L'Isidre

Un relat de: intratable

L'Isidre és un tomàquet. Ara recorda aquells dies adolescents a la branca de la seva mare. No recorda, però, quan tan sols era una flor groga protegida dels insectes amb sofre. No sap que la seva mare va ser atacada per la mosca blanca. Només recorda que creixia i es preguntava si se'l menjarien quan el plantessin, o cauria i la natura acabaria decidint el seu futur. Recorda que els seus germans (els que havien sortit de les dues flors que estaven al voltant de la seva) van créixer més ràpid que ell. Per això, un dia, a ells els va recollir un home i ell es va quedar sol, com a mínim en aquella branca. Però llavors va passar allò que ha fet que sigui un tomàquet especial: la filla de l'home, que tenia cinc anys, va dir: "Tu et diràs Isidre". Així es va convertir en l'únic tomàquet amb nom.
De tant en tant, la nena baixava a mirar-se l'Isidre. La nena sempre es sorprenia. "No has crescut!". L'Isidre posava cara d'enfadat, tant com pot posar-la un tomàquet, i responia: "Però si em dec haver engreixat dos grams des de l'últim cop que vas venir!", però la nena no el sentia perquè els tomàquets parlen molt fluixet. "I encara estàs verd!". "Paciència", responia avergonyit però verd.
La nena volia que comencés a estar vermell, que és quan el seu pare agafa els tomàquets, però volia ser ella qui el collís. Durant aquest llarguíssim temps (dos dies) l'Isidre va creure que la nena en tindria cura un cop el prenguessin de la seva mare, que ella el guardaria de formar part de l'amanida del sopar, de ser fregat sobre una llesca de pa o de ser un tomàquet en conserva dins d'un pot al bany Maria.
L'Isidre pensava ràpid. Si ho comparem amb els humans, clar. Tenint en compte el temps de vida d'un tomàquet i el d'un humà sembla lògic que sigui així. Clar que seguint aquest raonament, si les mosques, que tenen una esperança de vida d'un dia segons el Trivial, parlessin aviat s'acabarien els diners de la Fundació Alfred Nobel. Milions de mosques riques.
En una de les seves cavil·lacions, l'Isidre es va adonar de que, ja que la nena era més gran que ell i en canvi ell creixia més ràpid, però la nena havia d'arribar a ser tant gran com el pare i ell no i... en fi, que la nena el sobreviuria. A més, l'Isidre havia vist com algun cosí seu que havia caigut sol (o per culpa del vent) s'havia estat un temps a terra abans de començar a desfer-se. Això li donava una idea de quan de temps de vida li quedaria un cop l'arrenquessin de les branques de la seva mare (o si caigués a terra). Clar que l'esperança es reduïa per culpa de la possibilitat de que l'utilitzessin, qualsevol que fos la manera. Però ell confiava en els ajuts de la nena perquè...
Perquè corre la llegenda entre els tomàquets que diu que els humans poden fer viure un tomàquet no només setmanes, sinó fins i tot anys. En el fons de les llavors dels tomàquets sempre hi ha l'esperança de ser l'escollit, però no en parlen massa. Cap dels vius ho vist mai. L'Isidre hi tenia més esperança que els demés familiars perquè Ell Tenia Nom.
Per fi el dia de la recollida va arribar, però no va ser la nena qui el va agafar. Junt amb els seus cosins va anar a parar a una bossa a la cuina de la casa. Això va suposar un daltabaix per a l'Isidre que, pràcticament, es creia l'escollit, el tomàquet llegendari. Sempre podia ser que la nena el reconegués.
Mentre l'Isidre recorda tantes coses com ha viscut en el planter, algú obre la porta de la nevera. S'encén la llum. Obre la bossa dels tomàquets.

I ara què? La nena l'agafa? Posem que l'agafa, el renta i se'l menja. No, si això fos un conte per nens, que ho podria ser, no se'l menjaria, en canvi el rentaria i se l'enduria a l'habitació per a que visqués anys i anys. D'altra banda, podria ser interessant que agafés un altre tomàquet creient que es tracta de l'Isidre. La nena arribaria plorant, perquè l'Isidre no és a l'hort i llavors algú li diu que miri a la nevera, però ella s'equivoca.
També en podrien fer pa amb tomàquet. O el podrien haver agafat per plantar-lo de cara a l'any vinent. I llavors s'hagués convertit en mare, i després tindria fills, i un d'aquest fills li hauria agradat a la nena i l'hauria anomenat Josep. En Josep és un tomàquet.
O potser es podrien explicar diferents finals, no donant-ne cap per satisfactori.
O potser la història encara no ha acabat i no és pas un conte per a nens.

