PER QUÈ LA POESIA?

Suposo que és natural poder dubtar ben bé de la utilitat o raó d'ésser de la poesia avui dia -i a més la de caire amorosa-- i del seu poc poder i influència que té en el món actual, sobre tot quan és imminent un conflicte bèl·lic, sigui pels motius que siguin, com el que està a punt d'esclatar a l'Iraq. Quina força pot tenir la poesia davant d'aquest conflicte? Quin poder té sobre les grans decisions que fan canviar el curs polític, econòmic o històric? Quin paper hi pot jugar en un món que sobre l'amor ja s'ha escrit gairebé tot? Si em permeteu m'agradaria abans de tot fer una petita reflexió sobre aquest assumpte tan complex com difícil de resoldre, cosa que no sé si en sortiré ben parat o ben escaldat. En primer lloc apunto que la poesia per mi es dóna com la part afirmativa, la que diu sí a la vida, i és on es barreja el goig de viure amb la creativitat -encara que aquest terme sigui molt ambigu-- i el joc, entès com el del nen. O sigui, una actitud més ètica que de crítica social o filosòfica, que correspon més aviat a l'assaig. Dic afirmativa perquè, abans de res -o de tot- és una manera de viure i una postura davant de la vida. És una manera d'estar en la vida, d'habitar-la. I d'una manera creativa, en el sentit de que a cada instant es crea l'instant següent: on, per mi, l'amor és el màxim exponent i on es manifesta la riquesa que es dóna amb un intercanvi d'energia vital. I en aquesta postura està implícita tota una concepció del món i de l'amor -eròtic o sensual-- i que de fet no és gens nova, i que he trobat o retrobat a Orient -encara que en Espinosa o en Nietzsche ja és present-en la filosofia taoíste i zen i més recentment en Osho: és tot resumint, un tenir el cos despert, solt i lliure, sense prejudicis morals, ja que el cos ha estat casi sempre si no condemnat, si sota sospita -- no em refereixo el culte al cos d'avui dia, si no que el cos sigui el marc de referència essencial que ens invita a explorar la vida amb totes les seves dimensions i a nosaltres mateixos. No crec que hi pugui haver saviesa sense el cos i els seus sentits que ens obren a la naturalesa i al món. L'home s'entén aquí sense la separació entre ment -- o ànima si voleu-- i el cos, i sempre amb la màxima harmonia amb l'altri, on el plaer juga un paper de comunicació real, ja que, a través del sexe com a base, ens impulsa a experimentar un creixement espiritual que s'enriqueix amb l'obertura al altre . També vull afegir que l'obra d'art, en l'últim terme, és un mateix, i es reflecteix en cada senzill moment de la vida on la seva expressió podria no donar-se, encara que veiem que l'home comença a ser home en el moment que deixa empremtes, en el moment que pinta a les coves elements que el poden angoixar o pertorbar. Per això crec en la poesia fins i tot acceptant la seva debilitat o impotència -Ja que no pot evitar desastres o guerres injustes. Però em permet actuar ara i aquí, immediatament, ja que em cau més a prop. L'amor el sento, el veig, el toco o palpo, em parla als sentits i me'ls obre. Em sento més viu vivint així i crec que dient si amb la poesia faig no a la guerra. És una aportació pobre potser, però és la que tinc més a mà. Amb aquesta postura ètica, gairebé sense força i dèbil, esgarrapo a un Poder en mans d'uns quants un tros de llibertat i que, potser en el seus curriculums vitaes els hi falta precisament la poesia. I sols adopten davant la vida el llenguatge de la violència i de l'estrèpit de les bombes.
--I l'amor ens permet créixer junt amb l'ésser estimat sense ofegar-lo ni sense coaccionar o privar la seva llibertat i ens porta a estimar la vida i a respectar-la.

FRAGMENTS I APUNTS PER CONTINUAR


N'hi ha que lluiten per imposar-se amb bombes, nosaltres que veiem absurd el domini per anul·lar l'altre, lluitem per afirmar la vida amb la poesia.

La guerra contra l'Iraq sembla no ja imminent, si no que ja ha començat, almenys psicológicament, doncs ¿com ha de viure un poble amenaçat des de mesos de que serà atacat en qualsevol moment? ¿ens ho podem imaginar? ¿estaríem
nosaltres aquí si visquéssim una situació semblant a l'Iraq?. M'agradaria, però, fer una interpretació plausible sobre aquest afer que crea una situació inversemblant i nova per les seves característiques un tant embrollades.
De moment l'anunci d'aquesta guerra ha enfosquit altres problemes que estaven ocupant la major part del temps dedicat a les notícies.

