Les arts del carrer

Un relat de: ANNA MALLART VALLMAJÓ
El crit de dolor d’aquell marrec a la llum, perplexa als petits nadons que omplien el fons de l’estadi d’ocasió, ho vaig difuminar com la imaginària pintura apresa a Les Arts del carrer.
Aquell racó desdibuixat de la ficció, omplia vora terra i vora les mirades tot el seu contorn i tota la seva màgia que adquiria, sense gust i sense ganes, es diluïa pas a pas dels vianants cofois que se li aproximaven amb diligència i rencor.
Un petit gest de simplificació i de tendresa guardaven el secret de la bellesa en si, i trencava la monotonia del personal. Potser un miratge, un relat dibuixat des de lluny, però unes llàgrimes ben certes i un agraïment per tota una vida.
Tot d’una, em sorprèn la dolça melodia d’un estrany instrument i que vora ell hi ha unes cinquanta persones; tot un geni. Tot un geni entre la multitud va ser fixar-se només amb els meus ulls, la meva mirada, el meu rostre, la meva simpatia, el meu somriure. Vam tenir un contacte fugaç, dues races diferents però amb un mateix sentit. Em donava una força meravellosa i ell feliç, tocava aquelles quatre cordes que desprenien un so rústic i antic. Jo allà astuta i saturada, clavant la mirada als seus ulls de color negre gris clar i descobrint la sorra fina del temps entre sons i equilibri. Un individu sensible a la pobresa dels altres, enigmàtic i fugisser, aquell que indica les coses per la bonhomia i per la tolerància i el gust positiu d'entendre i comprendre els altres entre la rotllana que formàvem vora seu.
Durant el passeig, el sol, a ullades lentes n’allargassa càlidament les ombres i entre la observació, noto que les coses adopten un aire plàcid i discret, que cada vers és un repte de llum insòlita i precisa, que el temps és un miratge de rostres i paisatges. Recórrer el camí amb lentitud és una manera de combatre la peresa.
Qui no porta un raig de dolor amagat al pit? Una dona trista i fràgil a la recerca de la llibertat que fuig de la temptació. Agrada observar les dones belles que lluiten pel pa de cada dia, observar el seu rostre, uns ulls sense educació i sense hipocresia com els d’un nen infeliç traumatitzat per la guerra, una piga esquerrana i de calçat petit, i pensar que la força hidràulica més poderosa de l’univers, és la llàgrima d’una dona. Aquella que obté una victòria sobre si mateix és poderós. Per això els meus cinc cèntims la devien contentar força. Això era el que aquell cos de vestimenta bruta i esparracada i d’aparença de malfiar, em donava a entendre al color de l’ambient d’aquell moment.
Tenebrosa escena entre els esperits silenciosos i l’espai buit del temps. Em va despullar amb la mirada, des d’un punt blau, notant el refrec entre cella i cella, de nas sec i boca vulgar, amb una dentadura excel•lent i els cabells tirats enrere, un home de tot o res i intel•ligent, es caracteritzava per les seves mans ben fetes, ocultes per aquell desig anomenat perfecció, els petits moviments indefensos que desprenia sense intervenir la seva obra i en pla secundari, l’alegria dels individus feliços amb sensació d’amplitud que feien omplir els detalls de decoració, eren qüestionats com a perfectes equilibradors entre el silenci i les forces ocultes que ens diferenciaven a ell de mi.
La seva mà fràgil i educada s’acostava al paper com una mà d’infant quan acarona i jo enrogia de vergonya entre el seu somriure i la seva mirada, se m’encenia la sang i el cor bategava massa i perdia el ritme dins un núvol de sorpreses per descobrir.
Pensava en el meu rostre, dibuixat dins un mar blanc al buit, en el meu dibuix, en el meu quadre.... la tramuntana repintaria els blaus del cel i les muntanyes, mentre esclataven les paraules dels encuriosits en la seva obra.
Sentiments d’un color que apareixen en un retrat; no en una caricatura ni en un esbós, sinó en una superfície dibuixada amb optimisme i amb el reflex de l’autor que es fica dins les línies, dins el color, dins la forma, dins una ànima que es crea i perdura tendrament en el temps i en l’espai.
Una increïble sensació de llibertat, amb el cor ben nu de tota angoixa, sense arguments ni foteses, un estat de senzillesa, educació i fortalesa. Asseguda en una petita cadira en un racó de món, com el discretíssim racó d’un vell jardí que ens ofereix la seva ombra suau i acollidora.
A poc a poc descobreixo que ja tot és com un gest que es repeteix, un bell concert i un agradable descobriment de dos grans intèrprets que es compenetren perfectament. El resultat serà imprecís i fràgil com un desig, com una pirueta. Cada cosa té la seva bellesa, però no tots poden veure-la. Mai és petit el que es fa per amor.
El dia d’avui no es tornarà a repetir. Viu intensament cada instant, el que no significa bojament, només mirant cada situació, escoltant a cada company, intentant realitzar cada somni positiu, buscant l'èxit de l’altre, examinant-te de l’assignatura fonamental: l’amor. Perquè un dia no lamentis haver malgastat egoistament la teva capacitat d’estimar i donar vida.
El capvespre és una pluja fina que estalvia distàncies als ulls i la tarda es desploma suaument sense aldarulls de vent. Només tancaré els ulls per protegir l’obscura presència de mi que no m’espanta i m’allunyaré entre la solitud.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de ANNA MALLART VALLMAJÓ

ANNA MALLART VALLMAJÓ

6 Relats

4 Comentaris

1383 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00