La Laia és una nena. Gairebé cada dia acompanya al seu pare a l'hort i allà hi veu créixer les tomaqueres lligades a les canyes. Sap que d'allà hi surten els tomàquets, que és allò que tan li agrada de les amanides.
Un dia va veure que de les petites branques en sortien unes flors grogues. Aquestes flors s'anaven convertint , amb els dies, en unes boletes verdes i petites. "Oh! Tomàquets!" va exclamar la Laia. "Però encara no els podem collir", va contestar son pare. En una setmana moltes d'aquelles boletes petites i verdes anaven prenent forma de tomàquet. Poc a poc va arribar l'hora d'arrencar-ne uns quantsde les tomaqueres. Es va donar el cas, que en una d'aquelles ja típiques excursions pare-filla a l'hort, el pare de la Laia va agafar-ne un parell d'un trio i la nena va dir "Tu et diràs Isidre" al pobre tomàquet que s'havia quedat sol.
Cada tarda tornava a l'hort per contemplar a l'Isidre mentre aquest creixia tan lentament que la nena no ho podia apreciar. "Per què collons s'ha quedat tan esquifit l'Isidre?", pensava la nena utilitzant alguna que altra paraula heretada del seu pare. L'Isidre no semblava immutar-se quan ella li recriminava no haver crescut. Ella el volia agafar i endur-se'l a casa.
Però mentre tornava amb les mans buides va sentir pena per l'Isidre. El primer cop que el va veure (o millor dit: el primer cop que es va fixar en ell i li va posar nom) va decidir que seria el tomàquet de la seva amanida del sopar. I s'havia imaginat al seu pare fent-li fotos: mentre el collia, fent posats amb el tomàquet, a la cuina amb el ganivet a punt de fer el primer tall, l'amanida ja preparada amb l'Isidre a trossets escampats sota un bon raig d'oli (amb les càmeres digitals tot ha de ser fotografiat). Ja no volia menjar-se'l. Eren amics. L'Isidre era un amic molt callat (o que parlava massa fluix) al que cuidaria com si fos el seu fill, o encara més, com la Barbie cuida el fill negre que ha tingut amb el Ken blanc; com a mínim quan la Laia hi juga. Precisament ha deixat de jugar-hi per passar més estona a l'hort, amb l'Isidre i amb son pare, que la mira emocionat quan ella li va al darrera. Li agrada veure al seu pare feliç com no recordava haver-lo vist mai.
La Laia sempre recordarà aquell divendres. Va anar d'excursió amb l'escola i s'ho va passar molt bé amb les seves amigues corrent pel bosc i jugant al corro de la patata. Per la tarda els seus avis la van anar a recollir a l'autocar, passaria el cap de setmana amb ells. Diumenge no va deixar de pensar en l'Isidre, al que pràcticament havia oblidat els dos dies anteriors.
Dilluns va anar a l'hort i ja no hi era.

L'August és un home. Ara la seva ferreteria va tan bé que pot anar a portar i buscar a la seva filla a l'escola, confiant en els seus dependents per a portar la botiga. Fins i tot, cada tarda pot passar-se una estona pel petit hort que s'ha muntat al pati abans d'anar a tancar el negoci. Ara hi té plantats tomàquets i pebrots, però són els tomàquets els que l'hi han tornat la felicitat.
Fa quatre anys la dona el va deixar per un altre. Un dia, en tornar de la ferreteria a un quart de deu de la nit, cansat perquè havia donat festa al noi de dinou anys i havia hagut de despatxar ell sol tota la jornada, va obrir la porta i es va trobar a la seva filla sola. Una nota sobre la taula del menjador, signada per la seva dona, li donava a entendre que no la tornaria a veure, ah! i que tampoc tornaria a veure al noi de dinou anys.
Dia i nit es feia el fort davant la seva filla, però ell sabia que ella el notava trist. Però també sabia que la nena depenia completament d'ell. Era la seva joia, només calia que somrigués i ell s'havia d'aguantar les llàgrimes.
Ara que ha plantat tomàquets la seva filla camina darrera seu gairebé cada dia i se'l mira com els rega o els hi tira sofre o arrenca petites herbes que han crescut junt amb les tomaqueres. Ara torna a ser un home feliç perquè nota que la nena, de cinc anys, està orgullosa d'ell.
Pel matí després de portar a la seva filla al seus últims dies de col·legi ara que s'acosten les vacances, va a fer un tallat amb la dependenta de la ferreteria abans d'obrir-la (la ferreteria). "Ahir, estava recollint tomàquets i la Laia n'hi va posar nom a un, ara tenim un tomàquet que es diu Isidre", va dir alegre i orgullós. La dependenta no deia res, només se'l mirava amb els ulls ben oberts i un somriure infinit que la delataven.
El divendres següent l'August es disposava a recollir els tomàquets i va veure que l'Isidre ja estava a punt. Li va fer pena que la seva filla no hi fos per a agafar-lo ella, però si el deixava massa temps allà potser cauria. I necessitava tomàquets per diumenge.

