El Set

-Qui s’ocupa del set ?- cridava un metge endurit pels molts anys de cures intensives. Potser no era el número set, potser era un altre número. Un número. Un bloc de cures intensives. Un número jeia inconscient, entubat, la boca una pura nafra purulenta, els ulls tancats, l’aparell de diàlisi, el monitor del cor. Els dits dels peus cangrenats que unes bates blanques volien tallar. El coma provocat perquè el seu cos torturat no havia pogut suportar la canisseria soferta.

El cirurgià i l’aprenent entraven rient. Sí, és aquí.

Algú, que era al costat del número els fulminava amb la mirada. –Shtttt, els metges diuen que ens pot sentir. Se’l mirava millor. –Vostè no és el cirurgià que el va operar? - Sí. –Ja no reia. –Vostè ens va dir que tot havia anat bé.

Abans de marxar, de tornar al meu present, maleeixo aquest hospital. Aquest subsòl tenebrós on han fet una carnisseria del pobre cos torturat del meu número. Maleït sigui aquest hospital que ens ha vist plorar a tots. On un dia ens deien que sobreviuria i el següent que moriria. Aquest subsòl de les eternes esperes. Aquest subsòl on vaig intentar obrir-me el cap contra la paret, vaig fer por a la meva germana que em va haver de subjectar. Semblava boja. Passadissos d’horaris restringits i de caminar sense sentir les cames, de baralles entre germans. Passadissos on, un dia, vaig sentir la presència de la mare al meu costat.

Vaig besar la teva cara que encara estava calenta, pare, alliberada per fí, d’aquells tubs que tan ens feien sofrir a tots dos. I et vaig dir que t’estimava. A l’altra banda del llit mortuori, el meu germà plorava. Mai no l’havia vist plorar.

Des de la carretera que s’enfila pels turons vaig maleïr la ciutat banyada pel mar i vaig jurar que mai no tornaria. En aquell moment vaig sentir que moria. Va morir la meva joventut, la meva alegría, la meva despreocupació. Jo no plorava. Tu no ets mort, d’alguna manera el teu esperit resta en nosaltres, perquè ens ho has donat tot.

Tant de dolor. No podía caminar, vivía d’esma, fins i tot la música em feia mal. Ja sabia que moriríes, m’hi havia preparat, però això no va evitar el dolor, aquell dolor tan fort que t’impedeix respirar. I tu no ets mort. L’absència. L’absència.

En tornar a casa, no podia creure que tot fos tant bonic. Les flors dels cirerers plovíen pètals blancs, el codonyer del jardí reia i les roses del jardí esclataven de vida, de color i de perfum. La lluminositat de l’aire era màgica i el sol m’omplía de calor.

Però plorava cada día. Sobretot al capvespre a l’hora de sopar, mentre el cel es tenyía de violeta i l’amor del meu present m’envoltava. Jo volía morir. I reunir-me amb tu, pare.

Un dol em retornà els altres i vaig viure al reialme dels morts. Res podía retenir-me. Només la presència de la meva filla, molt petita, m’ajudava. Vaig decidir vestir-me únicament de negre. No podía respirar, no podía caminar.

Va arribar el meu anniversari. El vaig refusar. Vaig sobreviure al primer Nadal.

En aquella época confusa, perduda i enfonsada en oceans de dolor, vaig morir jo també. Va morir la meva joventut, vaig renèixer a la maduresa, com amb la mort de la mare va morir la meva infància i molt, molt temps després, vaig renèixer a la joventut, sense passar per l’adolescència. Un dia, sense adonar-te’n, el dolor comença a atenuar-se, i tornes a riure, a cantar, a fer l’amor, però el dolor ja mai més desapareix, és part de tu.

Ara sóc orfe. Tots som orfes. Ja no podem tornar al pare, a l’orígen de tot, a la nostra font fundadora. Al pilar sobre el qual vam bastir les nostres vides.

Ara només puc donar les gràcies a aquest home. A aquell número de les cures intensives de l’hospital.

Ara sé que no he de tenir por de la mort, perquè ell m’estarà esperant, demà o d’aquí a quaranta anys. Què més dóna ? El temps només és una noció relativa. Ell m’estarà esperant a l’altra banda del pont. Amb la mare. I el seu germà. I el meu germà. I tots els meus morts.

D’aquesta banda, el meu amor present, home, filla, germans, alguns amics. A l’altra banda, el meu amor passat i etern, les meves arrels. I jo, enmig del pont del diable, perduda entre les boires del dolor.

Gràcies, pare. Per haver-me fet l’honor de compartir quaranta-un anys de la teva vida. Per haver-me donat la vida. Per haver-me donat el nom i les arrels. La identitat. Gràcies pels meus germans. I sobretot, sobretot, gràcies per haver existit.

Per sempre al meu costat
Ardit i valent davant l’imponderable
Roure fort en la terra ben ancorat
Estimes amb un amor inconmensurable.