La veu cantant de la Gainana

Aquella cantant prou famosa no volia deixar de ser-ho gens ni mica ni mica ni gens. En uns temps de molta competència -l'enrabiava profundament que tothom es veiés en cor de ser artista- va decidir que per no perdre un lloc d'honor en els medis -revistes i cadenes d'estofa amb seguidoram que anivellava classes baixa-mitjana amb base poc cultural- cuidaria més que mai la seva estimada veu, aquella que havia enamorat una cabaretera feia uns quants lustres i amb la qual va sostenir un pacte kamasútric femení a canvi de popularitat. Certament, aviat fou conegudíssima -amb el sobrenom de la Gaia Nanera- en començar abillada -sexyment- de deessa de la fertilitat -malgrat rebutgés profundament aquells ventres postissos fets amb farciment acrílic importat dels USA- entonant cançons de bressol per a criatures i no criatures -aquestes segones en el format rics vells xacrosos disposats a pagar bé per sentir-les en privat i amb accions-extra.

La Gaia es va moure, es va autopromocionar. Pel carrer remenava el cul -planetari com el seu nom- amb més dedicació que l'habitual, per tal que els de la premsa rosa i fúcsia estiguessin per ella i per si duia tanga o no en duia, important perquè hi havia qui en feia apostes per entretenir-se, marca i tipologia de sostenidors apart. Llavors es girava i somreia mostrant un dentam gros però cuidat a còpia de ni fumar ni prendre begudes o menges colorants, ni besar, de retruc, qui tingués aquells costums.

La Gaia va procurar més que mai fer acte de presència arreu on calgués fer-ne i no fer-ne. Per això se la veia assortint els indigents amb magdalenes carregades d'additius dubtosos pagades de la seva butxaca -ben situada a Andorra- o sent entrevistada a ràdios semilocals per semilocutors a qui després satisfeia per més que l'imploressin que no calia. Aprofitava aquells itineraris comarcals i subcomarcals per recordar als oients que havia escrit les memòries de la seva dilatada vida personal i de VIP (que traduïa com a Veritable Incombustible Pàjara, per fer riure i...no, no ho comentarem). Llavors improvisava un taral·lejar en directe amb lletra que li venia al cap i les cues d'admiradors no es feien esperar. Pagar i llibre dedicat i signatura. El poder de l'atracció de masses el tenia ben assajat, alguna part del cosmos -jutjable- li ho havia atorgat, que l'existència ja les té, aquestes coses.

El més important per a la Gainana -així la va rebatejar un periodista que deia ser-ho perquè la seva dona ho era i tothom se'l creia (una altra cosa jutjable de l'Univers)- era, per descomptat, la seva veu: una simbiosi única de granota ripollesa, gallina subponicana i operista de gola grossa i pitram que marqués el ritme inhalador-exhalador a conjunt. Calia tractar-la amb la màxima delicadesa, amb un tacte exquisit i amb una devoció subjugadora. I ho feia abans no ser netejadora oficial de vàters públics com ho foren la seva àvia, mare, tieta i cosines, respectables dones casades totes, curiosament, amb ex-alcaldes de viles arruïnades d'aspecte maresmenc. Coincidències astrals, només.

Li resultava, l'estratègia. Buscava un públic ingenu idolatraire i ho feia amb tanta energia que l'obtenia. Gran exemple del poder de la ment.

Així doncs, prou tranquil·litzada, la Gainana va respirar amb mitja consciència i dues coses li van passar per la testa: crear un perfum-marca (li venien noms genials com 'Aroma Nana' o 'Flor de flaire nanona' o 'Colònia Gainana') i buscar algú amb qui orgasmar, que en tenia una miríada de ganes acumulades, colgades per tal de preservar la veu, sabent-se ultragemegosa i de forma inevitable. Amb la cabaretera, els iaios i un parell d'amants ho havia comprovat... i tallat l'aixeta del plaer. Abans que res la seva carrera, que una ombra de tasses a la cantonada l'obsessionava i regalava malsons.

Mentre algú llogat pensava quines essències empraria per al producte que faria 'la olor que destil·la unes notes excelses' -seria l'eslògan-, la Gainana es va inscriure a una sex-web, amb el nom i fotografia de la seva neboda Aquí (li escurçaven l'Aquitània), una adolescent esponerosa de mare hawainana que tocava l'ukelele magistralment quan cagava.

Va ser un èxit. Centenars de missatges ansiosos de contacte. La Gainana sempre els feia les mateixes preguntes i les perfilava i reperfilava per poder fer la tria ben feta.

Fins que va escollir en Dylan.

