La petita princesa zíngara

Tenia una veueta prima i fina com un rajolí de cabell d'àngel, cristal·lina com un llac quiet i encisador, de llamp irisat. I era, per sobre de tot, amant de la paraula que balla juganera, i de faç elegantment riallera. Hi destacaven uns llavis de traç fi com si estiguessin retallats amb perfecta harmonia i de forma tan equilibrada que no gosaves trencar tanta bellesa junta. No es notava en el seu rostres cap mena de desproporció, cap línia desencaixada hi havia en els trets de la seva fisonomia. Trets d'una finor extraordinària que aparentaven ser fràgils i delicats, com una gerra de porcellana o d'un cristall que amb un lleu alè hauries dit que es podria rompre només al fregar-ho. Però només era d'aquesta manera d'aparença i de superfície. La seva dolça fragilitat era allò que consistia el nucli de la seva resistència i el lloc on es recloïa la seva solida fortalesa trencadissa. Fortalesa que, en fi, residia en una oberta vulnerabilitat de nena entremaliada i múrria. Viure era per ella una font d'inesgotable alegria, d'un somriure etern. La vida, aquest càntir infinit ple del suc de l'univers destil·lat dels astres, ella en bevia insaciable i sense cap mena de mesura. La feia la donzella més bella sota el mantell de tots els Sols. Era la noia dels rínxols d'or i de llum, de mirada de cristall irisat.

Aquesta menuda noia d'edat innumerable, tan incerta com de mal dir, que segur que si li posessis un any concret mai encertaries. Perquè això si que és ben cert, que semblava estar aturada en una eterna joventut, en una eterna primavera. Era el súmmum de la bellesa. La excel·lència incomparable, res superior podia ésser. I ella no ho sabia.

Tenia el rostre més bell que ningú podria imaginar. Ni inventar. Uns trets de increïble precisió que cap geni podria pintar, ni cap compositor podria escriure una musica tan harmònica com les línies de la seva nuesa, ni cap poeta seria capaç de cantar un himne encara que fos inspirat per la dolçor del seu cor. Tenia uns trets tan ben delineats que ni els déus l'haurien dissenyat. Els seus cabells eren de pura fantasia que meravellaven el qui tenia la sort de veure-la. Cabells de mel tocats per les mans del Sol. Melodiosos cabells, dolços cabells que eclipsaven a les mateixes estrelles. I amb tot plegat vivia ignorant tot això.

Per altra banda, el seu aire era d'una tendresa etèria com si l'haguessin teixit les llàgrimes d'un Sol amb les mans dels déus i cosit amb delicadesa per les deesses amb un invisible fil d'argent i d'or.

Les excelses deesses en tenien d'ella una enveja molt envejable, tant que sols els éssers divins poden tenir una enveja d'aquesta mena. Se'ls hi notava sense dissimular gens ni mica perquè no podien apartar ni un sol instant la seva lluminosa i cruel mirada d'ella, de la menuda princesa zíngara. Fins i tot que s'emmirallaven en ella. S'introduïen dins les estances de la seva ànima tan nítida com un diamant polit, tan transparent com un cristall que no es nota que és de cristall. Era per la seva transparència tan brillant que se la veia amb els ulls clucs. De tant mirar-la les deesses l'habitaven sense fer gens de soroll, ni l'alteraven quan era tocada pels seus ulls divins. Era una obra del més excels dels artistes on no havien estalviat res, no podien ser aquest sols humans. Ningú sabia qui l'havia forjat, doncs ¿quin forjador humà seria capaç de crear aquesta obra que ni els mateixos déus no haurien gosat fer-la? Doncs la procedència de la seva immensa bellesa ni els homes més savis del seu país sabien d'on venia, ni com era que existia, ni qui la va concebre, ni quan va ser feta. A vegades creien que l'havien somniat, que era més aviat una obra de la seva delirant imaginació. Una il·lusió que s'escapava de tota previsió i de tot càlcul humà o diví. Creien que no podia ser més que un error de càlcul afortunat. I que la imaginació més creativa no seria capaç de crear ni donar-hi forma a tanta bellesa. Doncs es tractava d'una bellesa excepcional que la mateixa Venus al seu costat era una simple ombra pàl·lida i informe. Però aquesta noieta no en tenia ni la més mínima consciència d'aquesta beutat que fins i tot els mateixos déus haurien lluitat a vida o mort per posseir-la, encara que fos per una efímera, banal i minsa hora. I les deesses haurien sigut capaces d'embogir eternament per tenir encara que fos per un segon la seva bellesa impossible. I també haurien sigut capaces de jugar-s'hi la seva immortalitat, que tant aspiren i sospiren els mortals siguin humils com ufanosos, per posseir una quarta part de la bellesa que aquesta noieta tenia de franc, per natura innata i instintiva, sense el més mínim esforç. Noieta d'ulls de diamant de valor sense nombre ni qualificable. Era. Les mans eren tan suaus que feien l'efecte de ser incorpòries com fetes de pura llum. El seu rostre era però molt petit comparat amb la majoria d'éssers humans: era essència pura. Era de moviments tan finament elegants com flors de tul dansant al ritme melodiós d'una lleu i capritxosa brisa, però d'una harmonia acompanyada de silencis ben pautats. Era en definitiva allò que ningú no era.

