Llibertat saltant en un llit elàstic

Un relat de: Mena Guiga
Trobes, al Passeig Marítim, prou farcit de turistam, patim-patam, qual Patufets (de tots colors, totes mides, totes edats i totes abillamentes) que han de comprar alguna cosa que ni és encàrreg de la mare, sinó souvenirs que enfarfeguen la vista, trobes l'àrea o zona o espai o com recaram li vulguis dir, dels llits elàstics, els inflables i els jocs menjacocos i un bar adosat, que sempre va bé.

No tries els castells inflables per l'edat. Entre tendres criaturetes de dos anys a cap a nou, com a màxim, faria riure. Apart que la controladora i agafadora de tiquets, prèviament comprats a la guixeta amb un noi vestit mig de heavy que te'ls ha cobrat, no t'acceptaria. I no cal plorar.

No tries cap joc atabalador de maquinetes escurabutxaques ni cap ping-pong pensat a la moderna ni poses cap moneda enlloc per tal que un ganxo estiri a l'atzar un ninotet de peluix de gust fastigós apilat entre molts d'altres del mateix estil i que sembla que la gent es deleix per aconseguir. Què en faries? Més merda a casa, vet-ho aquí, un estúpid element més!

Esculls, i venies per això, tot i que no ho sabies del cert, els llits elàstics. Pagues tres euros i podràs gaudir-ne deu minuts. Si hi ha poca gent, s'allargarà a quinze i et farà l'efecte que a vegades el poder del diner sí que creix. Però no t'ho creguis pas!

Et toca el número 10. T'has descalçat i has optat per deixar-te els mitjons posats. Mai se sap què es trepitja. Recordes una vegada una nena que va haver de sortir cagada de tant de saltar. Desconfies de la forma de neteja aliena. I potser fas bé.

Vas amb roba còmoda per tal de moure't amb llibertat. Res no apreta. Roba fresca. Sense escrits en anglès ni estampats ni lluïment de cap marca. Roba senzilla.

Tastes el llit i com s'enfonsa amb el teu pes. Com, en fer un mínim salt, et fa pujar amunt, un xic. Com més potència, és clar, més enlairament. Somrius. T'hi poses ja. Fins i tot, a estones, tanques els ulls.

Com si no tinguessin ossos. Ni músculs. Ni pell. Com si en cada salt tot fugís.
Sents, mentre botes, la llibertat que et procura l'efecte de l'impuls. Comences a suar. Tens la cara relaxada. No pots parar.

Notes la llibertat dels mots agrumollats al cervell, que es desenganxen i surten volant. Fora, fora! Bon vent!
Copses, desde algun lloc recòndit del teu cap, potser, una mena de color indescriptible que tira a blanc i que et dóna pau.

La llibertat dels salts i el pensar que ets de goma.
La llibertat d'escopir tota la pols que no brilla i que t'ofega.
La llibertat del moviment més enllà del moviment.

Penses, quan marxes, que hi ha hàbits que cal adquirir. I...si només val tres euros!





Comentaris

  • Massa car[Ofensiu]
    Pau Mora | 20-06-2012

    Això hauria de ser gratuit i tenir-ho tots sota la finestra de casa per sortir volant o que almenys l'ajuntament en col·loqués un de ben gran com un camp de futbol per poder saltar més alt que les cases

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

879 Relats

930 Comentaris

433160 Lectures

Valoració de l'autor: 9.83

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.

L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).



Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.

El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com