En Dylan: un home en la trentena entrenat a farcir coixins amb cotons acrílics nordamericans, el seu país d'origen que ni recordava en haver estat adoptat per una parella iemenita estèril, propietaris d'una cadena de venda de peix sec i salat. No havia volgut dedicar-se al negoci familiar i els pares van morir disgustats i sense deixar-li cap herència més enllà de quilos i quilos d'aquells animals marins que calia consumir en un marge irrisori de mesos abans no caduquessin. Els regalà als indigents de les magdalenes, aquells dels estómacs incombustibles.

En Dylan plorava les nits de lluna nova i plena la mort dels asiàtics que l'havien acollit i estimat. Demanava el perdó i ho feia estirant-se tres pèls de l'aixella dreta, símbol de puresa i ofrena molt vàlida. Va 'notar' com els esperits dels traspassats l'acaronaven i li demanaven que l'aixella esquerra no la toqués, que anés per la vida amb aquella descompensació amb la qual donaven per bo el penediment i l'abraçaven eternament.

Així doncs, més calmat, l'home continuà amb aquella feina que casualment -sí?- havia trobat navegant per la xarxa un dia que estava foradada. En Dylan, sense dilació, entenent-se en un anglès macarrònic, l'acceptà, per més que fos malpagada. Li agradava. L'extasiava embarassar coixins per encàrreg, tant si eren per a segones residències tipus xalets aconseguits cosint peces de roba d'estranquis vint o trenta anys abans de la crisi econòmica com si el seu destí era un convent clarís o carmesí o carmesilà on acollirien castos culs en vies d'extinció.

Seguí, en Dylan, ballant per la vida. I trobà adient formar part d'una comunitat cibernètica de recerca eròtica. Li calia desfogar el que els coixins només estovaven i urgentment. Les novietes que havia tingut, un grapadet, l'havien fastiguejat, per vulgars i per poc agosarades. Volia quelcom suprem, ho anhelava amb cada neurona.

Quan descobrí l'Aquí exclamà, efervescent: 'Ara l'he trobada!'.

La Gainana i en Dylan van cyber-conversar molt, van xatejar que els aparells treien fum. Ella, gens veladament, li anava exigint com hauria de ser una sessió de deixar-se anar que fos extrema per als dos i sense efectes secundaris: la veu i una panxa a nou mesos. Ell, totalment d'acord: no volia pas omplir res que no fos a la feina ni inflar res que no fos el seu múscul sexual.

Van quedar el darrer dia d'un febrer que semblava octubre. La Gainana-Aquí li havia fet saber que l'esperaria dins un cotxe de luxe de segona mà amb un xofer de tercera mà calladíssim i d'una elegància de quarta mà. Els conduiria a un palau mig tronat de la diva que faria acabar de restaurar aviat, amb els ingressos esperats.

Ella s'havia tapat la cara amb un mocador de seda de color negre i s'havia vestit molt seductorament. Ell s'escalfà i es reescalfà amb una visió tan esplendorosa i al mateix vehicle -sense voler ella mostrar el rostre i ell acatant-ho- van passar a seixantanouejar, una postura que ofegava el so i que era de les més convenients per a la dona. Havien pactat com dur-la a terme. Les llengües i els òrgans de la líbido esclataven de gust. Els xarrups els embogien, però aguantaven cap manifestació sonora. Quan passaren al quatre grapes ella es tragué el mocador i en féu una bola que es posà a la boca, com havien estipulat. Es deixà anar els cabells rinxolats, rossos i lluents, salvatges. En Dylan havia dut farciment ianqui pel mateix motiu i que no l'impedís d'esdevenir un ejaculador potent i silent. I sí, sí, el pla o projecte -com ells en feien referència- els va sortir rodó. Les envestides contundents, agraïdes, insistents, els van posar els ulls en blanc i van assolir un clímax espatarrant. I un altre i un altre i... El xòfer es va córrer per intuïció.


La Gainana va sentir-se feliç per assolir aquella fita. Cada setmana repetien la trobada i no passaven del cotxe, que s'havia tornat l'espai ideal per al setè cel. Respectaven el protocol del primer cop i el xòfer que se'n beneficiava.

Fins que en Dylan no va poder més. S'havia enamorat perdudament d'aquella fèmina la cara de la qual trobava dels seus somnis i que el castigava amb petons sucosos d'uns llavis -l'únic visible- muts de mots que pidolaven sortir.

En un xat decisiu i desesperat li va exigir veure-la sencera i parlar-hi.

La Gainana hi va consentir. L'estimava, també.



Es desconeix si va ser el tarannà de l'Aquí o com tocava l'ukelele, si la semblança constitucional i passional amb la seva tia, la noia i en Dylan van acabar duent una vida en comú envejable a qualsevol que cregui en l'amor amb majúscules. Porten quatre anys i quart...

La cantant que amb la veu cantant va voler programar els actes carnals va rebre fort. L'ànima li sagnava d'una bretxa incurable. Havia salvat la veu -que no hagués aguantat llargues converses íntimes plenes de rialles i afinitats- que era al cap i a la fi el que més l'importava. O això volia creure.