La menuda i xicarrona i alhora tan immensament bella princesa, que es sabia moure amb gestos de sucre i de deliciosa mel, era pretesa pels homes que es consideraven els més ben plantats d'aquell també petit país, que en deien el país de l'Ocàs. Però no tan sols tenia pretendents en el seu país, sinó per tots aquells on en tenien notícies de la gran bellesa de la princesa zíngara. Bellesa que esgarrifava només de pensar-ho, era tan realment bella que ningú havia vist res semblant. I més i tot encara ningú se la podia imaginar, cap ésser vivent o inert - doncs he de confessar un fet increïble per la seva extraordinària raresa, que fins i tot les pedres no eren ni molt menys indiferents quan les trepitjava tot passejant amb els seus peus de porpra i de finor de delicat vidre, i quedaven encantades davant el seu cos eteri, que el seu resplendor es filtrava en elles i els hi tocava i obria el cor, per increïble que pugui semblar-- Així tots els homes forasters se la volien fer seva, malgrat que no l'havien vist, però si que els hi havien contat amb tota mena de detalls com era, encara que fos un impossible. I de tal manera que molts se l'afiguraven com una nena que va deixar de créixer al entrar la pubertat, amb el cos desenvolupat amb una sàvia harmonia i un meravellós equilibri entre els membres que tothom qui la veia en quedava captivat, incloses aquelles parts que fan notar que una noia es va fent dona. I aquesta circumstància creava en la imaginació dels nois, joves, homes, homenots, i vells un grapat de sensacions tirant a perverses, i mig encuriosides que la feien la nineta més desitjada del món. Homes de totes les condicions socials, tan els ben considerats en quan a posseir l'exquisit l'art de seducció, com els més curt en volada i inexperts en els afers amatoris. I també queien embadalits tots els homes ben fornits que tenien unes dots d'atracció envejables i que ningú ho podia posar en dubte. Doncs tenia la fama de lligar amb les donzelles més precioses del regne. Donzelles que eren de bon veure i que prometien i que destres amb amor donaven la impressió de que eren capaces de fer feliç l'home més exigent. (Perdoneu si hi ha trets masclistes, el narrador sols s'até a la societat d'aquell temps i país). Donzelles que a més eren encara més admirades pels qui els hi havia tocat en sort una ment i un cos esquifit i som, d'aquells que no s'aixequen ni un pam de terra. Tots els homes la volien, fins i tot, els que tenien els defectes que tot home vol amagar, sobretot aquells que creuen ser una cosa i en són una altra, o que aparenten ser d'una altra manera d'allò que són: així un home si és covard ho dissimula amb una màscara que ben be diries que és un home agosarat i valent. D'altres si estan sota mínims en intel·ligència tenen la fal·lera de creure's que té aptituds més que humanes, sobrenaturals. O si per tot cas són pobres d'esperit tenen la virtut de fer-se veure com "el no va más" de la exquisides i refinament espiritual... d'aquesta manera no tan sols volen enredar les dones -sense aconseguir-ho, per cert-sinó que tenen la gran capacitat d'enganyar-se a sí mateixos, però amb la gran particularitat de que no se'n adonen -i especialitats en aquesta feina -d'enganyar-se-solen tenir sempre un èxit complert. Són, per altra banda, els homes que més abunden per sort o per desgràcia en totes les ciutats i viles d'arreu del món. La capa de la Terra està coberta d'aquest homes inflats d'una vanitat que els hi creix a mesures inqualificables. Són feliços per això i per això els salva: és qüestió de sobrevivència, de vida o mort. Aquest darrer tret els honora, són homes fatals: no poden només que viure enganyats o enganyant-se. Una cosa però els igualava: tots estimaven amb bogeria extremadament extravagant a la petita princesa zíngara. Tots n'eren uns presumptes enamorats irremeiables, encara que no l'haguessin vist mai ni en pintura. Com quan ocorre a aquell que no ha vist mai una cosa extraordinària i de molt valor, que tota explicació o descripció és inútil, en va. Se la imaginaven sols d'oïda però que en rigorós directe ningú hauria encertat ni un pèl de la seva excelsa bellesa. Ningú dels homes que no l'havien vist mai podria fer-se ni una imatge aproximada de la noieta de parla cristal·lina, de sucre i mel i de cos resplendent i de transparent cristall. La noia, princesa del país de l'Ocàs, ignorava que las seva suprema bellesa era evocadora de passions arravatadores i entusiastes per la qual cosa era admirada pels mascles d'arreu del món com si fos tota ells una meravellosa i perfecta perla conreada dins la closca fecundada per la nuesa dels déus i les generoses deesses de l'amor.

