L'humor de la frustració pot arribar a ser el més gran consol

Les parets d'aquell indret el succionaven... xuclaven els seus sentiments i deixaven a flor de pell, la seva feblesa més intensa...
Els llums....blancs a estones, i d'altres grocs, que ell mirava amb força, el deixaven cec, per dins i per fora...
Aquelles llums feien que perdés el rumb de la seva mirava...perduda....Mai trobada...
Era com una mena d'ordinador...
El qual només tenia un únic programa
Un únic software...
I aquell...n'era l'epicentre del seu problema...
La raó per la qual estava allà...
El motiu que tant el preocupava...

La...sutilesa amb la que els seus ulls volien canviar de rumb, era la mateixa sutilesa que tenien els seus llavis per dir...pronunciar ben fluixet algunes paraules que no aconseguia vocalitzar...

La seva mirada es dirigir a mi...
Els seus ulls reflexaven l'angoixa més profunda que mai m'havien pogut transmetre amb una simple mirada...
La metgessa, vingué de lluny, d'una sala amb un cartell d'aquells de la radioactivitat.

-Joan?
-Si, JO MATEIX.
-Vingui un moment.

Va ser llavors quan em vaig estirar.
La cadira era ja prou incòmode com per quedar-me engantxada a aquella postura, tant... poc sensual.
Als llavis de la metgessa, hi vaig poder llegir poques praules...
-Tractament, rapid, tranquil, sortirà bé.

La veritat amb tants pocs mots, no podia deduïr que volava en aquell moment pel cap d'aquell noi.
Ell de cop, cridà:

-CANCER?

Els seus actes van ser simples.
Va fer marxar a la metgessa, va asseure's a la cadira, i molt fluixet, em digué mirant-me als ulls, fixament...

-Als hospitals, ni de visita.