Cercador
La parella de fantasmes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Sonava música d'acordions i violins i guitarres i potser de grills d'hivern, tot frenètic i salvatge, a mil revolucions, com un centrifugar descomunal. El poliesportiu bullia farcit de personatges àvids de gresca i xerinola. El Carnaval ho permet, tot això, i més.
Hi havia la Marta, vestida de fada sexy, però ni així els tios li fotien puto cas. Plorava i la purpurina platejada de les galtes es desenganxava.
Hi havia la Sara, l'Helena i la Marga que anaven de les tres bessones, amb bates escolar exageradament curtes i ensenyant calcetes de blonda de color blau cel. Es donaven els mans i ballaven fent un cercle i saltaven, enrigolades, i en Sergi (vestit d'escolanet) els fotia mà, per variar.
Hi havien la Lola i la Gina, disfressades de Lola i Gina. Un èxit.
Així ho veia tot jo, que anava superpet i, com que no em coneixien, observava totes aquelles conegudes amb atreviment. M'ho estava passant teta.
No en podien identificar perquè jo anava de fantasma tronat amb una senzill llençol de cotó de la pila dels que la tieta Quimeta m'havia donat, de quan havien tingut hotel.
Només havia hagut de practicar a la tela uns forats: dos a l'alçada dels ulls, un parell de més subtils per respirar a la del nas i un que semblava un òval a la de la boca. I m'havia lligat un segon llençol a la cintura, o la roba hagués volat en ballar o amb el vent que aquell dia feia. A sota un fantasma no és res, no s'havia de dur res.
Aquell llençol... qui sap a quanta gent hauria tapat i què hauria viscut essent un espectador de fets a sobre i a sota d'ell.
Crec que hi havia quedat impregnada alguna essència invisible, quelcom que em va fer anar, com si anés de flor en flor, com si fes d'oca a oca, de tio en tio i arrapar-m'hi i besar-los amb prou luxúria excusable per l'alcohol i la festa.
Fins que un fantasma igualet, igualet se'm va acostar. També anava fent tastos, Marta inclosa i agraïda.
A la matinada érem junts, davant del cementiri, plens de vida.
La meva tieta havia repartit més llençols i el noi que amagava aquell i jo ens vam trobar!
Hi havia la Marta, vestida de fada sexy, però ni així els tios li fotien puto cas. Plorava i la purpurina platejada de les galtes es desenganxava.
Hi havia la Sara, l'Helena i la Marga que anaven de les tres bessones, amb bates escolar exageradament curtes i ensenyant calcetes de blonda de color blau cel. Es donaven els mans i ballaven fent un cercle i saltaven, enrigolades, i en Sergi (vestit d'escolanet) els fotia mà, per variar.
Hi havien la Lola i la Gina, disfressades de Lola i Gina. Un èxit.
Així ho veia tot jo, que anava superpet i, com que no em coneixien, observava totes aquelles conegudes amb atreviment. M'ho estava passant teta.
No en podien identificar perquè jo anava de fantasma tronat amb una senzill llençol de cotó de la pila dels que la tieta Quimeta m'havia donat, de quan havien tingut hotel.
Només havia hagut de practicar a la tela uns forats: dos a l'alçada dels ulls, un parell de més subtils per respirar a la del nas i un que semblava un òval a la de la boca. I m'havia lligat un segon llençol a la cintura, o la roba hagués volat en ballar o amb el vent que aquell dia feia. A sota un fantasma no és res, no s'havia de dur res.
Aquell llençol... qui sap a quanta gent hauria tapat i què hauria viscut essent un espectador de fets a sobre i a sota d'ell.
Crec que hi havia quedat impregnada alguna essència invisible, quelcom que em va fer anar, com si anés de flor en flor, com si fes d'oca a oca, de tio en tio i arrapar-m'hi i besar-los amb prou luxúria excusable per l'alcohol i la festa.
Fins que un fantasma igualet, igualet se'm va acostar. També anava fent tastos, Marta inclosa i agraïda.
A la matinada érem junts, davant del cementiri, plens de vida.
La meva tieta havia repartit més llençols i el noi que amagava aquell i jo ens vam trobar!
Comentaris
-
Fantasia[Ofensiu]Silvia8 | 25-02-2013
molt real, ja que crec que d'aquests llançols hi han molts de repartits. Bon Assaig!
-
Fantasies i fantasmades[Ofensiu]franz appa | 22-02-2013
Podria ser que el nostre món estigui poblat per éssers invisibles, que des d'un món inaccessible als nostres sentits ens contemplin i "s'ho passin teta" observant les nostres petites realitats quotidianes i les nostres fantasies fins i tot.
La fantasia i la fantasmada semblen veïnes, per cert. Una de les fantasies més recurrents deu ser aquesta de veure sense ser vist. I una altra, naturalment, trobar el company ideal.
Aquí les barreges les dues amb molta gràcia i encert, en aquesta història d'atzars i fantasmes singulars.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436654 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com