Les peripècies d'en tros de quòniam (o la veritable història del pobre noi)

Essent ja un home fet i refet, encara recordava com, de criatura, en aquell bar amb el seu pare fotent-se una canya després que la seva mare els hagués fotut fora de casa, s'aixecà de la taula per recollir el tros de paper de diari que li havia caigut a un client en el moment que es treia el mocador de la butxaca per eixugar-se els mocs del nas després d'un sonor, profund i, en definitiva, esplèndid etxabuiro. S'acostà tot saltironant cap al seu pare amb el paper a la mà i, com que al col·legi els havien dit que llegissin per practicar la lectura, li demanà que l'ajudés.
El pare, després de fer un rot tan sonor, profund i, en definitiva, esplèndid com l'etxabuiro del client del mocador, es posà el seu fill a la falda i començaren a llegir.
De sobte, el nen s'aturà, mirà al seu progenitor i li demanà:

-Papa, què vol dir "tros de quòniam"?
-És un insult, fill.
-Ah...

"Tros de quòniam" fou un descobriment important per ell. Acostumat a escoltar insults com "Filla de puta", "ets un dropo de merda", "Llepatites" o "titafluixa", aquell era el primer insult nou que aprenia en molt de temps, i li agradà tan com sonava que es posà a repetir-lo una i altra vegada, i tan obsessivament que al cap de pocs mesos al col·legi ja el coneixien per en "Tros de quòniam".

-Tros de quòniam, el teu pare és un dropo de merda! -li deien.

I ell vinga a riure, el molt tros de quòniam.
Però resulta que amb els anys la innocència se'n va, i en tros de quòniam va descobrir, amb els anyals, que estava més sol que un mussol, que les nenes no li fotien cas i que la seva paraula totèmica era una càrrega, ans als pobles la gent molt sovint et carrega una etiqueta de la que no pots sortir mai més.
Recordava molt bé aquell dia de l'explosió, el dia que ja no es pogué captenir més. Resulta que tornava de classe de música, sol com sempre, i es topà la colla del bar "LaPenya", antics companys de classe, en un portal. Passà amb celeritat pel seu davant amb l'esperança que el deixessin tranquil i, quan ja estava uns metres enllà, sentí unes rialles i com en "Pepis" se li dirigia amb la frase despectiva de sempre.

-Goita'l! On vas tan sol, tros de quòniam?
Rialles.
-Te'n vas a menjar unes galetetes amb llet, potser?

De sobte, un doll de mala llet que desconeixia s'apoderà d'en tros de quòniam i es regirà.

-Per què no te'n vas a la merda, fill de puta?

El rostre d'en Pepis enrogí de cop i volta, s'aixecà d'una revolada i se li llençà a sobre ple de còlera incontrolable mentre es cagava amb aquell mestretites que gosava plantar-li cara. Els companys el seguiren i entre tots clavaren una pallissa tal al pobre noi, que els blaus no li marxaren del tot de la cara fins al cap d'un mes i escaig.
Dies després del succés, ell i els blaus decidien anar-se'n del poble i començar una nova vida lluny d'aquell lloc tan ple de crueltat i convençuts, ell i els blaus, que no comentarien mai a ningú el seu passat. A partir d'aquell moment, doncs, el passat esdevenia un somni borrós, un malson que no podia ser real.
Però la ciutat és una selva on poden passar les coses més inversemblants en el moment que menys t'esperes.
Especialment aquella matinada tornant de treballar del bar pels carrers deserts i mal il·luminats.
El paio del portal se li plantà al mig del camí disposat a deixar-lo, com a mínim, en calçotets, no fos cas que estiguessin bruts.

-Tens un euro, tio? Va, col·lega, dóna'm un euro!

En tros de quòniam li va donar, el molt tros de quòniam.

-Ei tio, dóna'm més, tio, que no tinc ni pel bocata!
-No, no tinc més.
-Va tio, col·lega, bon rollu, dóna'm cinc euros, tio!

En tros de quòniam començà a caminar disposat a ignorar el ionqui, però aquest tragué la navalla i l'hi apuntà a la panxa. En tros de quòniam es féu enrere, encès de ràbia i quan estava a punt de dir-li de tot a una distància prudencial, se li acudí una idea brillant.

-No em toquis els ous, tros de quòniam!

I el ionqui es quedà tan sorprès amb aquell insult que restà un parell de segons sense reaccionar. I quan es disposà a actuar altra vegada en tros de quòniam ja estava lluny, corrent com un esperitat i amb els talons colpejant-li el clatell.
I així fou com en tros de quòniam, a recer de les ombres i traient el fetge per la boca, aconseguí riure's de si mateix, que ja li tocava al molt tros d'ase!