De pretendents en tenia, eren d'aquells que per tenir una posició immillorable podien permetre's fer la cort amb ella. La nineta més tendra del món, tan tendra que el seu nom er
a Flor Immarcescible. No obstant tots li deien amb suavitat quieta la Flor del Mar. Nom que tothom veia que li feia justícia i que per el qual tothom la coneixia. Nom que el vent l'havia escampat per tots els racons de la Terra per amagats i esquerps que fossin. Era, per suposat, una Flor irradiant de colors inconeguts i d'aroma embogidor per totes les plantes anomenades homes, des de el més escarransit al més ben plantat, des de el més agraciat al més poc afortunat. Però eren els candidats a conco qui li professaven un amor idealitzat, se'ls hi ficava al cap fent-los somniar amb aventures tan romàntiques com que corresponia a un sentiment realment sincer i callat. Un somni que tímids, perquè ningú se'n burlés d'ells, el mantenien en rigorós secret, no fos que dient-lo se'ls hi trenques el somni o se'ls hi esmicolés en mil trossos que després no en poguessin recompondre'l mai més. Tenien en vers ells una autèntica devoció, un amor vertader que els feia volar més enllà de les estrelles, però també sabien a contracor que no tenia vies de continuïtat. Era un somni tan impossible que els omplia la vida d'il·lusions plenes d'il·lusió. A la fi, tenien un amor com creien que era el d'abans, que no sabien a quina època corresponia aquest abans, podria ser a una edat d'or mítica o fabulosa que no estava enlloc, només en la imaginació dels humans.

Ella, la petita princesa, els ignorava a tots, no per menyspreu altaner, sinó perquè no tenien la suficient força d'atracció per cridar-li l'atenció i per això no se'n adonava que existissin senzillament, no els veia. A més la seva vida era d'una joia constant com si el temps fos una continua festa. Era riallera com un Sol de cabells d'or regnant en el clar cel blau. Una rialla que es dibuixava en el seu rostre amb una gràcia pròpia de la divinitat, era un somriure amb traç precís a la seva cara com si fos la més tendre de les poncelles i oberta al milers de sensacions rebudes i mai dites. Sensacions delicioses que manifestaven la bellesa transparent del seu cos miraculós, que ja no cal ni dir-ho que era molt, però molt bonic. Tan harmoniós que semblava dansar per allà on passava. Era una espurna d'eternitat besant la infinitud amb gràcia ingràvida, subtil i plena d'una fragància que li donava una aura com de foc etern, con de mar immens, com d'aire cristal·lí, com de terra etèria, i totes juntes alhora li feien prendre l'aspecte immillorable que la cenyien configurant un diminut cos que si existís la perfecció, ella seria sense dubtes la seva encarnació. El seu hàbil i àgil cos ningú diria que en tenia. Una cos translúcid que no podia amagar res rera ell. Era un cos que era savi en fruir en viure, i no es feia preguntes inútils o fora de lloc, doncs la seva saviesa era que sense saber sabia gaudir de l'existència i l'infinit en un gra de sorra. I sabia veure l'eternitat en un instant. Però damunt de tot era princesa. Princesa en flor que la tocava l'alegria com un raig daurat de Sol o un raig d'argent de Lluna.

