L'home jove i les dues dones construïdes que sabien fer pa de pessic (final)

La Climenta tallà amb un pèl esmolat un bocí més de pa de pessic. Li feia mal, el pèl, rarament li feia mal. Serví més beguda a la jove.

-Caram, oníriques trenetes, llueixes!

I en Cad s'aixecà per agafar el gat a coll, però amb la intenció de passar una mà plana, plena d'energia en aquell instant, a frec de trenetes. Serviria per prendre-li unes quantes tristors que més tard esbargiria tocant un instrument anomenat disacordió tristònic. Inflant i desinflant-ne els plecs tristeses fora, fora, fora, fora.

-On és, l'Onclavi?

-Érem a ciutat.

-Sigues una mica geogràfica. Nom, noms!

-Jo em desplaço amb altres paràmetres.

-Alexandria? París? Toulouse?

-Una estació de metro. Grafitis. Ens vam posar davant un banc, davant un anunci enorme de no sé pas què on s'hi veia una piràmide turquesa fluorescent. Vam sopar i ressopar galetes saludables, artesanes, a mi els diners no em frenen si és per a un bon motiu i el cos ho és. Ens nodrien millor a tots dos. Jo què sabia d'aquells que van fent aclarida pispant a la força! Un grup amb arma blanca ben bruta ens amenaçà només mostrant-la. L'Onclavi va voler defensar-me. El van apunyalar. Em van prendre la ronyonera. Em van insultar...'nana estúpida, ésser ridícul'. Vaig abaixar-me malles i calces, vaig enfocar-los els meus baixos, obertíssims. En van sortir rajos d'àcid que els van ferir. Van escapar llençant-me la darrera definició: 'diableta malparida del subsòl'.

La Tutanka va exhalar des del baix ventre, molt a poc a poc.

-Onclavi, on clavi tot el meu amor sempre hi seràs! Això vaig acabar cridant, va ressonar pels túnels budellam de la urbs, va anar a oïdes de rates i ratolins que hi habitaven per un atzar miserable i antinatural que els destinà entre vies esclafaires, il·luminació postissa i llefiscosa. L'Onclavi sóc jo, també. Sóc un gos gros, noble, etern. Vaig ser ell, en alguna vida, sense fills. Una germana meva sí que en tenia, m'encuidava dels fills dels seus fills. Jo era l'oncle-avi.

Llavors la veu se li anà apagant, afeblint, va acabar amb una tirallonga de mots ininteli·ligibles amb afegit d'adjectius de l'antigor que duia arrapats als ulls. Cada ull era un estany de llàgrimes preses compactades en una. Exhausta de tant contar, de revifar record i pena, l'exòtica nouvinguda se'ls estava adormint. La caixa de les botes d'aigua li anava massa petita per entaforar-l'hi amb un fons tovet de costós cotó de núvol (per aconseguir-lo calia estar als núvols i sense paraigua).

L'inici de tarda, de to gris clar amb aroma de caramels estranys, va ser la impressió que la Larela engrapà mentre la Tutankamona era traslladada per la Climenta i en Cad cap a l'hamaca del pati petit. Ell tocà l'harmònica, segon instrument que virtuosejava. Les notes que es van manifestar gronxaven lleument la noia...fins que hi roncà al compàs i cada Cad-flor -ell en tenia cura- de l'indret, que mandrejaven, s'entreobriren felices.

La Larela deixà plats platets, tasses tassetes, per a la Climenta. Li tocava a ella, d'enretirar-los, de rentar-los amb cura, de tornar-los a lloc ben desats a les lleixes de fusta llepada pels elements, fusta de deriva que les dues dones recollien després dels temporals a la platja llunyana més propera, la Climenta conduint la furgoneta-cafetera a trenta per hora -no més-, la Larela patint per no anar a vint. Fusta de deriva que posteriorment en Cad polia amb vernís del somrís, res a veure amb la cola blanca.

"L'inici de tarda era de color gris clar, amb aroma de caramels estranys..."

-El pa de pessic s'està cremant! El forn embogeix!

Un raig fenomenal d'aigua pura de pou artesià ruixà la Larela, li congelà la nova embranzida literària.

-Ja hi tornem, Mhart Ghart! No pas ara!

