La mort

Un relat de: ANNA MALLART VALLMAJÓ
Quin pou, la mort!!
Acorralada dins una cambra fosca i amb els ulls banyats de llàgrimes, ploro la teva mort.
Ara que estic tan sola i que cap temor m’aigualeix les hores, penso que sinistra és la mort i que trist és el pas del temps.
Tinc el cor fred i mort, els ulls em brillen en el meu rostre de pell d’oliva, foscos i plens de foc i ajaguda com estic, les dues cames són com dues bitlles tombades. Els cabells els tinc ressecs com cordes i les llàgrimes cremen i brillen com un àcid.
Un silenci amarg, passiu i furtiu, temptador com la mort i dòcil com la vida. Com una flor sense vida, com un animal sense ànima, com un cos nu, tancat i inanimat, sense escrúpols i sense tinença, un bufec, quina respiració més profunda... un elogi a la mort.
La mort és en blanc i negre? És com aquell qui diu que sense sal no hi ha pebre i sense oli no hi ha vinagre? No, sinó que és com aquell que camina i trepitja ferm. Perseguir un destí obscur entre fantasmes i vèncer el perill de la mort.
Jo, una criatura salvatge i solitària amb els ulls centellejants, amb una lassitud melangiosa que s’ha apoderat de mi i la por com el meu millor enemic. Un desig generós i captivador i un cor esporuguit lleument tremolós d’anhel.
El meu cor està cruelment i cínicament ferit i vessa llàgrimes d’impotència davant la multitud madura que regna vora meu. Les quatre gotes queien amb perspicàcia sobre els cossos nus d’angoixa i de pedalar fi. Cares com flames ràpides i lleugeres, ulls grans i plens de flames i de força, amb dues llàgrimes grosses sorgides del fons del cor de simpatia, de consol i d’esperança niuen en aquests cors purs, cors tot sovint ferits, ja que el cor que estima pateix molt, però la ferida s’oculta als ulls indiscrets perquè el dolor profund calla i s’amaga.
La tarda era fina i bufava un vent remoós, un vent de soledats. Un clima de pau i respecte i una irreprimible sensació de solitud.

*******

Ara que tot ha passat, que tot és un record, un record que es converteix en una olor molt densa, puc plorar amb els ulls oberts i descriure el silenci en forma de petxina que es forma dins els mars del meu esperit interior i descobrir al fons dels meus ulls un llac d’aigües quietes.
El dolç silenci inspirat per la pau solemne del paisatge, a poc a poc amansia l’emoció del meu cor.
No vull caure en el parany d’instal•lar-me en l’enyor com una casa buida dins la qual només se sent el ressò dels propis passos. Cada dia no es perd per als qui lluiten.
Quan sigui morta, merda pels vius i a rengle!!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de ANNA MALLART VALLMAJÓ

ANNA MALLART VALLMAJÓ

6 Relats

4 Comentaris

2846 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00