Les mandonguilles del Taga

La Tina era una gran excursionista que treballava de taquillera a l’estació de Queralbs. Sovint, quan no despatxava, pujava una de les seves muntanyes predilectes, el Taga, sense tenir gairebé mai en compte les prediccions meteorològiques. Era molt agosarada, era jove i es coneixia atractiva. Presumida, li agradava molt xerrar amb els clients que compraven bitllets. Aquell matí, però, no havia pujat al Taga, sinó al Balandrau, un cim proper. Havia quedat amb en Ramon, un mosso d’esquadra de Ripoll, també molt afeccionat a la muntanya i propietari de dos gossos, però només havia tornat ella.
-I en Ramon, nena? -li va preguntar la seva mare.
-No, al final no ha pogut venir –respongué la Tina, tot desfent la motxilla-. Es veu que ha passat una mala nit i no es trobava gaire bé. Abans de marxar m’ha trucat i m’ho ha dit.
La mare se la va mirar sorpresa i, sense dir res més es dirigí a la cuina on les mandonguilles del dinar acabaven de fer xup-xup.
-Nena, que vas a l’estació aquesta tarda?
-Si mama, de quatre a vuit.
La Remei, tan o més atractiva que la Tina, no veia clara la resposta de la seva filla, s’ensumava alguna cosa. Ella mateixa havia vist amb les primeres llums del dia com en Ramon, els gossos i la Tina pujaven junts al cotxe. Després de dinar, un cop la filla va haver sortit per anar a l’estació, la Remei va trucar la porta del veí.
-Mingo, m’has d’ajudar. Crec que la Tina n’ha fet una de grossa. Posa’t les botes de muntanya i acompanya’m, ràpid!
En Mingo, amic íntim de la Remei era propietari d’un parell de cases de turisme rural de Serrat, un veïnat proper. Solter,
es delia per les mandonguilles que sovint ella li cuinava.
Van agafar el 4x4, van baixar a Ribes de Freser i van agafar la carretera de Pardines.
-que no m’havies dit que havien pujat el Balandrau? -preguntà en Mingo, sorprès perquè la Remei no havia tombat per la carretera de Ribesaltes, camí d’aquest cim.
-Conec molt bé la meva filla i la mentida del Balandrau no me l’empasso. Aquí en passa una de grossa.
Van aparcar el cotxe a la plaça de Pardines, davant l’Hostal Serra i començaren a pujar a peu per la pista de Santa Magdalena de Puigsac. Després de deixar enrere can Roca, a prop del coll de Bac, dos coneguts gossos els bordaren amb força.
-Mira Mingo, crec que conec aquests gossos. I aquest bordar és molt estrany; ens estan dient alguna cosa.
Però la cosa que van sentir no era pas un gos, sinó una coneguda veu masculina:
-Quiets! No us acosteu on borden els gossos. No us agradarà el que hi veureu!
La Remei i en Mingo es van tombar. Dret, altiu, amb les mans a les butxaques del tallavents, en Ramon parlava molt seriós.
-No us acosteu o us en penedireu.
En Mingo va fer una passa endavant.
-Ramon, què hi fas aquí, què és aquest bordar, què passa aquí?
En Ramon estava seriós i amb un to amenaçador els digué:
-Us he dit que no us belluguéssiu! I tu, milhomes, no et vulguis fer l’heroi!
En Mingo, emprenyat, va fer una segona passa endavant i el gest d’agafar un roc.
-Mingo, quiet!
En Ramon els estava apuntant amb la pistola de feina.
-Ramon, no!
El crit de la Tina va ressonar del Taga al Puig Estela. Esverada, es va acostar a en Ramon, que va tombar el cap sense deixar d’apuntar la Remei i en Mingo.
-Tina, no havíem quedat que no vindries? Què hi fas aquí?
-Nena, Ramon -va intervenir la Remei-, ens podeu explicar què passa? I tu, gamarús, abaixa la pistola!
-La pistola no s’abaixa –respongué seriós en Ramon- i no m’agrada que em diguin gamarús, m’entens?
Tremolant, la Remei va fer que sí amb el cap. En Mingo preguntà:
-Tina, i tu, que ens pots explicar que punyetes passa? –i intentant trencar el gel, afegí- Per cert, que no treballaves aquesta tarda?
La noia va fer unes passes fins acostar-se a en Ramon.
-No, no treballo aquesta tarda, que no ho veieu? -i seriosa va continuar-. La cosa se’ns ha escapat de les mans. No volíem arribar tan lluny, però...
-Però què, què passa, de què parles nena?
La Tina i en Ramon es trobaven a deu metres de la Remei i en Mingo. Un braç i una pistola dibuixaven la línia que els separava. Els gossos del mosso d’esquadra eren l’únic que s’escoltava. Ni el broll del rierol proper ni el piular dels molts ocells d’aquelles hores de capvespre del mes de maig podien parlar.
-Mama, Mingo, seieu, si us plau. Crec que us devem una explicació.
-No cal que donis cap explicació Tina -digué en Ramon-. És tard i hem de fotre el camp!
-Ramon, t’estàs passant -digué la Tina-. Primer, això de treure la pistola és un error, que no te n’adones? Abaixa-la, si us plau. I després, calla!
En Ramon va mirar la noia, va tombar el cap en direcció a la parella d’espantats i, lentament, molt lentament, abaixà la pistola i se la guardà a la butxaca del tallavents.