Rere la figura vestida de bomber, un grup de gent l'escridassava. En Mhart, amb una mànega menys llarga que els mals del món, els acabava d'extingir els incendis que veia...que ell veia.

-Els àngels bocamolls m'han informat que els dimoniets aviven guspires, calen focs- es defensà argumentativament.

Al cap hi duia un barret campaniforme de pana gruixuda que bategava i exhalava irisacions purpuríniques, sistema per impedir que la matèria grisa grisegés (explicava).

La Larela sospirà, benèvola, ben xopa. Es descalçà pel xipxapxipxapxipxap -que no volia relliscar- fins on, estaquirot, el trastornat de cara d'infant etern, confús per la reacció no felicitaire del veïnat dispers apinyat (igual que els cops anteriors) no se'n sabia avenir. Els havia salvat d'un calcinament segur i en comptes d'agrair-li-ho feien rotllana enfadats al cent per mil, alçant els punys alguns i d'altres insultant-lo.

-Dispenseu-lo, dispenseu-lo!- implorava perdó la sexagenària en nom seu- Rebran pans de pessic deliciosos, si em fan el favor de dispensar-lo!

Quantes vegades havia dit aquelles mateixes paraules? I les havia, sí, també acomplert? Per això aquelles persones, avesades i assentint, van retirar-se, a fregar les llars inundades i encara s'hi divertirien fent sana competició a veure qui acabava abans.

En Gori estava traguent el calendari pornogràfic de les rajoles. Va fer sort que l'il·lús bomber no l'hagués inclòs a la llista d'afectats.

-Va, que soni la sirena, que per avui has fet prou feina!

Mhart Ghart aleshores pressionava una botzina que rudimentàriament havia connectat al casc de joguina. Escoltar-la. Li ressonava pels límits mentals. Fi d'activitat.

-Mhart Ghart, bomber imaginari. T'estimem. Has recollit l'escala?

-Això, el que em cal és això!

Es van girar. En Rigobert se'ls acostava.

-Les pomes esperen! L'escala promesa?

-Poemes esperen?-l'antiincendis va arronsar mitja cara.

Atònitament van observar com el rodonet Mhart, de quaranta-vuit anys, entrava al camionet apagaflames que havia pertangut a una atracció de fira i que havia motoritzat amb enginy per tornar-lo eina de feina. L'escala, confegida amb milers d'escuradents empalmats, ferma malgrat tot, mostrava un entreteniment d'hores i hores...i hores. Feia l'efecte com si el minivehicle lluís una estranya rasta. L'encargolà. Conduí amb la pressa d'una tortuga veloç. L'empenyeren, la Larela i en Gobert, en una ridícula pujada havent fet la volta a la casa de mida mitjana on les dues dones i l'home jove parsimoniejaven l'existència. La teulada to mangra ja apareixia amb la xemeneia torçada i cargolada en haver practicat la dansa del fum i un penell-gall-de-forja que s'integrava a tots els vents. Un delicat i senzill immoble campestre besat per exuberant vegetació en tants nivells com habitants: tres. Un matoll emissor d'un zumzeig que penetrava la lògica per fer-la dubtar ocultava centenars d'abelles. Intocable planta, avisaven. Permetia -exigia- l'agenollar-s'hi davant, que la bonior produïda pels insectes impedís els pensaments, especialment els bigarrats. Santuari de meditació, en Cad ho classificava. La vibració de tanta abella més el clapoteig d'un rierol. El bomber imaginari, en Rigobert i la Larela no podien evitar que els originés una reberveració de fora cap endins que feia desprendre sofriments enclastats sota capes de vida. Cadascú en tenia un ventall. A Mhart Ghart se li desengrunà el roc d'un lot de torrons d'ametlla marcona que el turistam clientam francès adquiria a la gelateria setembre rere setembre. Ell, cambrer, servia -havia servit- prou per servir. Els de la seva terra, li contaven, no s'hi podien comparar ni en tast ni en qualitat...ni en preu. Se'ls enduien envasats al buit, en packs de vuit en vuit, costum anual en les vacances repetides. Dues dones i un home, els més antics i més habituals. A elles els penjaven les galtes (totes) i la pell maltractada pel sol a hores punta se'n ressentia. Els cabells els duien curts, debilitats, les feia semblar pollastres desvalguts de galliner ofegaire. L'home, negre i voluminós, calçava botes de sola que indefectiblement captava vòmits d'esperits esperitats.

