La venedora de supermercat que passejava un chihuahua

Una veïna d'unes cases unifamiliars observava pràcticament cada matí -i més si n'hi haguessin hagut- una dona que passejava ni massa d'hora ni massa tard un gosset ridícul d'ulls que volien copiar els d' una libèl·lula descarada i que tenia les potetes robustes i alhora ridícules. La de la mascota era una dona que la dona de la finestra classificava de mediocre, de mil vegades vista, de 'resultona'. Li provocava una ràbia que sabia que era absurda, però que es repetia. Al final es va tornar obsessiva compulsiva amb l'emoció negativa que l'anava transformant en bruixa fosca.

La del gosset no estava ni prima seca, ni normal normal, ni prima fibrada, ni normal conservada, ni grassa, ni grassa robusta, ni grassa flàccida...era standard àdhuc en això. Estructura mitjana, color de pell amb un bronzejat estiuenc no excessivament abusiu tirant al d'una turista nòrdica i entre pell i os les carns un pèl tovetes. Mostrava uns braços, cames i culet que una gran majoria cobejaria 'repassar'.

I aquí va ser on la dona desocupada va descobrir l'affair.

Paral·lelament, es va avesar a seguir el recorregut de la treballadora de supermercat (fins en això era del piló) abillada sempre amb l'uniforme prou ajustadet blau marí i blanc que l'afavoria en el punt just. Per acabar-ho d'arrodonir, lluïa una cabellera ni llarga ni curta, de falsos cabells rossos i arrissats. Aquella dona no tenia cap substància autèntica.

I li tornava aquell sentiment estúpid.

La seguia a distància prudencial i quasi disfressada -roba que no hauria dut mai- amb un animal per pasturar, també, per dissimular: un chihuahua de peluix que funcionava amb piles i que quan tornava a ser a casa llençava de qualsevol manera entre trot ple de coses que ni recordava de qui eren, per a què eren i quan feia que hi eren, fent muntanya de l'oblit que pidolaven un feng shui.

A còpia de tafaneig indiscretíssim va fixar-se que el veí que treballava en un parc d'atraccions aqüàtic fent fotos als visitants amb els lloros tropicals feia una mena de senyals a la del supermercat, que li somreia des del balcó que casualment regava dia sí i dia sí, quan les plantes crasses no ho necessiten tant i aleshores ja li anava bé que se li morien i calia posar-n'hi de noves i així la feina matinera al balcó la perpetuava interessadament.

Se'ls va imaginar al lloc de trobada que segur que tenien. Els va visualitzar fent totes les postures del kamasutra que ella tenia de llibre de cabçalera. Els va maleir els ossos.

Li feia ràbia però alhora reia mig follament: no, no eren capaços de passar de la força del desig animal i la rapidesa, no serien profunds i sensuals. Allò la calmava.

I per embogir fotia música alta per més que mig veïnat l'amenacés de denunciar-la, que allò desbocava el fer tranquil d'avis i àvies que gairebé a cada casa tenien en llits de llarga estada, aquells que van del bracet amb el traspàs.

Escoltava cançons on dones de veus potents, deesses dels sons, esdevenien guerreres del sofriment i de l'amor, on s'alliberava quelcom ancestral nodridor. En dues hores enllestia feines casolanes i després la filla es trobaria amb una amanida de fulles de paper higiènic o una figura de ceràmica fent de coixinera. Callava. La vida té trams. Quan la mare marxava -fos a comptar els tobogans del poble, fos a comparar preus de faldilles texanes al poble del costat- ho arranjava.

El dia que la dona va respirar amb intensa consciència li van faltar cames per anar a xerrar l'aventura de la parella a la dona de l'home i veïna coneguda però poc coneguda...l'altra la va engegar, que el seu marit era una persona com cal i no era gelosa i que no li omplís el cap de cabòries malaltisses, que ella era feliç fent de cambrera de russos gays que es petonejaven i s'abraçaven ensucradament i tenint cura de la casa, de l'espòs i dels quinze gats que adorava. I per acabar-la de fer fora, es va inclinar i va fer caure amb energia fuetejadora la trena gruixuda i mètrica que configurava el seu pentinat habitual sobre la manipuladora de dubtes inexistents.

La marca va trigar dies en marxar. Efectiva i dolorosa. L'aloe vera no va fer cap meravella. La filla s'estirava els cabells de les bestieses que sa mare protagonitzava i s'absentava setmanes senceres a la Sierra de Gredos a fer massatges sensitius a octogenaris que pagaven per allò i...més.


Van passar uns mesos i, de cop i volta, un dia, un altre, un altre més i encara un altre...la puteta uniformada no desfilava amb l'animaló. S'havia traslladat a les Illes Canàries, a una sucursal bancària d'una entitat molt lladre però que pagava bé i per fer de dona de fer feines d'un local on tot era net sobre net i el brut quedava colgat colgat però eteri eteri.

Aquella visió morta, aquell hàbit finit, la dona que xafardejava va trigar en assimilar-lo. S'emparanoiava amb un ventall de possibilitats que la pertorbarven i, sent com era ella, la feien viure i li procuraven distracció.

Fastiguejada per la manca de personatge a l'escenari habitual, va optar per treure el gosset postís a passeig.

I va ser llavors quan va aclarir-se que el somriure i la dedicació del veí...eren per a ella!