La noia dels ulls blaus

La noia dels ulls blaus reposa sobre el dur i incòmode matalàs dins la seva cel·la. Amb un simple llençol destenyit i estripat per una banda, intenta protegir-se sense èxit d'aquella aura gèlida que regna en aquell ambient ombrívol. Tremola atemorida, confosa, sense saber per què. De fet, no ha trobat mai cap resposta al per què de la seva vida. Tanca els ulls amb força i dóna un cop de puny sobre el coixí; no vol plorar.

De cop i volta, s'aixeca i s'apropa fins als barrots d'acer que limiten el seu reduit espai vital. Els palpa amb el tou dels seus dits. Són freds i grisos, com la seva cambra, com els passadissos que s'hi difuminen més enllà. Com la seva vida: freda i grisa.

Però el seu cor dóna un bot quan, d'un dels finestrons enreixats de la presó, ha pogut veure com s'hi filtra una tímida escletxa de llum esperançadora, llum de llibertat, la llum que desitjava poder acariciar algun dia. En un dels seus impulsos irracionals, la noia dels ulls blaus rescata del seu petit calaix una llibreta a quadres i un bolígraf. Ressegueix amb els dits la forma allargada de l'estilogràfica i, inconscientment, deixa que el poder de la seva imaginació s'apoderi de la seva ment. La noia dels ulls blaus deixa enrere la seva realitat i entra en un món en què ella n'és autora i protagonista. El bolígraf comença a ballar sobre el paper al so de les seves paraules, temors, il·lusions. El món alternatiu que la tinta negra ha fet inesborrable.

La noia dels ulls blaus ja no és presonera de la vida. La noia dels ulls blaus pot convertir-se, en aquelles pàgines, en una princesa, o en una gata en zel, o en un àngel. La cel·la freda i grisa on habitava, ara s'ha convertit en una praderia de la Toscana, o en la teulada de casa teva, o en el cel... o, simplement, en un món de color i de somriures.

La noia dels ulls blaus era per fi lliure.
Lliure dins la seva presó.