-Mhart! Em sap greu. Avui no hem elaborat pa de pessic torronós.

-Ah...que en fan tot ple de varietats, senyores? Si és el cas...jo, ja ho saben, aporto pomes i poemes pomes del pomer poma-de-poma. Em caaaal...l'escaaaala!- estossegà alt al final, l'avi de la Tutanka.

Zzzzzzuuummmmmm!

A l'alçada de l'entrada, l'Arc perseguint una sargantana.

-Càlfora!

La Càlfora, ràpida, serpentejant, de seguida es trobava entre les cames dels atònits Mhart, Larela i Gobert, a qui de cop va extirpar la pau del gran matoll amb el so de tanta abella que els abellí, mig suraven...

-Càlfora, Càlfora!- cridava la Kamona- Recorda-ho!

La bestiola d'escates argentades no disminuí velocitat. Frenà en sec. El gat hi va xocar. Va aprofitar-ho per menjar-se la cua del rèptil.

-Sí!- exclama la noia.

Es va produir un canvi d'alçada ipsofàcticament. L'avi va reduir-se, ella es trobà amb la roba tibant-tibant, arxijusta. Forçà la musculatura ocular al màxim, l'hi mantingué. Amb els dits índex es resseguí la línia que li egipciava els ulls. La dugué fins a l'escuada mascota que, amb la mirada esbatanada, es connectava amb ella. Cap de les dues va parpellejar mentre, pupil·la a pupil·la, s'avenien a afegir les dues ratlles seguides al lloc de la prolongació extirpada de la Càlfora.

-Amb aquesta cua nova de trinca, podràs dibuixar.

L'Arc saltà a la coroneta del vell minvat. Mhart Ghart pensà que la cua, si el gat la vomités sencera, podia tal volta afegir-la a l'escala bombera.

-Que no passeu?

La Climenta i en Cad sostenien un pa de pessic colossal amb filaments de coco al damunt.

-Aquest té caspa de Déu?- i el jove rigué.

El riure de Cad contornejà la Tutankamona que va esclafir, també, en fresques rialles.

-Has pujat el nivell d'humor?- i, gens sorprès per la transformació, en Cad li adossà els morros i la punta de la llengua.

-I el d'amor!- telepàticament ella que respongué.

En aquell estat sensual, la parella, no incomodà els altres. Van aplaudir.

-Ara, araaaa....-va fer desviar l'atenció la Larela- potser que passem cap a dins. Us tinc coixins en forma de magdalena ben a punt. Us els anireu canviant i jo, cada cop, relataré el que...sí...m'arribi, m'arribi, m'arribi.

El 'sí' a l'uníson d'en Gobert petitet, de Mhart Ghart i de la Climenta s'igualà al de criatures felices. La Tutanka i en Cad començaren a sospirar i, com les abelles sospitaven, a gemegar. Les abelles van cessar activitat per ser testimonis del que seria. L'Arc i la Càlfora, de retruc, es dirigien a jeure a l'hamaca, a llepar-se pèl i escates. La cua, que sí va ser escopida, llefiscosa de bava, centellejava. La lluna
l'aconseguiria, quan vespregés. En faria una polsera que duria en totes les fases.

La Climenta assenyalà cada coixí peculiar. Cada cul s'hi aclofà. No eren pufs ni tamborets, sinó coixins-seient-magdalena dissenyats per l'home jove.

-Només edifico deliris gens de grandesa al costat de vosaltres dues, dones construïdes que sabeu fer pa de pessic! Us adoro!

Elles estossegaven, envermellien, silents. N'hi oferien més. Si s'entusiasmava i n'ingeria eixelebrat...

-Et va per mal camí, et passa per l'altre canó, no sé qui deia...

-Que no, que no!

-Que sí! De resultes et mig escanyes, escups vomiterament o bé compareix singlot com a rei del mambo. I qui foragita un singlot d'aquest tipus, eh?

El talent d'en Cad parlava sol.

-Hola, sóc el talent d'en Cad, parlo sol!

