Les sabates de paper

Un relat de: 13dies

La Laia sempre havia volgut saber-ho tot. L'àvia sempre li deia que la seva mare havia estat igual de petita.
- Mare, mare què és això?- La Laia es mirava a la seva mare amb els ulls ben oberts. De tant en tant, els girava ràpidament dins les seves còrnies sense moure gaire el cap, només per anar fent cops d'ulls a aquella cosa tan misteriosa que havia vist. Esperava una resposta amb impaciència, volia, necessitava, saber què eren aquells papers amb formes estranyes que reposaven damunt el mirall del tocador de l'habitació dels seus pares. El tocador era una imitació força aconseguida de l'època Victoriana, i el mirall, amb un marc de fusta treballat, s'elevava tant amunt que no hi arribava ni pujada ben dreta al tamboret que, mig enfonsat en l'espai de sota el tocador, mostrava dos tons d'un vermell grana vellutat.
Els nervis de la nena s'ajuntaven amb les ganes d'anar al lavabo que sobtadament havien aparegut. Doblegava les cames pels genolls i les arronsava en un acte reflex de defensa contra aquelles ganes imperioses. Mentrestant s'estirava cap amunt la bragueta del seus pantalons rosa, els que tenien el camal fins a sota genoll, uns dels seus preferits. De fet, pel que tenia predilecció era per aquelles sabatilles blanques amb estrelles roses que lluïen la inicial de purpurina de les nines amb les que es tancava a jugar hores i hores dins la seva habitació. La mare només les hi deixava posar els diumenges. Deia que si no li durarien dos dies.
- Laia, si has d'anar al lavabo ves-hi. T'he dit moltes vegades que no m'agrada que te l'aguantis tant.- S'havia alçat i abans de començar ja se li havia acabat la paciència. Tenia clar que s'havia de tallar d'arrel.
- Mare, no!!! - s'havia enfadat sabent que aquella actitud que demostrava la seva mare volia dir quedar-se sense saber el gran misteri.- Tu digues què és i jo aniré a fer un riu de seguida, t'ho prometo!! - Calia que la seva mare veiés aquella mirada ensucrada de pena que enderrocava qualsevol autoritarisme. Tenia la tècnica tan perfeccionada que fins i tot aconseguia que els seus ulls s'inundessin de llàgrimes que mai acabaven de caure. Normal, eren falses, sempre havia pensat ella.
- Mira filla -la dona ja havia passat a l'acció mentre lluitava contra el poder atraient de la mirada i agafava a la seva filla per un braç i l'alçava, fent que la Laia caminés de puntetes- ara vas al lavabo i després t'explico la història de les sabates de paper de l'àvia.
- Ala!! Que no és veritat això. No són unes sabates de paper -La Laia no s'ho havia cregut. De seguida havia estudiat aquells trossos de paper i no podia ser que fossin unes sabates. A més tothom sabia que les sabates de paper no existien.
La mare de la Laia deixà anar una rialla sonora mentre encara arrossegava a la seva filla cap al lavabo. Ella ja no recordava que hi havia d'anar, encara que una lleugera molèstia sí que la tenia. Arribant al lavabo la mare es girà i de genolls agafà els pantalons de la nena per la cintura i amb una estrebada suau els deixà als turmells. No tenien res més que unes gomes laterals per aguantar-los encara que portaven una bragueta "simbòlica".
La Laia encara necessitava una certa supervisió per anar al lavabo. Era massa gran per usar la gibrella (o això deia ella) però encara era massa menuda per arribar sola a la tassa.
Quan la seva mare la diposità de nou al terra després de rentar-se les mans, ella mateixa agafà la tovallola més petita que penjava de l'eixugamans. Era esgrogueïda i al centre hi havia brodada una abella amb el cul exageradament gros que apuntava amb el seu agulló, falsament amistós, cap a una petita margarita de pètals llargs i corbats. La tija era verda, molt pàl·lida, però s'allargava fins a un dels extrems de la tovallola. Era la que més li agradava. Aquesta i la de la rateta. S'eixugà les mans molt de pressa, volia que la seva mare li deixés veure aquelles sabates de paper.
Quan la seva mare les hi hagué donat, la Laia quedà una estona parada. Sabia que aquell moment era important (tots n'eren per a ella). Les mirà. De prop la cosa canviava, allò realment eren unes sabates de paper.
- Mare, dius que les va fer l'àvia? -la seva perplexitat divertia a la seva mare.
- I quan va ser que ho va fer? I com ho va fer? Que me n'ensenyarà? Vaa!! Truquem-la!!
