L'ombra de la roba blanca

Un relat de: Mena Guiga
S'havia de reduir la coïssor d'haver gratat massa, de quasi haver-se encetat la pell.

-Ditxoses picades de mosquits tigrats! No els liquides, Lilona?

La gata tricolor tortuga , en sentir-se dir el nom, va respondre amb un miol d'ínfim esforç i prosseguí reposant emparada de l'embat solar sota una taula baixa tapada amb una tovallola més vella que l'anar a peu, perfectament confusible amb un drapot.

La dona engegà la mànega per regar, però poc, les plantes d'aquell terrat, el més petit dels tres de la casa burgesa, el terrat de les crasses. La dirigí primer a les seves cames, en pluja fina. Els dits dels peus semblaven cuques que aixecaven el cap des de la goma suada de les sandàlies amb les propietats ergonòniques i antilliscants. Les crasses callaven una sàvia antigor. La dona va fer massa cas a la picada més rabiosa de mosquita tigre, el plaer de tornar-s'hi rascant. I marca a la pell, eixamplant-se i envermellint.

-Passaré calor, però bates de màniga llarga i pantalons llargs- es proposà.

-Si suo, està bé. Millor així que les picors ...no les compto, no...n'hi ha d'haver més de trenta...I les antiestètiques marques!- contà a la Lilona, que va girar el caparró graciosament clapat de negre, gris i torrat i va emetre un 'mèexs' corroborador. Es llepà una pota, badallà ensenyant dents esgrogueïdes i gastades, de gata vella.

La Fígara tornà la mànega a lloc, testos dutxats. Encara havia de fer feina dues hores més, que agraïa i s'hi dedicaria a consciència. Enviaria, finada la setmana, la major part dels guanys pels fills a aquelles terres castigades on Déu tampoc existia. Acaronà la Lilona, que es tombà panxa enlaire, a punt per a un massatge. La Fígara somrigué. La Lilona els l'havia regalada ella. La germana bessona de la gata era amb el nen i la nena de la dona. Havia aconseguit fer-li fer un viatge transoceànic -ni recordava com- i era amb les criatures i els avis. Ah, sí, una amiga que tornava a la dolçor i a la misèria, havia estat el canal? Una gateta de poques setmanes, aleshores, idèntica a la Lilona. La van batejar Bonita, allà. Feia uns quants...massa anys.

-Han passat l'adolescència, i jo lluny.

El pit-pit-pit de la màquina de rentar roba li estroncà l'abstracció. Calia estendre la bugada blanca, en aquell terrat. Baixà i tornà a pujar, carregada amb el gibrell pesant, farcit de peces tèxtils poc escorregudes: la centrifugadora fallava. Anà penjant la roba jugant a combinar els colors dels gafets, toc festiu. L'aigua sobrera regalimava sobre les rajoles calentes que expel·liren cert vapor, com pensaments que calia esvair. La Fígara intentà cantar una òpera sense destresa, amb alegria. La Lilona, tot i que a estones no estava gaire catòlica ni era tampoc una gata romana, la gaudia. En la distància, la Bonita tampoc estava fina.

La immaculada netedat perfumada d'un vestit, tres camises, calçotets, calces, tovalloles i un llençol...ventada per un vent generós i refrescant ventà, al seu torn, la sudamericana menuda, pinyoleta, soferta i abraçaire.

La gata notà una sotragada al cor, cop que resistí. Continuà plàcida, sense contemplar cap por, escoltant la pèssima i entregada interpretació -que més tard faria ploure algun núvol- de la senyora de fer feines.

Uns coloms van posar-se a la teulada sabent que la felina gandulejava aquelles hores, cap perill, caçadora com era, que n'havia arreplegat més d'un i sort de l'altre gat -aquell sense ombra ni figura ni pèl ni mostatxos- que des de la invisibilitat la convencia de només jugar-hi i una mica i innòcuament. Una única vegada no la persuadí. De fet, el colom demanà el traspàs, deprimit per la pèrdua d'un arbre que sovintejava que havia estat abatut de la nit al dia perquè s'hi volia trobar un tresor a sota, un ben pobre subterfugi: al seu lloc de seguida s'hi plantà el quiosc 'Òscar', que feia molts guanys venent, sobretot, premsa rosa i porno.