Les parets n'estaven fartes, tipes de saber-ho.

La Tutanka i ell s'acaronaven. Les ments, aquietades en el trajecte de les carícies lentes, estimuladorament consolades, dolçament tendres, es fusionaven íntegro-progressivament.

-Estàvem predestinats?

-No, predesti...Cad!

El gran matoll s'entreobrí, com un mar bíblic, per tal que els ocupants dels dos cossos s'hi rebolquessin al compàs de les ànimes.

Disposats com un triangle equilàter, un a cada aresta, la Larela al baricentre, en una estança rodona en un angle de la llar en molta part exterior dedicada a la permacultura, ancià-molt-baixet, bomber-rar i sexagenària-pèls-a-la-barbeta frisaven per l'audició que, invariablement, la Larela enriquiria amb entusiasta teatralització.

-Climenta, el pa de pessic socarrat...-i li picà l'ullet- es pot aprofitar, jo diria?

-Semblaran sopes! Les remeno amb els pèls?

-Sí, és clar. No t'oblidis de posar una cullera ben distinta per a cada comensal.

-I tassa, grossa. He fregat, agenollada, l'aigua del raig extintor.
He escorregut la baieta. Una palangana de líquid sublim navegat per paràsits recomanables per a les emocions.

Dos somriures bellament idèntics van sincronitzar-se. Les dues dones inspiraven profundament, exhalaven saviesa.

-Escolteu-me, que començo i no sé quan acabaré. Caldrà cafè llarg, intens i fructosa fructuosa de l'atenció antisomnífera. En serà servit, no us amoïneu. Escolteu-me, escolteu-me que començo.

Inspirà el deler dels altres.

Deixà la cabellera lilosa solta que es confongué amb el vestit de gasa del mateix color que van conferir un unificat assossegament. Descalça. Amb els turmells i els canells envernissats amb pols de plata i d'or, cadenetes finíssimes com fils piscant com estels.

-"El buit del niu vuit"-anuncià.

Pausa.

-El que feia vuit.

Pausa.

-Els recomptà, per inèrcia. Vuit. Encara desprenia tebior.

Pausa.

-Obrí la caixeta del plomissol. Bufà per donar-li (per donar-se) alegria, alegria vivaç. El pes del dol...enganyar-lo, enganyar-lo
momentàniament. Les havia parides, embarassos seguits, una rere l'altra, les vuit criaturetes. Quan una emprenia el vol, una altra la substituïa.

Pausa.

-És clar que mai existeix el 'substituir'.

Pausa.

-En el temps entre una i l'altra, aquella mare entregava tant, tant, tant, tant d'amor, amor, amor...més ensenyaments per anar pels diversos móns dins del món d'entre cel i terra i les mesures invisibles entre cel i terra que cada fill -per curiositats de la temperatura, tots eclosionaven mascles- marxava preparat, ben disposat...amb un petit gran bocí d'ella.

Pausa.

-Adéu Xirimoic; adéu, Camagroc; adéu, Surrend; adéu, Jonenc; adéu, Humbrf; adéu, Inst; adéu, Garlós; adéu, Vimel! Aquella dona els creia pollets. Aquella dona es creia gallina, fins i tot quan tenia por. Lloca, covava gens covarda, cap por, no cap por de gallina, covava, escalforeta, aclofava el cul, amplament generós, bellament curvilini. Es pentinava una cresta punk que tenyia amb laca vermella. La cresta, enganxosa com l'aire envaït per l'esprai que respirava per viure un tripi curt com la garantia d'un vol gallinaci...la cresta no era cap penell girant seguint cap vent.

Pausa.