El pare de la petita Flor del Mar era un home que li deien el rei del Vent de la Negror, sempre havia viscut amb actitud filosòfica, amant de la soledat i dels racons foscos, també era parc en paraules, molt seriós i reservat. L'acompanyava sempre un gest consirós. Lector impenitent dels llibres més inversemblants, que acostumava a llegir de nit a prop d'una espelma. I de dia no se'l veia mai. Home de nit com era i mussol, no li agradava freqüentar les festes i disbauxes de palau. Però això si, no li podia retreure ningú la seva més que excel·lent cortesia, per solitari com era. Aquesta qualitat li donava un aire de distinció que agradava molt als seus súbdits més senzills. Era en tot lloc un home que no es notava que hi fos, però no obstant estava present. Tenia com a tret particular l'aparença de l'home invisible però amb rostre del tot sencer i molt humà.

Aquest home, rei del Vent de la Negror, de malenconia incurable, sols la enigmàtica i misteriosa bellesa de la seva petita Flor del Mar, li donava ànims i il·lusions per sobrepassar de la seva tristor incansable i permanent. Ell era com era. No li havien detectat cap causa ni aparent que li provoques aquest estat tan moix i pensarós. Encarava la vida com un malson que algú li havia inoculat i passava la vida més que viu com una lenta i amarga agonia, que anava abocada cap a finar, anava a desembocar a allò que tothom sap però que ningú esmenta. Era un home de poca fe, o força es podria dir, si no fos que no tenia consciència del seu estat melangiós. Estat que considerava com a normal i comú a la condició humana. Sols una excepció veia que trencava tots els hàbits i costums i morals humans, i era com és d'esperar la seva filla Flor del Mar, la de veu de cabell d'àngel i la de la mirada de nena crescuda: era una illa dins l'oceà dels humans. Era una joia dins el fang del món. En ella podria justificar la creació sencera. Per ella la vida tenia sentit i valor. Però ningú sabia com es podia accedir a aquest estat. I si no haguessin vist un exemple tan patent amb els seus propis ulls, no s'ho haurien cregut, ni tan sols imaginat. Era tanta la seva excepcionalitat que fins i tot els animals més feréstecs i esquerps quedaven astorats davant d'ella com si haguessin de cop ascendit un grau en el camí de la seva evolució natural. Aquestes bestioles l'admiraven embadalits tal com l'home admira la creació, el món que l'envolta i de la immensitat acollonant que el fa fer-se preguntes com ara: ¿qui el va crear? ¿per què? ¿com és que es fa formar? ¿com és que va adquirir la estructura d'un cosmos? ¿podria haver estat d'una altra manera?... Preguntes que encara no ha trobat afortunadament respostes adients. Preguntes que sovint han provocat trasbalsos a la seva consciència. L'home ha estat conscient de que on hi han preguntes no hi tenen que haver forçosament les respostes pertinents. Sempre ha deixat penjades les preguntes essencials, o a donat una resposta provisional, per la seva incertesa. Però el consolen del sofriment bàsic que té. Sofriment de no trobar un sentit que doni una explicació enraonada, rigorosa o sistemàtica del món, doncs en el món volem que encaixi la realitat i la explicació que ens fem d'ella, però amb la necessitat de no aconseguir-ho mai. Conclusió: estem els homes en fora de joc, exiliats de la realitat i per tant tota temptativa de fer, d'acció és anul·lada. L'home és el ser que fuig de sí i de la realitat?