L'Ingrid és una dona. Cada dia va a treballar i abans d'entrar a la feina pren un cafè amb llet mentre xerra amb l'amo del negoci on treballa. No pot evitar que se li caigui la baba, ella és així. Havia tardat anys en adonar-se que ella només vivia pel sexe. Hagués treballat on hagués treballat s'havia endut al llit a mitja plantilla. Aquest home li estava resultant difícil, sempre parlant de la seva filla, embadalit a més no poder.
Quan estava casada era tot bastant complicat, ara l'Ingrid vivia sola. Així era més fàcil endur-se al llit a qui volgués acompanyar-la, i normalment tots volien i no pas per no fer-li un lleig. Amb altres dones no ho feia tan sovint perquè no sabia com seduir-les, però si la intentaven seduir a ella de ben segur que cauria.

L'August, que és un home, ha quedat amb la seva dependenta per anar al cine aprofitant que la seva filla és a casa dels avis. És diumenge i el cinema estava a rebentar,
total per veure pel·lícules on el protagonista principal són les crispetes. Després han anat a sopar a casa seva i mentre ella posava música, un pèl massa seductora potser, ell preparava una amanida d'escarola, amb panses, una barreja d'oli d'oliva, mel, vinagre balsàmic i menta. I l'Isidre.
Tots dos sabien que acabarien al llit i així hi van acabar. I quan van acabar d'estar al llit l'August es va adonar de que feia molt de temps que ja no es recordava de l'Ingrid. La dependenta, que es diu Mar, estava patint, per saber si la Laia l'acceptaria com a mare, sobretot després d'haver-se menjat l'Isidre que, per cert, estava molt bo.

Comentaris

  • JOJOJOJO[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 14-11-2005 | Valoració: 10

    M'he partit de riure! Ja quan arribava al final pensava: això serà cíclic. Anirà a petar on va anar a petar la primera, digue'm-ne, seqüència del relat. I en certa manera ho és, perquè primer exposes el punt de vista del tomàquet (cosí llunyà del tomàquet més famós de la història, molt popular per les seves intervencions, aportacions sinalagmàtiques i taules rodones al prestigiós [parèntesi per apartar momentàniament l'ironia] programa divulgatiu dit El Club Súper Tres).

    Per cert, està molt ben trobada, aquesta visió del tomàquet. Fins i tot per la comparativa "vida del tomàquet" versus "vida dels humans" (no hi havia atinat que era aquesta la raó per la qual pensava tant ràpid!)

    La segona part és la dels finals: quin final hi posem? Un de romàntic (el guardarà "anys i anys" ["per molts anys, a la una per molts anys..."]? Un de trist (Titànic en versió d'horticultura)? S'intueix que el final pot ser una mica miqueta peculiar.

    Tercera part. Hi exposes una llaaaaarga història que podem atribuir a la de l'amo i la seva filla (i la seva dona i l'empleat de dinou anys, és clar), que acaba encaixant amb la visió del tomàquet.

    I el trist -o no tant trist- final, a l'estòmac d'un parell que s'acaben d'enamorar.

    Qui sap quan hi haurà contribuït l'Isidre, amb el seu excel·lent sabor!

    Trobarem "Res" o "L'Isidre" en la versió 2.0? La veritat es que no hi estaria gens malament!

    Això sí, hauries de corregir un "de que" que he vist poc després de la referència als premis Nobel (el capital de la Fundació dels quals ja fa temps que s'ha esgotat, per cert [qui abona l'import dels premis crec que és, entre altres i sobretot, el Banc Central de Suècia. Quan me'l donin ja t'ho confirmaré, Ok?])

    Salut, intratable!

    Vicenç

l´Autor

intratable

40 Relats

52 Comentaris

74363 Lectures

Valoració de l'autor: 8.30

Biografia:
Amb 27 anys no es té biografia, encara. Com a mínim jo.



R en Cadena

"Llibre em va encadenar i jo he passat la cadena a Herzog i a Jesús Miquel Saldón Andrades"

(descobreix què és "R en Cadena")