En primer lloc: la globalització. En segon: escàndol del Prestige i l'escàndol de les vaques boges.
Tant el Prestige com les vaques responen a un problema ecológic. És el reflex de l'economia d'occident: màxim benefici amb menys cost i temps, sigui com sigui.

Per altra banda la globalització es va tallar de cop i volta sense tenir-ne ara cap notícia, com si mai hi hagués hagut cap problema aquí. I crec que aquesta guerra es deguda per fer factible la globalització o una economia global, per tots els Estats de la terra, imposant un mercat mundial, i per això tots els països del món ho han de acceptar tard o d'hora convertint la societat en un mercat en un tot homogeni. I l'Estat que no estigui d'acord l'hi imposaran a la força o no. Cas Afganistan amb els talibans. O ara amb l'Iraq. A més creen una situació de horror, ja que si qualsevol Estat no accepta les regles de joc pot en qualsevol moment intervenir l'exercit dels estats poderosos per canviar els governants d'aquells països que discrepen amb Occident.

No crec que sigui el petroli la raó de l'atac bèl·lic, si no el mercat global. (I els afers diferencials de les cultures que pensen d'una altra manera que la cultura occidental capitalista)

A més tots aquelles manifestacions contra la globalització i que ara són contra la guerra, s'han evaporat de cop i volta. Sospito que els mandataris del món estan treballant més que mai per tirar endavant la economia global, per què crec que està al rerafons dels conflictes a nivell mundial. I penso que on hi troben més dificultats per aconseguir un domini econòmic global és com controlar a Internet. Ja que no seria possible sense la "red" haver-hi la globalització. Per això no crec sigui per raons personals contra Saddam o Ben Laden. Doncs a Afganistan dient que anaven contra Ben Laden varen destruir un país mentre Ben Laden no se sap on està. Això és indicatiu que Ben Laden els importa molt poc, o sols com a excusa per destruir un país. Els talibans potser si que calia escombrar, però no per motius purament econòmics si no més aviat per iniciar una crítica i una relectura dels trets culturals de l'Islam i sobretot del fonamentalisme radical que qui sap és basa en valors d'una època que potser ara no resistirien una crítica oberta que aportaria innovacions més encertades. Un text no crec que hagi de ser eternament vàlid, malgrat sigui inspirat en la Divinitat.

Ben Laden famós per l'atemptat de les torres bessones, ja que abans casi era un ser anònim, n'ha sortit pel que es veu ben parat. Però, com podem entendre que el país més ric tecnológicament deixi volar dos avions segrestats per gran part de EE.UU. sense batre'ls o intentar batre'ls pels "cazes" de tecnologia punta. Com tampoc s'entén per part dels terroristes, que haguessin triat les Torres amb morts de innocents ­­y no una central nuclear, per exemple.

Amb Saddam passa quelcom de semblant. -Tant Ben Laden com Saddam si tanta nosa els hi fessin crec que EE. UU. els hauria eliminat del mapa, sigui de la forma que sigui.

A més si acusen a Saddam de tenir Bombes de Destrucció Massiva. Ens podem preguntar. ¿No tenim a Occident minat de dalt baix? I no tan sols per les centrals nuclears, si no que moltes indústries que són tan perilloses com les bombes de més potència en l'actualitat. Per això una caixa de mixtos o un encenedor por ser una arma de destrucció "masiva" en mans d'un terrorista.

D'aquesta manera crec que rera la guerra s'oculten uns problemes crucials que ens afecten a tots però que sols uns quants decidiran per nosaltres.







Pensaments, opinions i altres apunts


Moment clau.--Et transformes en un altre en el moment que te'n adones que voler ser algú -o ser un jo-- es converteix en un impediment insalvable per ser senzillament tu mateix. Aleshores, quan deixes de banda el esforçar-te per ser alguna cosa, sigui allò que sigui, comences una trajectòria desconeguda, una aventura fascinant. I al mateix temps que l'obsessió de ser algú desapareix, et neix una mirada inèdita: veus el món i a tu mateix amb tota la cruesa innocent d'un infant.