Però prosseguim amb la historieta de la Flor del Mar, doncs és a ella qui li correspon el paper més brillant d'aquesta història tan resplendent i tan fosca. Doncs era per ella per la qual cosa el món era el món i la vida, vida.

La seva mare no la va conèixer mai. Morí en el part. Ignorant així per sempre més de les virtuts divines de la seva filla, sols en record de la seva mare li resta el nom: Flor Immarcescible. Doncs va ser ella qui desitjava que se li posés aquest nom, junt amb l'apòcope un xic forçat de Flor del Mar. Sa mare dona forta que era, resistia dies i dies caminant entre al·lucinacions i deliris que haurien fet embogir fins i tot l'home que es considerés el més fort i valent de la cort. Però malauradament d'aquest homes jo no se'n trobaven ni l'ombra. La majoria haurien taxat aquest viatges per fóra de la raó com a debilitat, però en canvi no haurien pogut suportar ni un segon a dins la seva pell, cosa que a ella no li costava gens, era una cosa normal, habitual. Homes de poca ànima , homes de poca llum els considerava ella a aquest que se'n burlaven d'ella perquè la creien feble i ells es creien massa forts. Però la seva fortalesa era perquè els estaven emparats pels valors del conforme remat, i per això eren normals, encara que eren per això ignorants del món, d'ells mateixos i, el més important, de la vida.

Homes que no vivien més que per mofar-se dels qui tenien distinció. Aquest últims, no perquè no volien ser com els altres, sinó perquè eren ells mateixos. Sempre li havia fet l'efecte que els homes de menys valor tenen, són els qui sempre s'han de demostrar a sí mateixos que són molt valents, tant que necessiten manar els altres per afirmar-se i constatar així la seva valentia. I així es creuen que són poderosos i a més mouen els altres, no amb respecte, sinó manejant-los com si un conillets d'índies o marionetes es tractessin, i sempre veuen en els altres, que no pensen com ells, que fan plans diabòlics, però que de diabòlics només ho són els seus pensaments un pèl per estar per casa o rutinaris. D'aquesta manera es creuen importants no sent-ho. És més es creuen capaços de governar el món i de canviar per continuar sent els amos de tot i de tots. Ells volen dominar i que els seus súbdits siguin obedients i dòcils sota la espasa. Són els que tenen el poder fent por a la gent per mantenir-lo. En realitat en diríem que són uns estafadors que saben l'art d'enganyar per tenir la raó de la seva part, o creen l'errònia sensació de ser revolucionaris per decret de llei. Proclamen una llibertat i justícia tan rància perquè no han viscut una autèntica llibertat. Es més mai s'han alliberat de res, ni per res. Doncs són esclaus de si mateixos, sense adonar-se'n. Incapaços d'estar sols i de viure, ens volen que siguem els seus esclaus fidels. De covardia, però, en són molt rics. N'acumulen tanta que es pensen que no en tenen o almenys aparenten que no en tenen. Són porucs que de tan fer veure que no ho són no semblen porucs. Sols són els amos per la por. Mai han donat res de res a ningú. I per això dominen el món, per la por. O sigui per les armes.

Aquesta dona d'aparença fràgil, però molt forta, era molt ben considerada per l'altra gent del poble. No feia distincions entre els estaments socials. Ella era tan davant d'un servent o davant d'un bisbe. O era molt més dura enfront d'un bisbe, ja que aquest tenia una influència notable amb el poder, i per tant el seu paper social més rellevant. Ella estava incapacitada per la injustícia. Plantava cara davant de qui v
olés aixafar als altres, fins el punt de veure clar que el món seria més festiu i alegre si cadascú pogués ser el que és: lliure. Però defenia les seves conviccions amb una elegància que no feia tensa la seva actitud creant situacions desagradables, ans tot el contrari tothom li agradava parlar amb ella, fins i tot d'assumptes delicats i greus. Sols els corbs i les aus de rampinya l'odiaven a mort.

