L'espera

Un relat de: xesco

Tenia 177 persones al davant i unes 3 hores perquè obríssin la finestreta que m'havien assignat. Estava a uns 50 metres del taulell i darrere 177 persones col·locades en forma de ziga-zaga. Vaig saber que era el número 178 després de fer una hora i mitja de cua amb la incertesa de si aquella era la fila on em tocava esperar pacientment (o no!) el meu torn. Ho vaig saber perquè un conserge uniformat de negre ens va repartir un paperet amb un número a cadascú. A mi em va tocar el 178.


Només arribar m'havia posat, per atzar, a una a una fila de les que esperaven la obertura unes hores més tard,de les finestretes. Llavors de mica en mica vaig adonar-me de la grandiositat de l'estança on estava. Era una sala enorme amb uns murs altíssims acabats amb una gran cúpula. Un podia sentir com el mínim soroll que produís rebotava a les parets i li retornava a les seves orelles notablement amplificat. Un gran cartell a la paret de la dreta advertia que "El silenci és l'aliat del seny i l'espera", i convidava a no fer el mínim soroll.
A poc a poc i quasi sense adonar-me'n, darrere meu es va començar a omplir de gent que, com jo, feia cara de dubtar de si aquella era la fila que els hi pertocava. De seguida, però, la incertesa i els nervis dels primers moments van anar desapareixent. En veure que els documents que tothom portava a les mans s'assemblaven molt als meus vaig anar-me convencent de que aquella era la fila correcta. Uns documents que, d'altra banda, m'havien costat molt d'aconseguir i que jo, com tothom, els duia ben agafats a les mans i protegits per una d'aquestes carpetes de plàstic transparent.
De mica en mica la gran multitud que esperava i la calefacció de la sala van fer pujar la temperatura considerablement. La jaqueta ja feia estona que la duia entre el braç i els documents, i tot i això la calor s'anava fent insuportable. La carpeta em feia suar les mans, ara una ara l'altra així com me l'anava canviant de mà. Inconscientment vaig començar a tararejar mentalment una melodia repetitiva i enganxosa i a acompanyar-la amb el ritme del meu peu dret. De seguida, però, un dels conserges de la sala em va localitzar amb la mirada i em va cridar l'atenció senyalant-me el gran cartell amenaçador.
Quant va venir el consege amb els números, i a mesura que els repartia, tothom va anar desfent la fila. Amb el número a la mà et concedien la llibertat condicional. No calia estar pres en aquell petit espai entre les senyores 177 i 179, però encara no t'alliberaves d'aquest ordre tan matemàtic amb que hauríem de desfilar, un a un, fins arribar al taulell.
Aquella cua tan ben feta es va convertir en una massa de gent que pretenia sortir de la sala per tornar un parell d'hores més tard quan obrissin la finestreta. Jo, com molts d'altres, vaig seure en una sala annexa plena de fileres de cadires encarades les unes a les altres. La calor d'aquesta sala era encara més insuportable, i el silenci provocat per la falta de converses (no per l'absència de soroll) recordava la sala d'espera d'un hospital on centenars de malalts esperen el seu torn.
Al cap de dues llargues hores d'espera, per megafonia, una veu femenina va informar de l'obertura de les finestretes. Allà on s'havia format aquella fila tan ben feta en ziga-zaga ara era un embús de gent que, no fent cas de l'ordre numèric que teniem assignat, intentava arribar primer a la finestreta. Tres conserges van haver de sortir dels seus despatxos per posar ordre i calmar la situació amenaçant de tancar les finestretes i no atendre a ningú.
Un a un els números d'un marcador automàtic situat sobre a finestreta va anar ordenant aquell caos de persones, jaquetes, suor i documents. Jo, amb la jaqueta sota el braç, els documents a una mà i el número fortament agafat a l'altra tenia la mirada fixa al marcador. Intentava, sense èxit, fer córrer els números una mica més de pressa del que anaven, però fent-ho diria que aconseguia l'efecte contrari.
Finalment em tocava, ja estava allà davant la finestreta sobre una línia pintada al terra que m'obligava a esperar pacientment el torn. Després de quatre hores de llarga espera era el meu moment de glòria. Després de l'1, del 2, del 3... i del 177, venia el 178, i aquell era jo. Tenia un valuós paperet que ho acreditava!
-Bzzzzt!- va dir el marcador electrònic. I les llumetes que formaven el 7 es van apagar per tornar-se a encendre de seguida formant un 8. En aquell moment vaig abaixar la mirada per comprovar el número que havia tingut agafat a les mans tota aquella llarga espera i aquest va ser l'instant en que l'alegria es va transformar en desesperació i impotència. La suor havia esborrat el número que m'identificava com a ciutadà 178 d'aquell país on havia viscut les últimes quatre hores. Era un "sense papers" davant el govern d'estrangeria.
A la finestreta em van negar tots els favors i em van recriminar la pèrdua de temps que, gent com jo, provoca a la burocràcia de l'administració. Dos conseges uniformats, agafant-me un per cada braç, em van convidar a fer cua a la finestreta del costat per agafar un nou número que em permetés tornar a esperar pacientment el meu torn.

Comentaris

  • cinisme burocratic[Ofensiu]
    quetzcoatl | 30-04-2005

    Formare el teu club de fans, que ho sapigues.
    Sempre m'ha semblat absurdament comica la burocracia; em fa pensar en nous gags per en Mister Bean. I tu ho has reflectit en literatura: genial. El final potser no m'ha acabat de fer el pes: potser volia sentir la veu de la persona que t'havia d'ineficientment atendre a la finestreta.
    El paragraf que mes m'ha agradat:

    "Quant va venir el consege amb els números, i a mesura que els repartia, tothom va anar desfent la fila. Amb el número a la mà et concedien la llibertat condicional. No calia estar pres en aquell petit espai entre les senyores 177 i 179, però encara no t'alliberaves d'aquest ordre tan matemàtic amb que hauríem de desfilar, un a un, fins arribar al taulell."

    Genial. Gracies.

    una abraçada,

    m

l´Autor

Foto de perfil de xesco

xesco

38 Relats

108 Comentaris

50548 Lectures

Valoració de l'autor: 9.11

Biografia:
Vaig néixer quan era molt petit a Centelles (Barcelona), el 1976.
Vaig començar a escriure el 20/02 del 2002 provant sort amb la construcció de palíndroms.
M'agrada construïr encreuats i experimentar amb l'escriptura.
Sóc mestre d'educació primària, i actualment visc a Artà, Mallorca.

Em podeu llegir, també a RC, amagat darrere el nom de Xeixa, compartint jocs i experiments lingüístics amb el meu amic Xals.



Todas las cosas tienen que salir de algún sitio - cavilaba Harún-, por lo tanto, los cuentos no pueden salir del aire...

Salman Rushdie "Harún y el Mar de las Historias"

...es muy fácil. Si lo piensas, tendrás que admitir que todas las historias del mundo, en el fondo, se componen solo de veintiséis letras. Las letras son siempre las mismas y sólo cambia su combinación. Con las letras se hacen palabras, con las palabras frases, con las frases capítulos y con los capítulos historias.

Michael Ende "La historia interminable"


"Darrere els mots el paper es transforma
en mar i les lletres en peixos"

Joan Brossa