- Què dius! No la trucarem pas a l'àvia ara. Diumenge vindrà a dinar, llavors li ho demanes. -Il·lusament havia pensat que allò satisfaria a la nena. Però quan deixà la seva filla entremig de les grans muntanyes de joguines mal endreçades de la seva habitació decorada amb núvols, no semblava que esperar fins a diumenge fos la millor opció per aquell caparró que el noranta per cent del dia pensava a tres centes revolucions.
Mentre s'allunyava passadís avall rumb a la cuina, de reüll la veia asseguda encara damunt el llit d'edredó blau. També tenia núvols. Li penjaven les cames i les movia nerviosament endavant i endarrere. Ella sabia que quan entrés a la cuina i la perdés de vista la nena començaria a fer alguna cosa amb les sabates. Patia, eren un record d'infantesa, i encara que la Laia l'havia escoltada molt atentament quan ella li havia explicat que li sabria molt de greu que les hi fes malbé, sabia que la Laia faria el que li donés la gana.
Abans d'entrar a la cuina una última llambregada a la seva filla. Encara estava en la mateixa posició i les cames també bellugaven com fins aleshores. Endavant i endarrere. Potser més de pressa i tot. No li veia la cara, però se l'imaginava. Sospirà. I es posà a fer el sopà.
Mentrestant, a la seva habitació, la Laia es mirava aquell parell de sabates de paper. Eren fetes, cadascuna, amb un paper de diari, els plecs ferms i les parets de la figura dobles de tants doblecs.
Les deixà damunt el llit. Davant seu i prou lluny perquè no tendissin cap a les seves cames vençudes per la pendent del matalàs. Prou a prop per estudiar-les.
Se les mirava i pensava com podia haver-les fet la seva àvia.
- Mare!- el crit desmesurat arribà amb marge a la cuina.
Amb pocs segons ella també hi era. Tenia prou anys com per saber que els pares no sempre estaven per ella.
- Tu no saps fer-ne?- La pregunta tenia un cert to de suficiència que la seva mare no va entendre, però molesta per l'actitud li etzibà:
- És clar que en sé. Què et penses? La mare sap moltes coses. - Fins i tot s'havia fet ràbia a ella mateixa en escoltar la tonada de les seves paraules.
Però al revés del que es pensava, la reacció de la seva filla la va descol·locar.
- Ah! Doncs haver-ho dit abans. - La Laia se sentia forta, sabia que si insistia, abans de diumenge ja en sabria fer de sabates de paper.
L'actitud desafiant i segura de la nena feu riure generosament a la seva mare. Sabia que tard o d'hora acabaria asseguda en una d'aquelles petites cadires de l'habitació de la seva filla, desfullant diaris vells i fent doblecs a preu fet. Tota una tarda llarga fent sabates de paper. Buff! I tornà a riure gratament.
- Ai filla. A mala hora t'he anat a dir que també les faig jo. Res, ja t'ajudaré.
- No! Va ara!!!- La súplica de la Laia ja no seguia cap pla estratègic. S'havia deixat endur per la necessitat vital d'aprendre a fer-ho.
De sobte el telèfon sonà. La mare de la Laia corregué patint per la pèrdua de temps que li havia suposat esbandir-se les mans plenes de farina. La trucada fou breu. Parlà poc, només escoltava. Quan ja va haver penjat tornà ha aixecar l'auricular i marcà un botó i el número 2. Era la memòria, el telèfon de l'àvia. La mare de la Laia s'esperà uns instants. De seguida parlà.
- Mare? Necessito que vinguis a casa ara. M'ha trucat la policia i haig d'anar a comissaria - un silenci per escoltar- si mare em temo que li ha passat alguna cosa. Deixo sola a la nena, no tardis.
La Laia s'ho havia mirat encuriosida i havia perseguit a la seva mare per la casa mentre ella recollia la bossa i alguns documents. Li havia demanat una i una altra vegada què passava però la seva mare s'havia limitat a respondre amb paraules tranquil·litzadores i evasives imperceptibles per a una nena tan petita.
- Aviat arribarà l'àvia. Cinc minuts. No vull que facis res. No entris a la cuina. Millor queda't a la teva habitació i juga amb les nines. Jo haig de marxar, em sap greu deixar-te sola. - Havia donat totes aquelles instruccions a la Laia mentre s'havia posat l'abric i obert la porta.
No va esperar que la Laia li digués si ho havia entès tot, va apartar-li el serrell darrera l'orella mentre l'acaronava i la besà a la galta. Va deixar anar la porta perquè es tanques amb un cop fort i sec. Darrera començà a plorar.
La Laia es quedà sola. I estranyament preocupada. Li durà el temps d'arribar a la seva habitació i tornà a veure aquelles sabates de paper.

