Cercador
La Redutxa
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Redutxa estava farts de regar cossos amb cervells que no creixien i per això un bon dia -millor, molt millor que un mal dia- va i carda el camp. Així de fàcil, que no ho és i ho és.
La Redutxa semblava una estranya serp metàl·lica amb un cos ratllat com un pas peatonal a tocar de cap semàfor i amb un cap que era un continu raig d'aigua i que ocasionava reguerons als carrers pels quals passava, sense importar-li gens ni mica si era mirada o admirada.
La Redutxa tenia aigua per a parar un tren i va decidir portar-lo a terme.
El tren era el de les 4:44 i nombres així disposats precipiten fets escrits per plomes tan ancestrals que no en queda ni una mol·lècula.
La Redutxa sí, va aconseguir aturar el comboi. La gent en va sortir i pocs tenien paraigües. La Redutxa se sentia poderosa i els ruixava, i en aquest mullar-los deixava anar un cabreig acumulat que a la cambra de bany on havia estat anys i panys no podia mostrar res més que taques d'humitat que no marxen, com la taca de sang del fantasma de Canterville.
Fins que va sentir que unes gotetes de color canviants, tornassolats, gosaven lliscar-li pel cos sinuós. Es va girar feta una fúria, amb ganes de fer un cop amb la testa contra qui hagués gosat.
No va poder. La gent havia fet un cercle al voltant de la Redutxa i, regalant aigua, reien. Les peces de roba del cada dia s'havien tacat de coloraines i l'efecte de l'emprenyada era el seu contrari. La Redutxa no s'ho podia creure. El seu cervell creat en una fàbrica de material de bany per a segones residències no encertava a entendre què caram passava. Però sí entenia que no li calia pas entendre-ho: el fet era meravellós.
Aleshores es va adonar que les gotes amb què havia estat ruixada perlejaven i es tornaven petits arcs iris. Amb els ulls que no tenia va mirar amunt per veure d'on procedien. Era un clown, amb una jaqueta ampla i virolada, pantalons extravagants, unes sabates kilomètriques, mitjons desaparellats i desllanegats xipesjats de punts com el llom del mar quan el sol hi toca. I amb un nas vermell i un somriure molt ample i una flor groga en una mà, una flor amb una arrel que era una pera plena de l'elixir que fa que l'essència sigui per sobre de res.
La Redutxa semblava una estranya serp metàl·lica amb un cos ratllat com un pas peatonal a tocar de cap semàfor i amb un cap que era un continu raig d'aigua i que ocasionava reguerons als carrers pels quals passava, sense importar-li gens ni mica si era mirada o admirada.
La Redutxa tenia aigua per a parar un tren i va decidir portar-lo a terme.
El tren era el de les 4:44 i nombres així disposats precipiten fets escrits per plomes tan ancestrals que no en queda ni una mol·lècula.
La Redutxa sí, va aconseguir aturar el comboi. La gent en va sortir i pocs tenien paraigües. La Redutxa se sentia poderosa i els ruixava, i en aquest mullar-los deixava anar un cabreig acumulat que a la cambra de bany on havia estat anys i panys no podia mostrar res més que taques d'humitat que no marxen, com la taca de sang del fantasma de Canterville.
Fins que va sentir que unes gotetes de color canviants, tornassolats, gosaven lliscar-li pel cos sinuós. Es va girar feta una fúria, amb ganes de fer un cop amb la testa contra qui hagués gosat.
No va poder. La gent havia fet un cercle al voltant de la Redutxa i, regalant aigua, reien. Les peces de roba del cada dia s'havien tacat de coloraines i l'efecte de l'emprenyada era el seu contrari. La Redutxa no s'ho podia creure. El seu cervell creat en una fàbrica de material de bany per a segones residències no encertava a entendre què caram passava. Però sí entenia que no li calia pas entendre-ho: el fet era meravellós.
Aleshores es va adonar que les gotes amb què havia estat ruixada perlejaven i es tornaven petits arcs iris. Amb els ulls que no tenia va mirar amunt per veure d'on procedien. Era un clown, amb una jaqueta ampla i virolada, pantalons extravagants, unes sabates kilomètriques, mitjons desaparellats i desllanegats xipesjats de punts com el llom del mar quan el sol hi toca. I amb un nas vermell i un somriure molt ample i una flor groga en una mà, una flor amb una arrel que era una pera plena de l'elixir que fa que l'essència sigui per sobre de res.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436627 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com