EL SENTIMENT DEL DESTÍ

Mentre rega les flors de seu jardí no pot deixar de sentir tristesa. La tardor està a punt d’arribar i totes es marciran. El jardí es tornarà un lloc erm i sense vida, dins un son letàrgic fins a la primavera següent. I a ella, no pot oblidar-la. Era la dona de la seva vida. Qui el feia llevar-se cada dia amb una empenta enlluernadora. La que a l’esmorzar l’alimentava amb el seu somriure i la que l’animava a seguir mantenint el jardí de flors a casa. Mentre les cuida, una lleu brisa li remou els cabells; i fa dansar les tiges, les fulles i els pètals. Amb delicadesa les retalla per donar-los una forma uniforme. En aquest moment, ella les oloraria d’una en una tal com una abella ho faria per extreure’n el nèctar. I tallaria la més bonica amb molta tendresa i se la posaria a la butxaca de la camisa. “Així penso en tu quan ets lluny”, li deia. Si pogués, li donaria totes les flors del jardí, si a canvi ella tornés a pensar en ell, tal com feia quan el destí els havia unit. El destí. El destí, però, pot capgirar-se i deixar de cuidar les seves flors. Els pot negar el reg i la poda, i oblidar-se de la seva bellesa. Pot ser injust i despreocupat. I tot i així, sap el que passarà. Però llavors ell què fa? Es dedica a contemplar com el temps compleix el que ha establert? Tots tenim un destí inevitable. El marciment de la nostra flor, de la nostra vida. Però abans d’això ens hauria d’obsequiar amb un destí que ens alleugerís el dolor, i facilitar una vida més llevadora o de menys patiment. Sembla però, que això és impossible. Estem sotmesos a la seva hegemonia, que reparteix felicitat i dolor. Observa les flors. Ara, les veu més marcides que abans. Desgastades. Decaigudes. Buides. En decadència. Esclaves d’un inevitable declivi final. Agafa les tisores i les talla d’una en una. Alleugerint-les així, del destí que se’ls apropa.