La poma farinosa que ens (re)uní

Un relat de: Mena Guiga
Van sonar les dotze.

Les campanes sonaven bé: gens arrossegades, gens rogalloses, gens estridents, gens tots els gens que no convinguessin gens.

La capçada d'una majestuosa acàcia al centre d'una gran plaça triangular es tornava faldilla florejada ataronjada, faldilla per la lluna.

El tronc es mostrava folrat amb seda groga del groc que no incorpora cap espurna de blanc, que la nit ja tenia les pròpies blancors còsmiques.

Un grill, des d'una fulla, encetà el cant que tenia tant a veure amb la màgia veritable que s'entén amb ulls d'infant. Des d'un balcó estret obert amplament a la llibertat de la nocturnitat, aclofada en un test buit que li anava a mida, una gata romana -tigrada- ronxava al mateix ritme. Bategava, també com ells, el cor de la bruixa que acabava de dipositar una poma daurada (groga pigada) com a mena d'ofrena al peu de l'arbre.

La poma era farinosa i no calia culpar-ho a l'haver-la maltriat, als pesticides, al transport descurat, a res. Era la poma escollida per la dona rebregada per cent anys de vida física que complia aquell dia just quan l'insecte havia començat a fer-se sonar. La dona entregava aquella peça de fruita com si fos una menja de celebració al so dels dos éssers compassats. La dona havia conreat l'art de captar vibracions que demanaven de ser reunides.

S'assegué davant l'acàcia. La llum del quasi pleniluni va encaparrar-se en tenyir de plata fèmina i vegetal. Tancà els ulls, somrient.

El grill saltà sobre la poma. La gata va deixar el seu jaç de terrissa per fer-hi cap, passant per la teulada i després saltant sobre un tou d'herba tallada apilada a tocar de l'espai.

En la plaça-triangle, sota la lluna arrodonint-se, la imatge de la bruixa davant l'arbre en esplendor i el grill i la felina, equidistants, tastant la poma. Els estels en feien fotos pampalluga.




Ens vam despertar, tu i jo. A taula hi havia pastís de poma. I una nota en un paper, la meitat per a cadascú: "Ho tornem a intentar. Ens estimem." Amb la nostra caligrafia, l'havíem escrita dormint, en estat sonàmbul. Ho recordes?

-Sí! Jo era un grill!

-Jo era una gata!

El somni no s'esvaïa. El paratge oníric ens havia amarat. La poma esdevenia tastívola, sana i sanadora. Ens vam menjar aquell postre delícia a cremadent mentre sentíem un vent que pentinava una acàcia intangible (sent com som a ciutat en un novè pis entre blocs i blocs de pisos).

-Poseu-li un títol a tot plegat- una amistat a qui ho vam contar va proposar.

-La poma farinosa que ens (re)uní!- vam exclamar a l'uníson.

Comentaris

  • A mitjanit tot és possible...[Ofensiu]
    Montseblanc | 11-09-2017

    Tens una mestria en crear aquests ambients onírics... La nit, la lluna, el grill, el gat, l’acàcia, la bruixa... Ho barreges bé i el còctel resultant és una sensació de pau i de que tot és possible, de que la màgia dels somnis pot arribar a modificar la realitat. Em fas viure les teves nits imaginades. Gràcies!

  • La poma farinosa esmussa? [Ofensiu]
    Biel Coramet | 06-09-2017

    Quin oi la poma farinosa... La poma farinosa esmussa?

    Som poc de la poma, però el relat m'agrada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

717 Relats

765 Comentaris

223559 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com