-Els fills que arribaven i se n'anaven. Sovint, extenses temporades tant extenses que poc els faltava per ser igual a l'adverbi 'sempre'. Per a cada fill havia construït un niu commemoratiu. Estaven a terra, rere la persiana inútil del garatge. Els enganxà rodetes a sota. Els passà un cordill per connectar-los, a tall de vagons. Amb la punta del cordill feia seguir el trenet de nius al garatge buit com els nius. Vuit nius buits. El que feia vuit, però, es resistia a desplaçar-se. Era el de Vimel, que l'havia hagut de posar apart. Era el de Vimel, que feia poc i poc era molt que havia...volat. La dona, que ja no infantaria més, ho vivia tràgicament...encara. Intencionadament no havia pas posat les rodetes al darrer niu, malgrat que la influència dels anteriors i la crida de la vida l'arrosseguessin inexorablement. Es trobava, trista, tallant el cordill, agafant l'últim niu, amagant-lo entre l'espessor humida d'un test gros amb falgueres. Plorar-hi, mullar plantes i niu. Més tard, penedida per l'aferrament, tornava el niu a lloc, nu de pena fins que n'hi tornés a col·locar. Feia un nus al cordill tallat entre el niu set i el vuit...al qual, allò sí que no, privava de rodes. Dormia, algunes nits, estirada paral·lelament a la fila de nius. Els parlava. La caixeta de borrissol que cíclicament rentava amb llàgrimes, entre els pits, a prop. Amb un peu tocava el niu vuit, indefectiblement. Amb una mà tocava el niu primer, a vegades. El buit del niu vuit, una tebior, havia de ser-hi. Dormir amb la plenitud de tots els nius."

L'Arc va posar-se davant la Larela, va miolar. Relat finat. La Climenta, amb els pèls de la barbeta defallint, pensits, es llevà per repartir més pa de pessic, tant esponjós que en treure'l del forn continuà pujant fins a ser de l'altura de'n Gobert (exTutankamona-altura). Tallar-lo implicava un sobreesforç, calia que la Climenta pràcticament s'hi enfonsés. El pèl...sabria estar a l'altura? Ningú es preocupà, se'n refiaven. Es van limitar a aixecar-se per canviar de lloc, com havia estat estipulat. El pa de pessic semblava un mur baix comestible, un obstacle agradós. La Climenta finalment va acabar de llescar-lo. De cada porció en feia porcions menors fins a tenir-ne a mida de plat. S'embafarien. S'anava notant les cames pesades més una migranya més un dolor ovàric. L'organisme li rememorava els símptomes premenstruals...que s'havien activat feia unes hores, quan no es trobava bé? La feblesa dels pèls del mentó ho corroborava cada vegada. Li flaquejà el somriure. Va dissimular-ho amb una exquisida tassa d'orfebreria -la única d'orfebreria- preciosa, tan filigranada que el seu ús es concentrava en ser contemplada. Va agafar-la i la va emplenar. La magnífica tassa li tapava la boca i part del rostre. Xarrup. Xarrup. La Larela, inflada de narració que havia d'externalitzar, va desatendre estar per l'amiga. Tornaven a estar tots ocupant magdalenes intercanviades, ulls parats cap a l'oradora, expectants. El pa de pessic restava arraconat darrere seu. Podien girar-se i pellucar-ne, va dir-los, enfilant-se'ls a les orelles i descendint-ne, una formiga amb perruca, insecte que de tant en tant apamava -en un apama-formiga-estil- la casa per allò de passar l'estona i que cantava el rock de la formiga a en Cad quan emparrava buguenvíl·lea, la de color rosat salmó. Aquella formiga en concret sortia a trobar-lo. L'Arc no va fer cas d'aquell puntet belluguet que era la configuració visual de l'insecte. El gat es posà davant la Larela, que inicià una altra narració.

-Em ve que es digui 'Dona d'estiu, home d'hivern'.

Just llavors les mans d'en Cad, normalment fredes com les d'un cad...àver, fredes com esqueles en un marbre que mai ha estat exposat al sol, tornaven a estar-ho.

-Tens una part de mort!

La mola arbustiva, caldejada per l'acte sensosexual, tan bon punt la parella partí estirà les arrels que van cargolar-se fins a ser com molles (humitat apart). Van propulsar-se i saltar. Van emergir, es van desarrencar. Un núvol florit amb el cor que era un rusc, de resultes, es barrejava amb els del cel turquesa. Un núvol espars que una nau alienígena aviat classificaria i s'enduria: raresa òptima limítrofe entre un món superficial i un món selecte.