Despullar-se.--Els fets i les coses es despullen d'intencions i de sentit moral en el moment en que un també es despulla de la il·lusió de creure's que ha de ser algú --o un jo--, fins i tot algú d'una certa rellevància --o una entitat reconeguda-- per ésser, per viure. Però la vida fuig quan esperes massa de tu per nodrir la teva vanitat: la vida, com l'amor, és senzilla i és perquè la volem extraordinària que la trobem fora del nostre abast i tan difícil de viure-la a cops.

Descobrir la pròpia intimitat.--Quan en un d'aquells rars instants de lucidesa en el qual estàs sol, cara a cara en tu mateix, i prens consciència de que qualsevol camí que emprenguis, seguint allò que tu sents amb sincera intensitat en la teva carn, pot servir de vehicle per descobrir-te a tu mateix --sigui la por, sigui un plaer, sigui sofriments vergonyosos o inconfesables, o enveges imperdonables o sentiments mesquins... Quan tot això que t'obra ferides, sovint massa punyents, massa sagnants, te les miris amb serenor, veuràs que són la part més íntima de tu, la més sincera, i és per aquí per on un pot començar a explorar la seva pròpia selva, encara que et dolgui profundament o, per contra, els teus moments feliços que et proporcionen un goig indescriptible, també són part inseparabl
e del teu ser, però mai s'ha de fugir del propi sentir, o sigui, mai s'ha de buscar raons o paraules per trobar una explicació o donar un sentit allò que et passa i vius, per tal de que et produeixi l'afecte semblant al d'un narcòtic o un consol alleujador i enlluernador, ja que t'apartarien del que tu ets, i que en realitat allò que ets és més carnal i físic que de paraules, i seguir aquestes últimes engendra un món, potser més raonable, però també més il·lusori i fals. La paraula despresa del cos és un mur que t'oculta dels altres, és cert, però també és una màscara que no et deixa veure tal com ets.

La veritat, una faula.--La interpretació, sobre tot l'aliena, d'allò que un li passa no ha de ser forçosament de Veritat, ni molt menys una guia normativa per teu comportament habitual. La interpretació és veritat perquè saps que és una interpretació, i no perquè es correspon al teu ser o als fets que interpreten. Podem veure'ls des de diferents ulls on cada mirada serà una veritat fragmentada, mai en la seva totalitat, més aviat cada mirada crea una interpretació, i aquesta és una faula, un relat fictici. I la seva veritat radica en que és així i no d'una altra manera que ho veiem en aquest moment i no podem de deixar-ho de mirar d'aquesta manera, encara que sabem que és una il·lusió i un producte més de la imaginació. En això consisteix el mirar, fa distintes interpretacions des de el angle on es miri, per això tan real és la realitat com la ficció. O sigui, la realitat és una paraula buida. Un producte més de la gran capacitat de l'home de crear móns, encara que siguin sobre la sorra o sobre els núvols, que més dóna. El valor d'una interpretació es mesura amb el grau de força que li dóna la mateixa interpretació, el grau de poder que aconsegueix de tal interpretació. El que passa és que l'home al adonar-se que si una interpretació li donava un poder cert, va creure que això era degut a que la interpretació era una veritat inqüestionable i com a tal vertadera, sense preguntar-se que podria ser una visió més, una mirada errònia i tan falsa com els móns que crea per tal de poder viure.

El sentit de la realitat.--Tota realitat és ficció o, més ben dit, és il·lusió, com també es pot dir de la veritat. El món que construïm amb la ment és real no perquè es fonamenta per la Raó sinó perquè es dóna, es fa cos -es realitza--, i es comprovable. Hi ha veritats irrefutables que són un engany més de la ment de l'home. El sentit de la realitat, social sobretot, és a la mesura en que està formada de Irrealitats, en que coherentment sols té sentit a la ment. És paraula arrelada en fets en va.

La vida com transformació.--Quan descobreixes la veritat de la irrealitat del món -abans només ho havies sentit o llegit-- la teva vida canvia, tots els sentits anteriors queden trastocats, canviats de valor-- i la mort queda totalment transfigurada, m'havia creat una imatge de ella, si no errònia, si que m'ofegava i em feia rebel·lar davant la seva certesa massa certa -i contundent-- . Era inevitable i necessària i absurda alhora. Ara, però, agafa un altre caire, la vida venç per fi, res la nega, perquè ja saps que l'única realitat existent és aquest instant solament. I en aquest instant tan insignificant et va i et jugues tota la vida. És més, està en joc tota la infinitud de l'univers, juntament amb la certitud de que en aquest minúscul instant hi viuen totes les eternitats, que ja són aliment fet cos i aire per respirar la vida ara i aquí, on tot encara està per descobrir, per explorar, i on les ombres de la realitat s'esvaeixen com fum, com la boira, fins que el cel torna a brillar profund i seré com un abisme on dins ell tot és transformació sense fi: Canvi constant i fluir i una immensitat on volar sense cap culpa, innocentment.

