Línia 2

Escales que baixen i baixen, sota les entranyes de la ciutat. Un soroll agut i estrident anuncia l'arribada a l'andana. S'obren les portes i prenc seient. Observo la gent: mirades absents, d'altres que s'amaguen darrere d'un diari qualsevol, oïdes que no volen sentir, ulls indiscrets, un nen que observa i no perd detall.

Sota la fredor dels llums de neó tots som passatgers, esperant la nostra destinació, la majoria la coneixen, alguns encara no.

Ens endinsem en el túnel, tot resseguint un camí que no podem veure. Una veu anuncia la propera parada i la gent es prepara. El vagó gairebé es buida. Les sirenes de les portes donen una ultima oportunitat als nouvinguts a l'andana: "no perdis aquest tren, potser el següent no et portarà allà on vols".

El trajecte continua. Miro al fons, i darrere el bosc de perfils metàl·lics el comboi sembla un cuc que no s'acaba mai. Els bancs vuits llueixen, i la seva blavor contrasta amb el blanc immaculat de les parets.

Noves veus, més parades, portes que s'obren i es tanquen, gent que arriba i gent que se'n va, però el camí continua inexorable, sempre endavant, travessant la foscor.

El tren es torna a aturar i sense pensar-hi gaire decideixo baixar. He triat la meva destinació, no sé si serà la definitiva, però estic tranquil. Enfilo les escales que pugen, i la foscor dóna pas a la llum.