Les sabates

Segurament aquest relat no va del que us penseu. En Bush no hi té res a veure. És simplement el deure d'un curset que acabo de fer. Hi havia 3 fotos de persones, només des dels genolls fins als peus. Una amb pantalons i bambes, l'altre amb faldilles i talons alts i l'última amb les cames al descobert. S'havia de descriure com era cada persona segons els missatges de les fotos. I vaig escriure això:

La Sílvia, sabeu qui/què és la Sílvia? És un transvestit que es guanya la vida amb actuacions nocturnes en sales de festa. Només té un problema per adaptar-se a l'aparença femenina: els talons de les sabates! Es veu que no té prou bé el sentit de l'equilibri i això li ocasiona no poques complicacions. Més d'una vegada ha estat a punt de caure mentre feia la feina, amb la consegüent riallada de tothom. A ell/ella no n'hi feia gens de gràcia, però estava obligat per l'empresa a portar aquells maleïts talons alts i prims. -Són instruments de treball- li deien. Més aviat instruments de tortura, pensava ell/ella. Se li posava la pell de gallina en veure pel carrer noies que calçaven sabates d'aquesta mena. "Mira que portar-les per gust"- es deia.
Per cert que la Sílvia, que en realitat es deia Saulo, coneixia al senyor Carles. El tenia present d'haver-lo vist com a client d'una de les sales on actuava. S'hi havia fixat per les sabates tan perfectes que portava sempre. Com les hi envejava! Si l'hagués vist emprovant-se les bambes del seu fill!

El senyor Carles, sempre havia estat molt elegant. Cuidava al màxim tots els detalls de la seva vestimenta, però d'una manera especial fixava l'atenció en les sabates. Sempre a l'última moda, del color adequat, de bona pell...les tractava amb cura, sempre brillants, impecables, no sortia mai al carrer sense haver-les-hi fet una repassada.
No podia entendre com el seu fill i els seus amics preferien calçar unes bambes que ell trobava horroroses.
Però el senyor Carles, com tothom, es va anar fent gran. I els peus van començar a fer-li mal. Que si els galindons, que si les plantes... no sabria dir ben bé quina era la causa, però el cert era que cada dia li feien més mal. Va arribar la jubilació i li semblava que ja no tindria motius per sortir al carrer. Des del primer dia va descuidar el vestir, es va calçar unes còmodes plantofes per descansar els peus adolorits i es va escarxofar al sofà davant la tele. Però tanta comoditat no li va durar gaire. La seva dona no el deixava en pau. El va fer anar a cal metge i aquest li va dir que li convenia caminar i, per acabar-ho d'arreglar, la seva dona també el va apuntar a un curset de manteniment de la memòria i ja a la primera sessió, la professora, la senyoreta Cèlia, va dir i repetir, que era tan i tan bo caminar!
Però que no ho entenien que a ell li feia pànic de tornar-se a posar les seves precioses, però punxegudes sabates, que li premien tant els peus? Al final va tenir un pensada, Aprofitant que estava sol a casa, va entrar a l'habitació del seu fill i va requisar-li unes bambes de les que tant havia rondinat. Per sort calçaven el mateix número. Amb una mica de repulsió se les va posar. Semblava que eren bastant còmodes. S'atreviria a sortir amb elles al carrer? Quina vergonya! Què diria tothom en veure'l així guarnit? I el seu fill? Potser, ara que començava a sortir amb "aquella" noia, es tornaria més presumit i li demanaria sabates de les seves. Seria com capgirar els papers. Tindria gràcia.
De moment, però, estava satisfet perquè havia seguit un altre dels consells escoltats: havia provat una cosa nova! I per deixar-ne constància, va agafar la màquina de fer fotos i es va retratar els peus.


La Maria era una noia joveneta, d'uns 16 anys més o menys. Estava obsessionada amb les seves cames. Li semblaven perfectes, però... però què? direu. Doncs que aquesta perfecció era certa si les observàveu d'una en una, però no pas de conjunt, ja que eren asimètriques. Com podeu observar en la fotografia tenia un genoll lleugerament més amunt que l'altre, cosa que li provocava una manera de caminar molt peculiar. Per molts (i moltes sobretot) això hauria estat motiu d'angoixa i d'intents de dissimular el defecte, però ella havia decidit desafiar la seva circumstància i lluir-les (les cames) al màxim, ja que com hem dit abans considerava perfecta cada una d'elles. Per això mai portava pantalons ni faldilla llarga . Les lluïa tan despullades com podia, ben en contra de l'opinió de la seva mare, que només es consolava pensant que eren manies d'adolescent que ja se li passarien quan tingués altres problemes. Portava sempre sabates planes, perquè li resultaven més pràctiques. No tenia per elles l'obsessió del senyor Carles, en tenia prou que fossin planes. Res semblant doncs, a les que tant preocupaven a la Sílvia/Saulo, de qui parlàvem abans. Ah i per cert, la Maria podria ser "aquella" noia de qui el senyor Carles deia que sortia amb el seu fill. Res, només per lligar la cosa.