La parada del bus

Arribo a la parada dels bus com cada dia dels bells matins de primavera. Encara no escalfa el sol i l'aire refresca i es nota a la pell. La gent espera dreta. El banc es ple, però no són iaies sinó nois i noies que encara semblen que somien amb els llençols blancs i arrosseguen la son perduda jugant a la consola o l'ordinador. Arriba com cada matí, puntualment a la mateixa hora una vella romanesa, que no sap llegir ni escriure. Va vestida amb faldilles llargues i mocador de seda al cap amb estampats de flors de colors virolats. Ensenya als usuaris que esperen el bus un cartonet amb un número mal dibuixat que més o menys s'assembla al noranta dos, i amb la seva llengua estrangera que ningú entén demana assenyalant amb el dit el cartonet quan arriba el bus. La bona gent se la mira i amb gest d'amabilitat i de comprensió li diuen que sí, que aquell número correspon al cartonet. La vella puja seguint la cua i torn sense privilegis d'edat. Ja tothom a dins marquen la tarja multi-viatges - amb nombre i data de caducitat- i amb comportament cívic de bon ciutadà validen el viatge i busquen seient, si en troben. La vella romanesa sembla que parli sola, però no, amb la seva llengua que ningú entén ensenya el cartonet i entra dins del bus, i els habituals queden com sempre admirats i amb somriure de contrarietat alhora perquè comproven com cada matí rigorosament, la romanesa vella i de cara arrugada, vestida amb faldilla fins els peus i mocador al cap, ningú li diu res i ella, viatja sempre i no paga mai.