EL FAR

Dues setmanes. Dues interminables setmanes era el temps que la Julia i l'Enric portaven plegats de vacances.

Les platges del sud de Sardenya havien estat l' indret escollit per trencar la rutina i cercar una mica de pau, tot i que aquest últim propòsit semblava difícil d'aconseguir.

Quatre anys era el que l'Enric i la Julia, la Julia i l'Enric, portaven en parella. Passats els primers anys d'enamorament, la relació havia ant decaient fins al punt on es trobava en aquell moment: a un pas de l'abisme.

L'Enric l'havia portat a la vila italiana de Villasimius, on van passar el seu primer estiu plegats, amb l'esperança de salvar l'insalvable, de no creuar el punt de no retorn.

Era el dia abans de la tornada i l'Enric no volia acabar aquella estada sense haver fet quelcom diferent. Es per això que va convèncer la Julia per llogar una petita barca de vela per passar el dia al mar.
Els seus coneixements bàsics (massa bàsics) de navegació no haurien de suposar cap problema en aquell mar en calma. O almenys això es el que pensava ell.

- I estàs segur que sabràs fer anar aquest paquebot? Va dir la Julia. No em vull quedar penjada al mig del mar.

- Perquè sempre has de dubtar de la meva competència en tot? Es que potser jo poso en dubte les teves qualitats ?

- No desviïs el tema. No tens ni idea de com fer anar la teva vida i pretens pilotar una barca.

- Ja n'hi ha prou. Sortirem a la mar, donarem una volta i tornarem, això es tot.

Poc s'imaginaven que lluny estaven de la realitat. Quan tot just havien sortit de port i feia mitja hora que navegaven, l'Enric va exclamar:

- Em sembla que alguna cosa li passa al timó, cada cop em costa més maniobrar-lo.

- No m'espantis Enric, no fa gràcia.

- No es cap broma, no puc... merda!! S'ha trencat.

Després d'uns minuts d'angoixa intentant posar a lloc el timó, es van adonar que no hi havia res a fer. El corrent els empenyia mar endins i ells no podien controlar el seu rumb. Estaven a la deriva.

- Ja t'ho deia jo, va exclamar la Julia amb ràbia. I ara que farem? El mòbil no té cobertura i ningú sap que som al mar, llevat d'aquell homenot que ens ha llogat la barca i que amb prou feines ens entenia.

- Segur que quan vegi que no tornem avisarà als guardacostes.

- Com vols que hi hagi guardacostes en aquest poblet de mala mort?. Estem sols i perduts! I tot per culpa teva!

- Prou! n'estic fins al capdamunt de la teva actitud negativa. Si vols llançar la tovallola, ja saps el que has de fer, hi ha un munt d'aigua salada al teu voltant!

Els ulls de la Julia es van envermellir de cop i no va poder evitar el plor.
- Ets un insensible i un miserable! Com em pots dir-me això?

- Em sap greu, jo no volia... es que això nostre ja no s'aguanta per enlloc, Julia. Podem fer com si res, però...acceptem-ho, aquesta situació es la gota definitiva, si no podem estar units en un moment com aquest, com podem conviure-hi plegats?

- Jo no vull que lo nostre s'acabi. Només es que ja fa temps que vas a la teva. Sembla com si jo no existís, com si fos part d'aquesta rutina que tant odies.

L'Enric va callar, mentre mirava fixament el fons de l'embarcació, pensant que hi havia de cert en el que acabava de sentir.
- D'acord, potser jo no he sigut el company ideal últimament, però es que tu estaves tan pessimista i negativa. A tot i poses un "però".

- Doncs parlem-hi, per l'amor de Deu! Perquè no m'ho deies!, va exclamar la Julia sanglotant.

L'Enric la va abraçar, li va acaronar els cabells com feia temps que no ho feia, i li va besar el front. Mentre el sol els cremava, es van arraulir en un costat de l'embarcació.

- Ens en sortirem, ja veuràs. Tot anirà be.

Durant les hores que van transcórrer a continuació van perdre de vista terra ferma, i malgrat deixar-se la vista observant al seu voltant, no van poder divisar cap altre vaixell. El sol va baixar fins a perdre's en l'horitzó, i la nit va portar un vent fred que els calava els ossos.
Per si la situació no era prou dramàtica, el cel ennuvolat va deixar pas a una pluja fina però persistent. Definitivament, els deus s'havien conjurat contra la jove parella.

Va ser llavor quan, perduda tota esperança, van divisar un llum vermell intermitent.

- Veus el mateix que jo? Va cridar l'Enric. Aquell llum ha de ser un vaixell, segur que si!

- Un vaixell? Juraria que es tracta més aviat d'un far.
Empesos per l'ànsia de sobreviure, es van posar a remar amb totes les seves forces. A falta de rems, els seus braços empenyien poc a poc l'embarcació cap aquell punt vermell.

La barca va fer un sotrac quan van arribar al focus de llum. Es van posar dempeus i van sortir de l'embarcació a poc a poc, tantejant el terreny amb braços i cames. Desprès d'uns segons inicials de confusió, es van adonar d'on eren.

El mon se'ls va caure a sobre. Es van agafar de la ma, es van abraçar i van plorar desconsoladament.

No estaven a terra ferma, ni tan sols es podia dir illa d'aquell roc on s'alçava un petit far utilitzat no pas per indicar que la costa era allà, sinó per alertar dels esculls poc profunds que els mariners de la zona coneixien prou be.

Allà no hi havia ningú més, ni persona ni animal ni planta.

I va ser llavors, en aquell tros de roca, on es van prometre que si sortien d'allà tornarien a ser la parella que s'havia enamorat quatre anys ençà. Va ser en aquell far.