L'examen

S’ha estat preparant durant ben bé tres anys.
Primer, va començar empaperant tots els objectes de la seva habitació amb els noms perquè li van aconsellar; “és molt útil” li deien. En cartolines de colors ho va anar apuntant i enganxant amb cinta adhesiva, després de consultar un diccionari petitet que s’havia comprat a la llibreria de la cantonada. El paper on hi deia “mirror” del lavabo li havia semblat encertat, ja que l’impedia veure aquella piga de la galta que tan poc li agradava. Aquest sistema però, va tenir una curta durada: va arrencar totes les cartolines un matí de ressaca, mentre recordava avergonyida la reacció enriolada del seu amant de torn.
Les classes de primer nivell anaven molt bé per fer exercici: “Stand up”, i tots s’aixecaven. “Sit down”, i tots s’assentaven. Una professora ja els havia avisat abans d’entrar que de català res de res mentre estiguessin dins de l’aula. Recorda especialment aquelles tardes en companyia de les llistes de verbs irregulars redactats en un quadren quadriculat, recitant-los com si d’un poema es tractés i sentint-se com un lloro sense gàbia.
I aquells llibres adaptats, que els feien sentir malament quan els hi deien que a Anglaterra eren utilitzats per alumnes de primària. Més endavant, les converses. Aquells moments la deixaven esgotada, volia dir moltes coses amb les poques paraules que havia après del seu nou vocabulari.
El primer estiu, després de quedar-se sense uns quants sopars i sortides per estalviar, va anar a l’estranger durant el seu mes de vacances, perquè “res millor per aprendre l’idioma que anar al país on el parlen”. Realment s’ho va passar molt bé, de festa en festa, de pis en pis. Va fer turisme, va provar molts aliments nous, fins i tot va muntar a cavall per insistència d’un monitor fornit i guapo que li havia promès que l’aguantaria si queia... però com que tots els del grup eren de la mateixa nacionalitat va tornar amb el mateix nivell que havia marxat.
El segon estiu ja va vigilar més, i va optar per fer de “au pair”, si es posava dins d’una família nativa era impossible no practicar... però no comptava amb que les criatures de la casa on va anar a parar eren petites i sabien menys paraules que ella. Dels pares no en tenia opinió, estaven tan atrafegats que poques vegades van parlar més de cinc minuts seguits.
Poc a poc però, ha posat colzes a l’assumpte, el seu és un bon rentat de cervell sobre la necessitat de saber l’idioma a tot preu i està convençuda que el millor que pot fer es aprovar el “first”. Hores repassant formes verbals, estructures sintàctiques, repetint frases, deixant d’escoltar la música que més li agradava perquè les paraules que hi sortien no eren acadèmicament correctes, aguantant cares estranyades quan de repent parlava en anglès a mitja conversa...
I avui, és el gran dia. S’ha pres dos camamilles i una valeriana de bon matí i ha mirat de portar-ho tot per fer “one” repassada quan arribi al campus. Treu el “car” del “parking” i condueix “very fast” perquè no vol fer tard. Una vegada és a l’aula de l’examen, s’assenta tranquil•lament deixant el DNI visible a la taula tal i com els hi ha dit un examinador d’anglès oficial amb cara d’anglès informal i roba a l’anglesa. Va fent les proves no sense dubtes, sobretot n’ha tingut al “listening”, que no ha estat gaire entenedor, a jutjar per les cares que veia a les persones que tenia al seu costat.
Bé, ara ja està, haurà d’esperar un llarg mes per saber els resultats. Aquest estiu té la intenció d’amagar els llibres, els apunts i els diccionaris a les golfes. Si convé, ja els tornarà a agafar, però espera que hagi valgut la pena l’esforç. Realment si suspèn el “first” serà com si li tiressin una galleda d’aigua freda del Riu Tàmesis, que no creu que li serveixi per aprendre l’anglès de cop...

(22/05/12)