L'enganyifa o tupinada de la propaganda política

L'enganyifa o tupinada de la propaganda política
En el context de la intoxicació lingüística, s'entén per propaganda la producció i difusió de missatges dirigits a influir en la consciència i el comportament d'un públic determinat o de tot el públic. La tasca de la propaganda consisteix a imposar valoracions i interpretacions fins al punt que les persones s'hi identifiquin i, així, adquireixin validesa social. És, doncs, una aplicació de la violència simbòlica. Pretén fer creure alguna cosa, persuadir-ne. Té més caràcter apel·latiu que no discursiu. És, en un alt grau, de caràcter monològica, no dialògica, contraposada al diàleg.
La propaganda té moltes cares, se serveix de múltiples mitjans i procediments, presenta estils molts diversos. Hi ha, per esmentar-ne només unes quantes, propaganda del rumor, del terror, missionera, del bon exemple, de guerra psicològica, i les diverses formes del reclam comercial, de la política, etc.
En les societats capitalistes, l'auge publicitat comercial i de la propaganda política han anat igualats des de principis del segle XX fins a l'actual. En el cas de la política, com se sap, són els partits i els experts de la propaganda els que avui dia organitzen les campanyes electorals dels polítics en els seus més mínims detalls. La indústria del reclam assaona amb l'auto engany cada racó de la nostra cultura. Rarament són poques les vegades que no tenguin un llenguatge agressiu o enganyós i aquest es correspon amb l'agressivitat del capitalisme tardà. Els seus eslògans i consignes no deixen de ser un assalt a la raó, els crida una immobiliària des d'una tanca publicitària que podem veure aquests dies pels nostres carrers i carreteres. El reclam no ven sabó sinó projectes; els partits polítics intenten facilitar i augmentar un prestigi social amb resultats que els dugui allà cap a on més els interessa. El que interessa és que la gent vagi a votar i com més som idò millor, encara que la propaganda oficial de cada partit intenti persuadir-nos, d'altra banda, que no els usem per no quedar-nos a les fosques. Aquí hi juga molt - i amb això s'ha d'anar molt alerta- amb l'auto engany polític, ja que aquest factor corre paral·lel amb la llibertat de poder dir o expressar-se. Llavors ho agafam o ho deixam.
La publicitat roba la llibertat, el màrqueting segresta la veritat, aquest és el rapte bestial del
capitalisme sobre els drets individuals a la informació veraç.
Paraula i imatge, discurs i pancarta, premsa, ràdio, televisió, cinema, cançó i uniforme, caricatura i anuncis publicitaris, grups d'opinió, etc., poden exercir funcions propagandístiques.
Però la propaganda com a comunicació que pretén ocultar al poble els veritables objectius del domini, és a dir, com a comunicació dels pocs orientada al domini dels molts (al domini ideològic d'aquests), té els seus mestres indiscutibles. Per aquest motiu val la pena aturar-se un poc a analitzar els trets més distintius d'aquesta perversió del llenguatge. Aquesta comunicació pren en consideració compte les relacions recíproques entre enteniment i sentiment. El propagandista sap que els éssers humans defugen les decisions objectives, les quals, com qualsevol coneixement, requereixen bastant d'esforç. Per això trien els eslògans buits que els llancen els polítics, com ara llibertat, democràcia, seguretat, interessos nacionals, espai vital, etc.
Però els més bells de tots els dubtes és quan els febles i descoratjats aixequen el seu cap i deixen de creure en la força dels seus opressors.
Narpan