LA VEU DEL COR

Si algun record tinc de molt petita , es la meva iaia cantant. Tenia una veu tant bonica, que de petitona les seves cançons populars varen quedar gravades dintre el meu cor.Solia explicar que de jove li hauria agradat dedicar-se al cant, però això era completament impossible, la seva família no tenia prou mitjans econòmics.

Una anècdota que solia explicar era la que un dia el mossèn del poble la va sentir cantar a casa seva i la va fitxar per el cor. Solia riure quan explicava que la congregació el primer dia entonava molt desafinadament, però ella de mica en mica amb la seva veu disciplinada va servir de guia per els altres i al final van projectar un so mes melodiós , el cor de la parròquia al final va esdevenir un so agradable i la gent inclús la va felicitar.

Ella sabia totes les cançons parroquials siguesin en llatí o en català, i ella fruïa cantant, però així que es va casar amb el meu avi, va tenir de deixar el cor per anar a un altre poble. Es veu que el rector d´aquest poble no estava de gaires cançons i ella ja nomes va cantar quan jo vaig néixer

De les coses que jo m’hauria agradat heretar hauria sigut la seva bonica veu, però no . La musica m’agrada però tinc veu de regadora, que hi farem¡¡¡ .
Per sort la meva filla ho ha heretat, i coses de la vida jo mai la sento cantar. Diu no te temps. Els d’avui mai no tenim temps.

Ara que s’acosta Sant Jordi i la mare de Deu de Montserrat, recordo el seu excel•lent virolai que solia entonar. Sempre que el sento penso en tu iaia , es un bon record