La roba blanca es movia. La roba blanca projectava ombra negra viva. Un mitjó sol que exhibia un to més aviat orxata (i encara s'hi flairava), oblidat de la desestesa anterior, trencava l'harmonia. La Fígara se n'adonà. Caldria submergir-lo en aigua calenta amb un raig de lleixiu. Anava a despenjar-lo, però el mitjó li ho impedí:

-Ens ho hem deixat. Per això l'altre segueix blanc.

La dona havia pres un cafè sol sola feia unes hores, no havia ingerit res. Volia aprimar l'abdomen sense anar a gimnassos. No l'abellia veure's pneumàtica.
Amb la panxa buida, és clar, al·lucinació segura, va pretextar d'aquella manera la bestiesa que escoltava. No: que no escoltava.

Balanceig de roba, onades de roba, el mitjó continuà:

-Si la busques, en va. S'ha quedat a l'altra casa, la meva parella. No estic ferit, és la vida, són les relacions. Tot cansa, tot és líquid, el líquid cau, cau, cau...sents les gotes? Són els altres, que els sap greu. Però jo no ploro.

La Fígara es posà a cantar altíssim per ofegar la bogeria que no s'admetia. El mitjó volia afegir que havien estat cap a cinc anys, que havien compartit tantes sabates, tants indrets, tants sofàs i tant més. Tenien en comú el teixit, la forma i el número, afinitats supremes. Al darrer viatge, força llarg, la beguda de xufles aixafades s'havia vessat sobre ell només. L'inici del canvi, l'adéu. No ho definiria de separació. L'apreci mutu es mantenia, el vincle havia tingut esclat màgics. I callà, l'orxàtic mitjó. Titllà de maleducada la Fígara, que fugí cap a la nevera, destapà un pot d'olives i les engolí, hipotensa com va creure que estava. Igualment experimentà un desmai. En desplomar-se picà contra la galleda de fregar i la va abocar. No trigà en despertar i refer-se, sortosament. Molla d'aigua sabonosa, s'aixecà sense relliscar. A prop, la Lilona se la mirava, una de les darreres mirades. La Fígara hi veié la Bonita alhora, que estava encetant el comiat existencial. I no, no estava ni malalta ni boja ni amb la tensió alterada: veié el mitjó orxatós que es destinava a unir-les per les cues, fent de llacet compartit per a l'eternitat.


Comentaris

  • Ara quan em trobi un mitjó desparellat a la rentadora el miraré d'una altra manera[Ofensiu]
    Montseblanc | 10-08-2018

    Quan vaig a la biblioteca, agafo els llibres que són dels meus autors preferits o els que algú m’ha recomanat, però sempre em permeto una “petita bogeria”, agafar un o dos llibres només per la imatge que tenen a la portada o pel títol.
    Així he agafat “On em portin els ametllers”, “Dies de ratafia”, “Les pereres fan la flor blanca” o “El sabor de las pepitas de manzana”. Però cap d’aquests títols em sedueix tant com el del teu relat, “L’ombra de la roba blanca”. El trobo magnífic, inspirador, poètic i és que de seguida m’ha fet veure roba blanca estesa al sol, el vent suau gronxant-la, sentir l’olor que fa i preguntar-me què deu passar al relat.
    Així que l’he llegit, és clar. Tendra historia de persones que s’estimen però viuen separades, i de gatetes que viuen i moriran al mateix temps tot i haver-hi milers de quilòmetres entre elles. De vegades passa, tot i que aquí està assegurat gràcies a la intercessió d’aquest mitjó màgic...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

784 Relats

815 Comentaris

261935 Lectures

Valoració de l'autor: 9.60

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com