Com dèiem la mare de Flor del Mar morí entre espasmes infernals quan li va donar a llum. El dolor inhumà -per insuportable i punyent-que va sofrir a les seves darreres hores no feia ni molt menys justícia a la seva vida ensenyada i plena de una noblesa rara entre els nobles. Ja que no era gens capritxosa ni tediosa com sol ser la vida dels nobles de tercera o quarta generació. Ella era impecablement sincera i veraç amb tothom. La gent del poble la tenia encertadament com una dona capaç i de bons sentiments. I encara que tenia una vida dolorosa, ella treballava el sofriment com un art, el polia com un diamant d'on en treia les més precioses de les joies. A l'hora de la veritat no va decebre la seva actitud enfront del dolor, que se li escampava des de la pell al moll del os. La carn li cremava com alcohol en una nafra. Mirava de que la seva -ja inevitable-mort fos dignificada per com la vivia. Morí al cap de dos dies del part, en una agonia que li va semblar eterna. D'aquí consistia la seva aristocràcia: vivint la mort tal i com havia viscut. Molta gent ho va saber veure i va apreciar la seva serenitat i enteresa increïble. I els hi donava un valor esperançador. Doncs per ella varen creure en l'alquímia de fer de la misèria un llac d'abundància. Així va viure la mort la mare de la Flor del Mar. Morí vivint.

Flor del Mar no se'n sentia dolguda perquè ella fos la causa més directa de la mort de sa mare. Ans tot el contrari, era el fruit del seu ventre i com a tal l'honorava amb tot respecta. I a més era just dir que tal i com era la Flor del Mar donava sentit a la vida dolorosa de sa mare. No es perdia -el sentit-amb la boira baixa de l'absurd de una existència sense cap vàlua. La mort de sa mare era doncs ple de significat, de raó d'ésser i no gens en va. Per això Flor del Mar no vivia sota el pes del turment recordant el passat desgraciat de la seva progenitora. I vivia com si sa mare visqués dins d'ella, la portava per allà on anava, no tan sols en la memòria, sinó també en la dansa del oblit, en el seu menut cos de bellesa indescriptible. Vivia dins d'ella, fosa a ella, encara que no la tingués present a tothora en la seva consciència. Era impossible despendre's d'ella, com és impossible que l'aigua no agafi la forma del recipient que la conté.

Somrient sempre a la vida, aquesta li tornava el somrís fent-la viure encara amb més intensitat i amb dolçor i amb tendresa, donant-li a tastar els fruits que mai no li estalviava, doncs la Flor del Mar es donava tota i de tot rebria. Era una amor a la vida que consistia en la seva autèntica riquesa, el seu tresor interior: la plenitud d'un Sol regalant-se.

Un dia de pluja interminable, que provocava una mandra i somnolència suprema, que, enganxosa, s'agafava al cos i a l'esperit més viu, transformant-los en un foc somort, va passar allò que no pot deixar de passar en qualsevol casa, bona o dolenta: la petita princesa zíngara va anunciar un llarg viatge per tal de trobar el país de l'Instant, ja que havia decidit abandonar l'Amor, doncs encara que sabia que l'estimaven, ella per contra no veia cap pretendent digne per conèixer-ho en tot el seu abast. I per això es va adonar a quin llinatge pertanyia: el de ser estrangera a qualsevol lloc. El seu destí era el d'errar. Era la particularitat més arrelada a la seva forma d'ésser, la de l'etern errant. No era aquesta decisió un pur caprici i un joc de noietes que volen fer allò que volen per coqueteria i vanitat, per fer ballar els seus novios i pretendents i fer-los sofrir d'amor no correspost. Ella no era d'aquestes noies que fan ballar la barretina amb jocs puerils. Ella, ja ho hem dit, no era gens altanera, doncs no n'era conscient de la seva excepcional bellesa, ni sabia que atrapava als homes fent-los anar de cul només la veiessin un solitari minut.

Flor del Mar sentia una certa inquietud que l'atreia més cap a la seva interioritat que no pas cap a fets aliens al seu ésser. El seu tarannà consistia en fer de la vida una festa continua on els rius de l'alegria la transportaven al altra banda del mirall de la quotidiana i raonable vida normal. Per ella tots els dies eren font per gaudir de l'existència amb aquella sòbria serenor que tan agrada temptar el déu de l'embriaguesa per transportar-la allà on el món deixa de ser món, allà on perds el món de vista tot entrant en aquell estat extàtic on la vida recobra la seva riquesa intacta, fent trontollar a la mateixa raó, fundadora d'allò que en diem la realitat, on els homes s'han acostumat a viure per inèrcia, per avorriment, per tedi i per greu pesadesa.