Al cap de tres setmanes ja sabia que el seu pare no tornaria més. La mare li havia intentat explicar de moltes maneres, però sempre acabava plorant i deixant-ho per un altre dia. Però l'àvia se la va asseure a la falda i li va deixar anar tal com rajava.
- El teu pare es va fer molt mal. Tant que no el podia aguantar. Així que ha decidit dormir. I així es quedarà, dormint. Li sap greu no poder-te veure més, però sap que la teva mare et cuidarà bé. I jo, creu-me, també l'ajudaré.- Mentre deia aquestes paraules, a la dona se li negaren els ulls i de la gola li naixia un dolor intens.
- Ara hauràs de ser una nena més responsable. Hauràs d'ajudar a la teva mare en tot el que puguis. Oi que ho faràs? Tu ja ets una nena gran!
La Laia se la mirà. Sabia el que li deia. L'entenia. El seu pare era mort, ho havia entès.
Durant molts anys va endurir-se per poder ajudar la seva mare. Quan ella defallia la Laia s'afanyava a animar-la. Li explicava coses, li feia dibuixos, massatges, pessigolles...

* * *
La Laia ja no necessita que l'acompanyin al lavabo. Ara és ella la que du a les seves filles. Són obstinades, curioses i massa espavilades, ben bé com ella. Quan la seva filla gran, l'Anna, li demana "intim
itat per a fer un riu" ella s'enriola mentre espera al passadís. De lluny, mira a la seva habitació. Té la sensació que falta alguna cosa. Les sabates de paper. Entra a l'habitació. Són al terra i la finestra oberta. Un cop de vent. S'ajup, les agafa. Llavors recorda el dia que les va veure per primera vegada. Els ulls s'amaren de llàgrimes, algunes fins i tot ja han començat a solcar els seus pòmuls rosats ben definits. Plora per la falta tan gran del seu pare. Llavors l'Anna crida.
- Mare! Ja estic!!!! Podré posar-me el pijama de l'ós?
La Laia somriu. Ja no té temps per a res. Darrera un lament en forma de sospir, s'alça i, de camí al lavabo, la seva filla petita se li llança als braços després d'haver agafat generosa embranzida.

Comentaris

  • Hola![Ofensiu]
    Carles Malet | 29-12-2007

    M'he llegit els teus tres darrers relats. Amb "Constipat o Sexe Perillós" i amb "Incongruències", has aconseguit arrencar el meu primer somriure del matí.

    Però "Les sabates de paper" és el que més m'ha agradat de tots tres. Les descripcions les he trobat ben treballades, i la història aconsegueix posar el vel de la tristor al cor del lector. El tema del descobriment de la mort pels infants és alhora extremadament trist i fascinant. En el teu relat, utilitzes el recurs de lligar l'experiència traumàtica de la Laia amb un objecte estimat, unes sabates de paper, que durant tota la vida de la Laia li faran d'ancora d'aquest moment dolorós. Molt ben trobat.

    Precisament ahir, després de sopar, ens miravem amb les meves dues filles (10 i 8 anys) la pel.licula "Pont a Terebithia". El que suposavem que hauria de ser un film fantàstic, acaba essent la història del descobriment de la mort per un nen amb una imaginació desbordant. Molt recomanable si tens ganes de vessar alguna llàgrima.

    M'ha fet gràcia a més la teva història perquè jo també en tinc una on la protagonista és una nena que es diu Laia ("La Laia juga sola"), on hi he intentat barrejar la realitat dels grans amb el poder de la imaginació dels infants. Si tens temps i ganes, et convido a llegir-la.

    I, finalment, agrair-te els teus ànims perquè continui escribint. Amb comentaris com els teusgairebé em sento culpable de no dedicar-me més temps a escriure!!!. Moltíssimes gràcies!!!. Hi ha consultors professionals que cobren una pasta per acabar dient el que tu em comuniques amb tanta espontaneitat!

    Una abraçada, i ens veiem (llegim) per RC

    Bon Any Nou!!!!

    Carles.

    PS.- No he acabat d'entendre de la teva bio que siguis "una mica marsupial". Potser vas per la vida amb un marsupi (bossa) virtual carregat d'imaginació i històries màgiques a punt de veure la claror?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de 13dies

13dies

6 Relats

7 Comentaris

4773 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Sóc inquieta, moolt curiosa i m'agrada escriure.
M'agrada riure tant (més per dins que per fora)...
I una mica marsupial sí que en sóc!

En ma terra del Vallès,
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
Com el vallès no hi ha res.