-L'home d'hivern qui, contra la fredor, usava el riure com a combustible, topà amb la dona d'estiu qui, per no morir de xafagor, s'havia pentinat l'espessa i salvatge cabellera amb tot ple de trenes menudes, menudes, menudes, nímies. Hi havia qui, vista a certa distància, les confonia amb roba aspra de color esparadrap. L'home d'hivern i la dona d'estiu, en sintonitzar, van equilibrar llurs temperatures corporals. És clar que calia que es fusionessin amb certa freqüència. Van anomenar les seves unions 'aconseguit terme mig', s'havia acabat un vagareig de l'ànima d'un pels pols i l'altra pels deserts. S'havien transformat en home de primavera i dona de tardor (o a l'inversa).

-Maco!- s'entusiasmà en Rigobert- Vull prémer dos coixins que siguin pits ufanosos, jo, ara.

S'havia alterat, poc avesat al pa-de-pessiguisme.

-Em va deixar tirat, aquella indecent, tramposa. Eren silicona pura, pura i dura. Se'ls estava pagant a terminis. Caríssims. Es planyia: treballava tant! Volia viatjar, treballava tant! S'ho mereixia, repetia. Se m'acostava amb el pitram com obusos, plorosa, exigint la meva contribució. "Si els mires, val tant; si els toques, tant". La majoria col·laboraven (com es deia ella,...Nerea, Erea?), els guiava rere la barra, lloc per a aquell servei. Així tota la patuleia jubilada podia a les cartes i a la petanca amb una exaltació que els provava. Ens provava. Jo...volia més. Ella es deia Erea, Nerea o Sirea, tenia nòvio -es deia Àxel o Píxel o Mòtrix- i nosaltres límits. Jo, jo volia un tast d'entrecuix, aquella ve baixa altíssimament desitjable. Afegiria diner extra. Vaig insistir i reinsistir. Li vaig allargar uns bitllets més grans que...bé, els va estirar, va arrencar a córrer. El noi l'esperava amb una moto engegada a fora, al costat de la tanca de bruc. Tant de bo les tetes se li rebentessin com bombes de la ràbia que em va sobrevenir. Que se li faci greix aquós i li quedi pres a les cuixes i no tingui medis per arrenjar-se-les, que es foti! Acabà sent luxúria en uns quants fulls de calendari. Pocs. Massa greix. Climenta, amb un pèl, amb un pèl podries punxar-hi, el greix líquid supuraria. Potes tipus proboscidi, au, li està bé, rebé. És un càstig! No se'n va sortir treballant amb un metge parroquial, sí, li vaig seguir la pista, un temps i prou i prou...-quasi delirava en Gobert- ...metge que llegia prospectes i medicava a granadets com jo el mateix i cap era igual si no fos perquè ella, la de la bata blanca, l'ajudant sense títol, ella no duia res a sota, pagàvem per dur bata blanca també, sense res a sota, perquè ens pentinés el pubis debilitat, per investigar el seu botonet del plaer mentre el metge no sabia què receptar, passar una cullera de mànec llarg per la cova, treure-la amb una mostra ni nata ni greix de cuixes, sinó mannà vital i vitalici que hauria de ser...Fer-ne el tast, injectar-ne a la terra d'un test. Efecte balsàmic en una planta emmusteïda, s'eixoriveix. No, no té terra, teniu raó: són calendaris eròtics triturats per rosegadors de l'ansietat carnal!

En Rigo Bellverd, ben desfogat, sense mirar als ulls a cap dels presents sinó mirant endins dels seus, avall, avall, tub opac endins endins...trobà un nus escandalós. El deslligà. El crit estripà tendons i articulacions de qui ja no era, al capdavall. Se li van suavitzar els esbossos d'angoixa i d'exasperació que s'havien anat alternant.

-Li han fet efecte, la nova més baixa alçada i les menges d'aquesta divina casa!- conclogué la Larela- A partir d'ara pomes i pomes i pomes, Gobi?

-On és la condemnada escala?

-Cad...cada graó -bé, graó, graó, no tinc raó, en ser plegable no es deuen definir així, les seves...barres? Cad...cada barra -i amb gens de barra ho dic- serà el curs d'una escola- en Cad deixà anar, tot just entrar a la sala amb la Tutanka, i que de puntetes se li havia apropat durant l'exaltació.

Van donar-se les mans, els dos joves, van estirar els braços, van rodejar el vell amb tots els anys que tenia i mai comptava, sobretot els que es restava perquè no els aparentava i encara més amb la reducció d'alçada. Van girar al seu voltant. En Gobert comptava les voltes com si fossin pomes. En arribar a la de la seva edat, la Kamona i en Cad van deturar-se.

