La Persistència del record

I quan saltava la tanca, embriagat pels sons sintètics de la música, i mirant d’esquivar els « seguratas », vaig veure els teus ulls. I vaig adivinar la rotunditat del teu cos. Em vaig quedar palplantat, com un estaquirot. En Pep i els altres em van haver d’estirar, corre tiu, que ens pescaràn.

Jo no pensava en tu, jo saltava una tanca per accedir al concert i els teus ulls de gata, aquells ulls de gata salvatge sempre desafiants, se’m van plantar a mig camí. I el més curiós és que encara no m’havia pres res, només alguns cubates. Així que estava seré, encara, en aquells moments.

I en ple concert, entre la bellugadissa de cossos, i les olors de suor i maria, vaig veure el teu somriure en una tia que es deixava camelar per un paio amb rastes. Eren a pocs metres de mí, i entre el clarobscur de les llums psicodèliques, el teu somriure esclatava de blancor. I aquell paio no era jo. En un rampell m’hi vaig acostar, ja començava a anar carregat en aquell moment, i els meus col.legues no em van poder aturar. En sentir l’estrebada per l’esquena, aquell paio es va girar i ja la tenim liada, però tu et vas interposar : Ei, pareu ! Que esteu bojos?- va cridar l’Anna. No eres tu. Era l’Anna.

Era l’Anna! L’Anna? Aquella criatura que no aixecava dos pams de terra ? Aquell marrec que tu i jo ens divertíem a fer rabiar quan passava la tarda a ca teva, bebent i fotent-nos de tot ?

Vaig girar cua i em vaig endinsar en la gentada mentre els meus amics m’esbroncaven de valent. I després, vaig veure la teva figura, la teva manera de ballar, la salvatge cascada dels teus cabells. I jo, com un babau, m’embadalia mirant aquella pél-roja, que no tenia la teva forma de moure’t. O els braços d’aquella cambrera, que no parlava (o cridava) com tu. O encara l’amiga d’en Pep, una morena, que no sé què tenia de tu, pero quelcom de tu hi havia en ella. I aixo va ser el més perillós, perquè en Pep es començava a mosquejar…

Em vaig pirar i la fresca de la nit em bufetejava la cara.

Li vaig preguntar a la lluna innamovible on eres. Li demanava, li suplicava a la fosca nit què se n’havia fet de tu.

Caminava esmaperdut pels carrers bruts i deserts i totes les pedres em parlaven de tu. I, assegut finalment al pedrís de la font on et vaig besar per primer cop, vaig sentir el teu cos dur i salvatge que s’apretava contra el meu i com les nostres boques es fonien, mentre aquells ulls de gata maligna brillaven i jo te’ls volia tancar a petons.

I fumant un cigarret, vaig clamar al cel que perquè la pèl-roja era viva i tu morta, perquè el malparit del meu cap viu, i tu morta, perquè l’imbècil del Toni viu i tu no. Perquè, perquè, perquè tothom és viu i tu morta, com pot ser que jo… Perquè després de tants anys els teus ulls de gata se m’havien aparegut de cop i volta i sense cap solta en saltar una tanca per accedir al concert.

------------------------------------------------------------------------------------

Encara dormia i l’Anna m’ha vingut a despertar. M’ha flipat veure-la tan dona, com quan la vaig confondre amb tu al concert.

Em portava una cosa.

-Perdona,-m’ha dit- he trobat això, remenant les coses de la meva germana. – I feia ulls d’haver plorat. Jo ja l’he llegit, i crec que ara t’agradaria fer-ho a tu.

Es el teu diari. No sabia que fossis de les que escriuen diaris, pèl-roja meva.
Abans d’obrir-lo, he recordat els nostres bons moments, quan sempre duies la veu cantant, quan cenyíes els teus malucs amb aquells pantalons de cuiro negre i les cames amb botes de taló i tots els caps masculins es giraven al teu pas.

Pèl-roja explosiva, la dels malignes ulls de gata, avui necessito tenir-te més que mai. I em preparo a llegir-te, ja que no puc fer res més, ben instal.lat al llit, amb la música a tope i una cervesa a la mà.

Miro un full a l’atzar.

«… sovint em pregunto si en Juli m’estima de veres o només ve amb mí pel mateix que els altres, els homes només veuen en mí una cosa…. »

« … tots duem dins nostre únicament una gran buidor. La solitut és el nostre valor més íntim. Però a vegades en volem fugir… »

« … Avui hem fet enrabiar l’Anneta, amb en Juli, ella no sap, però, com me l’estimo… »

Tanco el diari enfadat. Revoltat. On és la meva gata salvatge ?

En aquesta llibreta només hi ha la noia que ella creia ser, no la que jo creia que era.

« … a vegades, al capvespre, quan el sol se’n va i la terra es cobreix de melangia, i puc, per fí, estar sola, penso que no m’importaria morir… »