-Molt millor -digué la Tina-. Mira mama, no sé pas per on començar. Ja t’he dit que la cosa se’ns ha escapat de les mans i mira... O millor dit, se’ns ha escapat de la carmanyola.
-Què vols dir de la carmanyola?
La Tina, un xic avergonyida, amb la mirada ajupida, parlava jugant amb una branqueta a les mans.
-Mama, recordes la carmanyola de mandonguilles que ahir em vas preparar per l’excursió d’avui, i que aquest migdia reescalfaves per dinar? Doncs bé. Havíem quedat amb en Ramon per pujar el Taga i quan hem arribat aquest matí aquí mateix, hem fet una paradeta per esmorzar i... menjar-nos les teves mandonguilles.
-Les teves maleïdes mandonguilles! -digué en Ramon amb una còlera sorprenent.
-Les meves maleïdes què?
-Les teves maleïdes i pudents mandonguilles!
En Ramon treia foc pels queixals i les pupil•les. I, de sobte, es ficà la mà a la butxaca.
-Ramon, prou! -digué la Tina esverada- Ja n’hi ha prou, deixa la pistola en pau!
Després d’uns instants de tensió, la noia va continuar:
-On érem?
-A dos quarts de mandonguilles! -digué en Ramon.
-Es pot saber què et passa a tu, nen, amb les mandonguilles de la Remei? -En Mingo es mirava el mosso d’esquadra amb odi-. De les mandonguilles de la Remei, ni una paraula! Són les millors del món!
-Mira-te’l -digué burleta en Ramon-, el gran home, el gran defensor, el miserable amant de la Remei!
-I tu, què n’has de fer de les meves relacions amb qui vulgui? -digué la mare de la Tina, emprenyada i sorpresa de ser ara protagonista d’una conversa tan íntima.
-Ja sóc grandeta -continuà- i tinc tot el dret del món d’anar-me’n amb qui vulgui. En Carles ja fa quatre anys que és mort i jo puc fer de la meva vida el que em roti, d’acord?
-Però no amb aquest propietari de cases rurals, de cases de “domingueros”!
La Remei no podia creure el que estava sentintde boca de’n Ramon. No entenia què tenia a veure tot allò amb l’excursió al Balandrau o el Taga de la seva filla, amb en Ramon o no, amb les mandonguilles o no, amb el bordar dels gossos i amb la pistola que sobresortia de la butxaca del tallavents del noi.
-Mira mama -digué la Tina, que continuava jugant amb la branqueta-, tot això és més greu del que sembla. Continuaré l’explicació, si us sembla bé.
Tots feren que sí amb el cap.
-Doncs això. Quan hem arribat aquest matí aquí, he tret la carmanyola de les mandonguilles i en Ramon, que ja feia mala cara des de bon matí, s’ha emprenyat com una mona, m’ha pres la carmanyola de les mans i les ha llençat aquí baix, on ara borden els gossos, menjant-se les darreres.
-Però, per què borden? -preguntà la Remei- que potser no els hi han agradat?
-No, si jo tampoc ho entenc -afegí en Mingo.
-Les teves mandonguilles -digué ara en Ramon emprenyat com una mona-, les teves maleïdes mandonguilles ja te les pots confitar! Ja li pots confitar totes a aquest maleït Mingo i la mare que el va parir!
-Però Ramon, què dius ara?
La Remei estava sorpresa per tot el que estava sentint.
-Sí senyor! Ja li pots confitar totes a ell i a tots els maleïts “domingueros” de les seves cases rurals!
-Però Ramon -digué la Remei-, es pot saber què et passa?
-Remei -digué ara el mosso amb un to més calmat, però més tens-, que no veus que estic gelós d’aquest “tio”, d’aquest Mingo que diu que li agraden tant les teves mandonguilles que els hi dóna totes als seus “domingueros”? que ell no se’n menja ni una, que no veus que t’està prenent el pèl, que només desitja les teves terres per ampliar el negoci de servei als “domingueros”? que no t’estima, dona, que només vol el seu benefici? Ni mandonguilles ni hòsties! Negoci i negoci, res més! Si senyor, estic gelós, estic gelós, què passa! Que es mengin les mandonguilles els gossos! O millor encara, me les menjaré jo ara i després, les vomitaré totes!
En Ramon estava absolutament fora de si, absolutament foll i es dirigí cap on bordaven els gossos que protegien el seu menjar, les mandonguilles de la Remei i va començar a cridar i disparar enlaire, espantant les pobres bèsties, que van sortir corrents.
-Mama -digué la Tina avergonyida-, jo no podia dir-te el que havia passat. Fa temps que ho sé tot, això teu amb en Mingo i també això teu amb en Ramon. Si no tinguessis tanta gana, si no et mengessis tots els homes de la vall, això no passaria.
-Nena!
-Si mama, és la veritat. Jo també estic gelosa, tots per tu, oi? Sabia perfectament -continuà la Tina- que això no podria acabar bé. O l’un, o l’altre, o les mandonguilles.
La Remei plorava, la Tina s’ho mirava jugant amb la branqueta i en Ramon i en Mingo es barallaven per les quatre mandonguilles que quedaven. Els gossos s’ho miraven tot, incrèduls, llepant-se els bigotis.