-Pomes, tot són pomes? Pomes, tot són pomes!- preguntà i exclamà en Cad, enjogassat i al mateix temps inundat per una mena de silenci de pau de pou. La Climenta i la Larela li estaven resseguint el perfil amb ancestral tacte o li ho semblava. Un alè intemporal, la suma del respirar de tots els fantasmes de tos els allà congregats es transformava en bàlsam de pors i dols. La Kamona va agenollar-se. Amb els ulls va contar al seu avi que sí, que s'estaria amb ell fins el final. Va apamar-lo de peus a cap.

-Com jo abans, tu ara.

El motor d'una nevera vintage o trentage, obstruït, bufetejà el moment.

-No fotis que torna a perdre aigua!

Sense saber si en sabia o no, de mecanismes de refrigeradors, en Cad sortí de l'estança. La solemnitat l'estava tornant home construït, cosa que li dislocava ximpleria i atreviments...pensava.

La Climenta s'havia deixat seduir per una tristor remota. Se li instaurà a l'arrel d'un pèl, prou que se'n va adonar. Havia fet el cor fort. Aquella pena anava assolint cada pèl. Calia aguantar. Reunia la vitalitat, la fixava en la seva característica màxima: aquells pèls. Dir 'Climenta' era dir 'Pèls sublims a la barbeta'.

-Va, situeu-vos als llocs que us pertoquin, sisplau.

La Larela encetà contalla:

-Un estiu sense depilar:

Inhalà amb un enteniment equiparable a unes cortines fetes de tires amb llavors foradades composant cada baula; com la campana anunciadora al llindar de la llar; com l'aconseguit tornar a la monotonia útil el refrigerador; com l'estatueta del gat bicèfal; com la sucrenbíl·lia; com l'Arc; com la Càlfora; com en Mhart Ghart; ...com una mescla sàvia de tot allò alhora que conformaven buits de pa de pessic. Clotets, llacunes circumdades de dolcesa per nodrir-los el just i necessari. L'elemental.

-Uf!- s'esporgà la visió veient-se inhalar- Som aquí! 'Un estiu sense depilar'. Havia caigut una pedregada que va abonyegar les ments, segur. La collita de raïm a prendre pel sac. Tu, Climenta, arran d'aquells cops a la matèria gris, no?, se't va posar la ceba al cap de 'fora POTEÏNA'...recordes? Vas testimoniar l'holocaust dels animals de granja intensiva, gens per casualitat. Als afores de Sant Frances Lari Encalmat. Una gran nau, centre de sacrificis. Vas descobrir-ho, et vas esgarrifar. Tan presumida com eres! Aquell estiu et va ser atropellat per camions que transportaven a l'assassinat tant, tants, tants sers que ...els teus ulls topaven amb els seus. Pànic. Terror. Juny, juliol, agost, setembre...L'esteticienne et trobava a faltar. N'eres assídua. I amiga. Et digué: 'No, Climenta, no pas. Boja! Està demostrat i sense proteïna no seríem aquí. Ve de l'instint de supervivència dels ancestres.' Els mots de la del centre d'estètica van fer que no hi anés més. La Climenta es protegia amb pèls als braços, cames, aixelles, engonals i algun dit del peu. Sedosos tots ells. Va ser la riota d'amigues fines i querubines que...va perdre. Quan l'hivern es va manifestar amb glaçades de setze graus sota zero, sí, tant, sí, la pell pilosa de la Climenta resistia els embats de la congelació. Les examigues amb la pell corsecada i estrictament estriada s'havien de fer fotre. Cap crema n'era remei. Les màquines de les fàbriques van paralitzar-se, van morir uns quants grapats de tarongers i de garrofers. La Climenta esquerdava glaç de les basses com si fos el tel d'una coca de vidre. Ho feia amb taronges endurides de la baixa temperatura. Comptà, afligida, els arbres traspassats. Els abraçà sota el cel absent de sol. Fins que els cristalls d'aigua es desferen. La Climenta va fer sobreviuer un garrofer i un taronger...

