L'home ocell

Mirava el cel, aquell dia ja havia fet la seva xerradeta amb el mar, ara li tocava al cel.
Ja era de nit, la lluna el somreia i li explicava les cosetes del dia a dia…no estava sencera, de fet estava primeta i poc mostrable pero ell seguia profundament enamorat d’aquella llum.
Ja de petit li deien que era un llunàtic, bon noi aixó si, pero sempre eatava a la lluna i ell mai s’ho va pendre com un atac o com un defecte, somreia, assentia i per dins pensava que mai voldria deixar d’estar-hi.
De mentres la mirava, l’aire li xiulava pels oïdes, i també l’escoltava i entenia el que li deia…allà restava hores, entremig del mar fosc , la lluna clara i l’aire suau.I de sobte, com per art de màgia, desapareixia i arribava aquell punt que tanta gent desconeix i que es podria comparar tant sols amb un bon orgasme, pero dels més bons i potents que un pugui tenir.
Perdia el temps, cada dia perdia el temps, perqué volia saber on era, volia entendre que formava part d’aquells elements, no es volia acontentar vivint al marge, el seu caminar es guiava per la llum que el dirigia, per l’aire que l’empenyia , per la fresa que li explicava els secrets de viure dins de tot l’univers, i no tant sols dins d’una ínfima part.
La part carnal ja la coneixia, tan sols li calia tocar la mà d’un altre èsser per compartir aquesta part, pero la seva lluita era molt més real, no volia marxar de tot l’entorn i per aixó escoltava i mirava amb passió tot el que la natura li volia dir.
Perqué xerra, perqué sempre diu coses, perqué si realment un comparteix instants entendrà que no tant sols es pot admirar , si no que es pot interactuar amb ella i no para, no para mai.
Tot plegat s’enfada, i si s’enfada molt ja pots tremolar i encara que la gent estigui pensant que l’ibex 35 trontolla, si la natura s’enfada, l’èsser humà no té més remei que deixar de pensar en ell mateix i ha d’intentar abocar totes les forces a l’espera de que la natura calli i quant hagi convertit el revonbori en silenci, haurà de mirar quin es el resultat de la seva ira…pero i si està explicant alguna cosa? I si ens vol dir alguna cosa que nosaltres no sabem?...alguns podem pensar que la natura no es tant injusta com per atacar sempre en les mateixes zones, no pot ser així, pero potser aquell espai es tan sols d’ella i l’hem invaït, potser haviem de deixar en el món un racó gegant perqué deixi anar totes les seves ires i maldecaps, com nosaltres, que tenim els nostres mètodes…potser pensa que li hem deixat massa poc trosset i fins i tot potser es pensa que tot es seu…no ho sé.
Aquella nit li regalava una brisa fina, suau, que li permetia olorar el mar amb serenor i mirar la lluna amb els ulls ben oberts, estava meravellat, com tantes vegades, quasi extasiat per sentir-se tant petit pero tant potent.
Es sentia privilegiat, com mai. Allà baix, es veien les llums de les faroles i escoltava, afinant l’oïde dins de la brisa que l’ajudava, les veus de la gent cridant algun gol del seu equip preferit, o patint per una famosa que explicava l’amor incondicional pel seu fill per la televisió.
Ell feia un somriure quasi burlesc, perqué se sentia tant potent que tot alló li semblava una misèria, els escoltava de lluny, es cert, pero li arribava pobresa, tristesa, fins i tot cobardia i ell estava a un altre nivell.
Pero tampoc ho diria a ningú, perqué podria provocar incomprensió o fins i tot enveja o les dues coses a la vegada, pero segurament el que més provocaria es llastima, i tornaria a sentir alló tan típic de: es bon noi, pero està sempre a la lluna…i ell somriuria sense mostrar la forma dels llavis que indiquessin la felicitat que li produia sentir-.se tan llunàtic.
De sobte el silenci el va seduir, i la ment es va anar transformant en una altre element més, i en aquest punt, les ales van apareixer, les veia com es formaven , com tantes i tantes nits, i començava a sentir les seves veritables responsablitats, aquelles que no tenien premis externs, ni reconeixements publics, tant sols era el resultat de la demanda corporal i sensorial que li arribava desde dins…no sabia quant va apareixer aquesta exigencia interior pero no creia que fos gaire més tard de quant la seva consciència va nèixer, de fet creia que va ser un sentiment que ja anava amb ell inclós en el pack del seu naixement, alguna cosa innata, ja establerta, sense lluites, perqué si.
I mirant com el seu cos es transformava en un home ocell es va aixecar, va desplegar les grans ales que la més gran realitat li havia otorgat i desde dalt del penya-segat es va llençar al buit amb el poder que li havia otorgat la natura.
A mig vol va mirar les ales i las va començar a moure, de mentres li va semblar que una gavina passava pel costat i se’n reia d’ell i li deia: pringat!!