Sing, sing, sing...

Dilluns a la nit. Orfeó Gracienc. La gent comença a arribar. Una altra vetllada de swing espera al fanàtics del "lindy-hop".

La música comença a sonar, i amb els primers acords les parelles s'endinsen a la reduïda sala de ball. M'ho miro des de la distància, dubitatiu de si entrar o no a l'escenari. Fa pocs mesos que vaig iniciar-me en aquest adictiu món del swing, i el meu estil encara no és res de l'altre mon.

Després d'un parell de cançons em decideixo, trec una noia a ballar i em deixo emportar pel ritme, uns quants pasos de "Charlestone", una mica de "Bàsics" i m'oblido de la resta del mon.

La noia segueix el meu "bouncing". Mirada als ulls i contacte amb distància, ni més ni menys que la suficient per transmetre-li el que faré a continuació. Somriures que es creuen. La connexió funciona prou bé, i tant que sí!

Llavors sona una de ràpida, i els peus es comencen a moure a velocitat de vertigen. Bategades frenètiques, cossos que giravolten, es separen i es tornen a ajuntar, samarretes amarades i la suor que inunda l'atmosfera. El parquet s'impregna a poc a poc i els miralls s'entelen, mentre els visitants observen bocabadats .

Una de lenta, i les parelles canvien (és el que té el ball social). Ara el que importa es moure's subtilment, l'estil és el que mana i no pas la velocitat, lleuger balanceig i sensualitat en els moviments, amb calma, però sense perdre el ritme.

La vetllada continua fins que finalment arriba el clímax de la nit: Benny Goodman i el seu "sing,sing,sing". La gent embogeix: braços, cames i peus descriuen moviments inverosímils i el frenesí arriba al límit, ja no es pot demanar més.

Tot plegat és com viatjar als anys 30 per uns minuts, ballar i només ballar, mentre duri la musica...