En Cad va xiuxiuejar a l'orella de la Tutanka que ell, per encàrreg de les dues dones construïdes, havia trasplantat aquells dos grans vegetals a la casa. Els dos arbres davant un mur revestit de vinya verge esperaven cada dia, amb èmfasi d'entusiasme a cada fulla, aquella dona que els havia salvat dos cops. La construcció d'una carretera els havia condemnat.

En Rigobert parava les orelles -orelles com el nas, crescudes com rierols desbordats, d'imminent ancià. Els cabells oliosos, amb la clenxa de costat per disimular una llacuna capil·lar no les tapaven. Volia sentir el respirar de les taronges flairoses en les caixes, taronges esplèndides. I les de l'altra, garrofes de reflexos caoba. I les pomes que mai més serien seves, també. El seu fruiter, els l'oferiria. Un triangle arbori. La Climenta a dins i endins. "M'hi falta un sostre de bigues corcades com la teva dentada, Gori. Hi niaran formigues alades que no hi ha manera de foragitar. No em faran fàstic, seran de color festuc, fàstic cap ni mica. No em faria fàstic netejar-te el cul, Rigo. D'un extrem de cada biga descendirà un salt de fulles de plantes del dineret (ajuden a fer bons dinarets i soparets) que si no te la regalen no aporta la sort econòmica. Serà una planta del dineret en estat glamorós. Entre les bigues, el dalt serà de color safrà i de color cúrcuma a veure qui els distingeix. Hi haurà, combinant l'ocultar-se rere els troncs, una felina. No, l'Arc no. Una gata de pelatge en franges gris pedra o gris marengo. Menjarem pa de pessic amb grans de magrana que ens serà dut mos a mos en els lloms de libèl·lules enviades per la Larela."

-Visc d'esriure-us- confessà la Larela.- Us estimo, com sou i perquè sou. M'atipo de vosaltres, sou el sou d'un ofici imaginari. Visc. Viviu. Esteu a l'estómac de la galàxia meva, jo. Que paeix, que no traeix. Hi sóc, hi sou. Em desparasiteu el pretèrit. Com parlo, deixa'm riure! Hahahahaha!

Arribada a aquell punt de la narració o del que fos la Larela va parar. Ningú va desviar l'esguard vers la Climenta, qui ocupava el lloc descrit, amb gran goig. Al paviment de rajoles hidràuliques de la sala circular, els pèls del mentó no eren ni cucs ni filferrets ni mines de llapis ni ..
Les sabates nàutiques d'en Cad -de segon peu, que havien pertangut a una guineu de mar- que duia calçades eren calcades a les anteriors -de tercer peu i d'un coiot d'oceà. Les sabates van voler ser agafades pel seu usuari, que hi introduís les mans, les fes picar clap clap clap clap per expulsar un polsim-onatge-murmuri ni audible ni visible (però sí) que esborrà els pèls i es tornà brisa del santuari-nova-fase de la Climenta amb la pella atemporal de toc de tul, besada per la cosmètica conscient de l'amor universal-incondicional.

-Entre grans de sorra sóc una bruixa, una papallona arna, de cromatisme arenós. L'Arc, instigat per l'àrea de cervell primari, em captarà, s'engrescarà, correrà, saltarà a la meva persecució. Seré entreteniment i potser teca. I tu Cad, para esment: hauràs de tenir meló a punt...

-El pell de gripau?

-A la polinitzadora nocturna cal salvar-la. L'Arc té el record d'haver-la enxampat, d'haver-la partida amb les dents, del guts d'endrapar-la, no fa massa vides. Has de tenir a punt una mica de meló. I tu, Kamona, et desfaràs trenetes. Els cabells, arrissadíssims i electritzats acostaran ratpenats frugívors. També hi haurà meló per a ells: al teu cap.

La noia va fer un gest d'espatlles, mans i facial traduïble en 'com, què?'
entre estranyada i encantada.

-La bruixa, la papallona bruixa, només així serà preservada.

-Hi ha un clot entre les pomes d'una caixà on s'entafora de tant en tant, oi?- en Rigobert Bellverd informà més que no preguntà.

-Si mai les pomes li barren el pas, aquí l'equip de rescat informa- exclamà Mhat Ghart, pellucant pa de pessic.