La solució dels problemes (I part)

El miro mentre està absent, al seu món, observant atentament cada moviment, cada objecte... sé que està pensant amb quina fòrmula poder calcular la relació entre el volum de la taula i la distància que hi ha des de la porta fins a la finestra, passant pel sostre. O potser està calculant quants gots pot omplir si deixa l'aixeta oberta durant mig minut, o potser...
Està intentant analitzar i comprendre matemàticament aquest món, amb quina finalitat? La seva ment malaltissa ho deu saber, però està tant capficat intentant esbrinar quin és el sentit de tot plegat, que ni tan sols es pregunta perquè està tan obsessionat en això. I em fa l'efecte que jo ho sé.
No és normal el que li passa. Coneixes algú més així? Jo com ell no conec a ningú més, però algú a qui li passava alguna cosa semblant sí. Bé, no sé si m'explico. Conec a algú que també estava submergit en el seu món, capficat en les seves coses, tot i que en el seu cas no tenien cap relació amb les matemàtiques. Però era el mateix: tenia la mateixa mirada, aquesta obstinació i aquest posat absent.
Jo no suportava la seva presència, em posava histèrica. I no sé ben bé perquè. Suposo que no sabia què li passava i no podia entendre la seva actitud. Ara, que sé perquè era d'aquella manera, l'entenc molt millor. Abans jo era petita. I ell era el meu pare.
Recordo que sempre em prometia a mi mateixa que mai tindria un marit com ell, que no ho podria suportar, que no érem compatibles. Quan hi penso em fa mal, i me'n feia ja aleshores, pensar això, perquè ell m'estimava moltíssim. Alguna vegada m'havia dit que si no fos per mi ell potser ja no hi seria, que jo havia sigut la llum que li havia il·luminat el camí en els moments foscos de la seva vida. I jo no entenia què em volia dir amb això.

I ara, tant de temps després, estic aquí, estirada al sofà del menjador de casa mirant a l'Albert que està a la cuina. Me l'estimo. Al pare també l'estimava. Somric mentre l'observo, però estic preocupada. Fa més de mitja hora que no sento la seva veu. Es pensa que estic mirant aquell concurs tan estúpid que fan cada dimecres a la nit a la televisió, i que a ell li agrada tant. Però ell està assegut a la cadira de la cuina, i veig el seu perfil. Davant seu té una llibreta, i el bolígrafi Bic a la mà. És un noi senzill, m'agrada que sigui així. Somric, enamorada.
Observa les cassoles i els coberts que hi ha a la pica per rentar. Més que observar, té la mirada clavada allí. Intento convèncer-me que està pensant en alguna altra cosa, que potser està rumiant què em regalarà pel meu aniversari, que és d'aquí a poc... Però no em puc enganyar a mi mateixa, el conec massa bé. De sobte es posa a escriure frenèticament, però rumiant bé el que escriu. Treu la calculadora (sempre la duu a la butxaca) i es posa a calcular, anotar i reflexionar. El somriure se m'esborra de la cara. No m'havia equivocat, altre cop està obstinat intentant calcular vés a saber què. La proporció entre la longitud de la cirumferència de l'escorredora i la longitud del mànec, o quant de temps trigarà la mosca en travessar tota la cuina si la fricció de l'aire és augmentada per la força de l'estractor... no sé què calcula aquesta vegada, però el fet és que calcula. Que està intentant esbrinar alguna cosa, està tancat al seu món on tot s'ha de poder explicar matemàticament, i ni tan sols s'adona que jo estic a pocs metres d'ell, i que les llàgrimes em van caient fràgilment quan m'adono que em trobo altre cop davant la mateixa situació.
Sí, m'havia promès que no estaria mai amb ningú que fos com el pare, i resulta que ara m'havia enamorat d'algú com ell. L'Albert no és com el pare, perquè l'Albert és únic. No conec a ningú més que em faci sentir tan especial, ni ningú que em miri amb aquells ulls... però té el mateix problema que el pare. Aquest problema que em feia agafar-li tanta ràbia, ha tornat a aparèixer a la meva vida. Jo creia que no hauria de pensar-hi mai més quan el pare ho va superar. Sabia que aquesta malaltia mai desapareixia del tot, però si més no, tenia l'esperança que no ens faria més mal. I ja ho veus, la vida dóna tantes voltes! És tan inesperada! Aquí la tinc altre cop, menjant-se a la persona que estimo, i posant a prova el meu amor. He de ser valenta. Ell creu que és normal, ni tan sols se n'adona que està malalt. A més, aquesta vegada és diferent. Ara sé a què m'enfronto, i la ràbia i la histèria no em superaran. Ara sé que no és culpa seva, i l'he d'ajudar.

Deixo de mirar-lo durant uns instants, i em continc les llàgrimes. De que serveixen? Si em veu plorant, no entendrà res. Faig el cor fort, i recordo el dia en què ens vam conèixer, i com en va encisar d'ençà de la primera mirada que vam creuar. Amor a primera vista? Potser sí. Somric altre cop. Després de tot, tinc sort d'haver-lo trobat, i encara més que ell també es fixés en mi. Si no fos per ell! No el vull perdre.
M'aixeco i vaig cap a la cuina. Quan sent el soroll de les meves passes amaga ràpidament la llibreta i la calculadora, però la seva mirada segueix fixa en un punt. Quan arribo davant seu, em mira. Se'm fa difícil aguantar-li la mirada. He de lluitar contra les llàgrimes quan penso que potser està intentant buscar la proporció àurea en alguna relació de les faccions del meu rostre. Potser jo també m'hi capfico massa, i tan sols està buscant un somriure de complicitat. Li ofereixo, i després d'uns instants que se'm fan eterns, me'l torna. Llavors, li dic si vol que anem al terrat. S'aixeca, m'abraça i em fa un petó: "som-hi", em diu a cau d'orella.