquest compositor i director és el més seguit i considerat. Els músics comencen a entonar simfonies arbitraries per escalfar-se i, amb aquest so desgavellat, s’apressa el començament del gran concert. De sobte es fa el silenci. Un home d’avançada edat s’apropa al faristol situat al mig dels músics. Saluda als assistents i els fa una reverència que és resposta amb un fort aplaudiment. Els músics fan el mateix i els que subjecten un pal els fan sonar colpejant-los on poden. Han de vigilar de no fer-los cap fissura.
El director es situa d’esquena al públic i alça la vara. La música comença a fluir i les notes transporten a un estat d’admiració als melòmans. L’eina que dirigeix puja i baixa amb ímpetu o s’alenteix amb suavitat. La música en segueix els moviments de manera estricta, sense cap contradicció. En tot moment dirigeix el camí marcat per les partitures.
La cançó s’apropa al final i en aquest moment tots els músics comparteixen el seu so en un to àlgid. Hi ha, però, un moment de dubte. Els moviments de canell del mestre no s’ajusten a les notes respectives i comença a haver-hi un desordre musical. La situació genera un gran murmuri i poc després un riure cruel. Les notes, anàrquiques, no saben on van. Ell segueix, amb força, fent els gestos que en aquell moment no corresponen. Els músics han deixat de confiar en el seu mentor i observen, incrèduls, el seu monòleg musical. El director se n’adona, s’atura i baixa pesarós els braços. Amb la mà lliure es tapa els ulls cap cot.
Ja fa temps que ho diuen però ara és evident. El geni està ben sord.
El director es situa d’esquena al públic i alça la vara. La música comença a fluir i les notes transporten a un estat d’admiració als melòmans. L’eina que dirigeix puja i baixa amb ímpetu o s’alenteix amb suavitat. La música en segueix els moviments de manera estricta, sense cap contradicció. En tot moment dirigeix el camí marcat per les partitures.
La cançó s’apropa al final i en aquest moment tots els músics comparteixen el seu so en un to àlgid. Hi ha, però, un moment de dubte. Els moviments de canell del mestre no s’ajusten a les notes respectives i comença a haver-hi un desordre musical. La situació genera un gran murmuri i poc després un riure cruel. Les notes, anàrquiques, no saben on van. Ell segueix, amb força, fent els gestos que en aquell moment no corresponen. Els músics han deixat de confiar en el seu mentor i observen, incrèduls, el seu monòleg musical. El director se n’adona, s’atura i baixa pesarós els braços. Amb la mà lliure es tapa els ulls cap cot.
Ja fa temps que ho diuen però ara és evident. El geni està ben sord.