La Flor del Mar li va fiblar la ansietat de fer camí pels carrers del món. Veia clar, amb la nitidesa d'un diamant polit, i intuïtivament que el seu inevitable destí era rodar pel món. Ella estava cridada a ser princesa d'un poble sense arrels, sense cap terreny on afincar-se i dir: "Aquí m'aturo, faré parada i llar en aquest lloc. I com a princesa fundaré un poble". Podia dir que era hereva d'una tradició sedentària, però a partir d'ella el seu poble seria nòmada, el seu símbol "l'Estel Errant". Sí, el seu món seria tot el món. En cap lloc fixa construiria i fundaria una nació per combatre, ni per defensar-la. Ella i tots els qui com ella els hi agradava rodar el món feien de la vida un viatge tal i com havia fet Ulisses, però sense una Ítaca que esperés el seu retorn. Un viatge mai acabat, sense cap lloc on reposar. Era a partir d'ara la petita princesa zíngara la de la bellesa superlativa que era capaç de fer brillar el més apagat dels éssers, i per ella l'Amor es donava tot. I per allà on passava tots quedaven rendits a la seva bellesa que els evocava un record ancestral i l'admiraven com si ells formessin part integral d'ella. Com si tots tinguessin una Flor del Mar a dins i que ella els hi despertava.

L'Amor per la Flor del Mar era el impuls que feia girar la roda de la fortuna. Veia en el món que la vida i la mort dansen agafats de la mà. I ella amb la seva bellesa mai marcida contradeia aquesta dansa natural, aquest cercle de vida i mort, on les coses flueixen pel camí que els hi era més adequat.

El fugisser pas del temps es perd en el silenci, més que ser conegudes les coses per les paraules són molt sovint unes embaucadoras, indiquen en comptes de precisar sabers. Encara més, ens enganyem al donar-nos la sensació de que sabem si en elles hi creiem. Són així obstacles pel coneixement. Entrebancs i poc cosa més. Sols que sense elles ens mancaria allò que de carnal tenen, sobretot la poesia i les faules... que donen al món una espessor narrativa que ens fa somniar i emprendre el vol. I molt sovint, erròniament o no, adquireixen la fragància il·lusòria de que són de Veritat o inclòs de que són la veritable vida. Sabent això no és en va la paraula. Ho és quan un té el llenguatge pel valor més important. De fet l'home i la seva hipotètica evolució l'ha fet l'instrument més imprescindible i ha estat la seva raó d'ésser i és un ésser amb Raó. Però tot plegat també la raó encega, no deixa veure allò que hi ha, perquè la seva llum intensa enlluerna. L'home ha oblidat mirar i sentir com cada instant és sempre nou i el pitjor, creu veure-hi clar i de debò i no se'n adona de la seva ceguesa.

Per això i molt més, que ara no encerto a endevinar, en Flor del Mar cercava el Pòrtic de l'Instant, que justifiqués la mateixa Eternitat. Aquell Instant tan Pur que el mateix Instant s'esvaís més enllà del Temps. I fos un Instant de plenitud o de buidor, on el Temps deixés de ser Temps i fos una ara sempre present, pura presència sense fugida, sense retorn. Un Temps transcendit on la mirada es perdés en l'objecte. Fossin ja inseparables. I ja no lligar el món amb idees preconcebudes.

Així en Flor del Mar abandonà el país de l'Ocàs i al seu pare -el rei del Vent de la Negror-per iniciar un camí sense fi per les entranyes del món, junt amb el seu poble, el poble dels nòmades que no fan distincions de races, doncs els seu poble és estar en el camí. En el camí sempre. En el camí.

Va dir fins aviat al seu País i va desaparèixer sense deixar rastres. Des de aleshores el ser humà, ¿no està a la recerca constant de la Flor Immarcescible, de la Flor del Mar?