L'instant.--El desig de trobar un instant realment viscut, en que puguis dir sí, val la pena haver viscut. Un instant que justifiqui l'existència, és el que molts cops t'ajuda a viure, et dóna força per aquesta absurda vida, per això, quan ho intentes assolir, veus precisament que mai ho aconseguiràs. No perquè creus que és un impossible, sinó perquè, amb el temps, te'n adones que aquest instant no és altre que aquest instant que ara precisament vius, i que cada instant és propici a ser viscut com a únic, com el més valuós de la teva vida. I no cal cercar-ne un altre. En aquest ja n'hi ha prou. No és, doncs, qüestió de sortir a la recerca del instant clau, ja el vius ara.

El perfum de la paraula-- Cada paraula ens embolcalla com pètals d'una flor, com una aurèola resplendent que desprèn , sense preguntar qui és el que la rep, el seu perfum que és una barreja de to rítmic que causa efectes psicológics, és l'aire que ens ajuda a respirar el món, a entendre'l, a habitar-ho, a viure-ho, fins i tot en el sentit instintiu, de lluita amb les seves vessants d'atac i defensa, i abans de tot a mantenir-nos drets i emprendre el viatge. Perfum que no és altre que l'essència que porta cada paraula closa a dins i que s'estén per tots els vents perquè algú tasti el seu sabor que molt sovint és equívoc, que ja ha perdut el seu sentit primer i tampoc sabem trobar el seu sentit últim -la filosofia sembla de cap a peus un seguit de malentesos on ens hem ficat per causalitat, o no, i no en sabem trobar, de fet, la sortida a aquest cabdell tant enormement embolicat: ens ha marcat més la paraula -el logos, en diuen els grecs antics-que relaten els fets, que els mateixos fets. Per altra banda, però, la paraula ens ha despertar allò que ja dormia dintre seu sense adonar-se'n que amagava un secret que calla o queda ocult rere d'ella mateixa, i tan profundament viu a les coves de la ment que no en veiem
el seu significat latent, el seu "que vol dir en dir precisament això i no una altre cosa". La paraula ens ha creat per si mateixa un relat sobre la realitat i la seva impossibilitat, i els valors de veritat o mentida que cal esbrinar d'una proposició. Ara bé, la paraula se'ns obre com una flor que, un cop tallada, se'ns mustia de seguit a les nostres mans, però, també al obrir-se ens ensenya com li viu per dins la foscor i com aquesta s'esvaeix per l'aire, per l'alè que respirem d'ella i , com una alquímia, ens transporta a les portes de l'esperit i alhora ens transforma fins que aquest es solidifica de nou en paraula, en la mateixa paraula, però ara en un sentit més ric i profund.



--Si jo dic quelcom, la veritat ja és dita. No perquè afirmi o negui l'enunciat que dic, sinó que dic això i no una altra cosa, i per això, el que dic en cada moment és símptoma d'allò que visc en aquell moment concret. Un no pot donar raó més que del instant que ara precisament viu, i si la dóna -raons o motius- s'enganya, perquè la resposta que pot donar als distints estímuls que rep és actual, davant del present, per això, parla més del qui diu, que de com és aquest. I si hem de refiar dels grans judicis històrics -per exemple el de Giordano Bruno-qüestionen les paraules, dites o escrites per aquest, com ha veritat i el condemnen com a forma de ser. L'home ha judicat amb paraules passades el present d'un ser, per això ha cregut en la persona idèntica sempre a si mateixa, i creien fermament que el seu ser no està subjecte als temps, i d'aquesta manera pot ésser castigat. De totes maneres, per condemnar algú s'ha fet servir una fórmula ben fixa i ben ancorada: que el que diu i el seu ésser es el mateix, que paraula y ser són el mateix. Però, sé que només tinc la certitud d'haver-ho dit, i respon sols a aquelles circumstàncies precises i de vàlua concreta, no definitiva.