L’AIGUA, EL TRESOR MÉS PREUAT!

Hola, som el Cesc i la Tina i d’acord amb la meva germana, us vull explicar quin cap de setmana més fantàstic vam passar, amb els nostres avis, anant plegats a visitar Ribes de Fresser i la Vall de Núria.
Primer que res, ens presentarem. Tenim 9 anys, som bessons. Tots dos anem a la mateixa escola i fem 4art de primària, però anem a classes diferents. La Tina va a 4art A i jo a 4art B, tot i que normalment, coincidim a l’hora d’estudiar i preparar qualsevol tema, així és que, tots dos tenim més o menys els mateixos deures.
Aquesta cop, havíem de fer una redacció sobre l’aigua d’algun lloc que coneguéssim, per poder explicar bé el que ens va cridar més l’atenció i ens va quedar més gravat a la memòria, fos d’algun riu, d’algun llac, del mar o fins i tot d’algun lloc on hi haguessin moltes fonts. Ens van dir que a poder ser, fos del nostre país, de Catalunya, ja que és molt ric en aigua. Ens van explicar que en baixa des de els Pirineus fins a les terres de l’Ebre, apart de la Mediterrània que va de punta a punta, des de el Cap de Creus fins a les platges de Les cases d’Alcanar.
Tant la Tina com jo, estàvem contentíssims de poder fer aquell treball. Som dos amants de la natura i ens agrada molt conèixer llocs on es pugui respirar l’aire ben net i al mateix temps, sentir un doll d’aigua baixant cap el riu.
Som molt aficionats a fer excursions a la muntanya igual que els nostres pares i els nostres avis i tots sis gaudim d’allò més quan arriba el diumenge. Ens posem la roba i les botes adequades, sense oblidar la gorra i anem tots cap el cotxe, un tot terreny de sis places, ben equipat per aquest tipus d’excursions i no parem fins que veiem un lloc a l’atzar que ens agrada, o algun altre prèviament escollit.
Deixem el cotxe en un punt determinat i apa, a començar una bona caminada! per descomptat amb un bon entrepà a la petita motxilla que porta cadascú i sobretot una cantimplora ben plena d’aigua mineral per, de moment, poder anar bevent i no patir set, fins que un cop a la muntanya, trobem una font que en ragi de ben fresca i llavors, poder fer el canvi. Tot i així, el pare ens ha ensenyat que l’aigua no s’ha de llençar mai i sempre busquem un arbre o una planta que ens sembli una mica seca, per aprofitar-la, regant-la una miqueta.
Comentant que havíem de fer aquell treball, l’avi ens va convidar a anar passar un cap de setmana a aquella Vall. Nosaltres dos no ho coneixíem i tant els pares com ells, ens van assegurar que ens agradaria molt.
Va arribar dissabte i amb la motxilla ben preparada de roba d’abric, tot i que era maig allà dalt i feia fred, els avis i nosaltres dos vam anar cap a Ribes de Freser, on hi faríem nit, apart de visitar-ho i l’endemà pujaríem a Núria amb el cremallera.
L’avi ens va explicar que Ribes es troba a la confluència de tres rius, els tres rius de la Vall de Ribes: el Rigard, el Segadell i el Freser. El poble queda dissenyat en forma d’Y i com que està situat al fons de la vall, està acotxat i protegit per altes muntanyes.
És un poble maquíssim. L’habitació de l’hotel on dormíem la Tina i jo, donava just sobre el riu Rigard i es feia estrany dormir sentint aquell soroll que feia el corrent de l’aigua al anar baixant!
L’endemà, vam pujar al cremallera i un cop va arrencar, ens faltaven ulls per poder mirar tot el que ens envoltava, quina passada, les altes muntanyes, tot ple de verdura i aigua que sortia de les pedres fent diversos baixants, arbres de tot tipus, flors de tots colors i a més a més, quan vam arribar dalt, sortint del cremallera, una mica més enllà... hi havia neu!
Ens vam enamorar del llac, l’aigua era transparent i blavosa, amb diversos tornassolats de tanta llum que rebia del sol. L’avi, ens va fer pujar a una barca i vam fer una bona volta per tot el llac, nosaltres dos portàvem els rems, quina emoció!
Un cop visitat el santuari, vam anar a dinar i quina va ser la nostra sorpresa, quan al sortir del restaurant el cel és va anar enfosquint i començaven a caure gotes d’aigua. Vam anar de seguida a l’estació i vam agafar el cremallera per tornar a Ribes.
Mentre anàvem baixant, va començar a caure aigua i més aigua i el cel es va ennegrir tant, que semblava que es feia de nit.
Al sortir del cremallera, queia un xàfec impressionant, però com a bons excursionistes que érem, no ens vam mullar, perquè ens havíem emportat les motxilles petites amb el més indispensable i amb UN BONA CAPA IMPERMEABLE DE MUNTANYA!
I un cop vam ser al cotxe, vam retornar cap a casa. La curiositat va ser que pocs kilòmetres més enllà, tornava a brillar el sol, tota la negror havia quedat en aquella vall.
L’avi, tornant ens deia, Catalunya no té preu nois!!!
Quin cap de setmana i quina redacció vam poder presentar!

Gemma Matas