La nit més llarga (Solstici d'estiu)

Són les onze de la nit
ja crema la foguera
que il.lumina la plaça
com si fos de dia amb el sol alt.
La nit del solstici.

Sona la música d'orquestra
tot el barri està de revetlla,
els comerciants i els veïns ballen
a la plaça i la mainada salta
la foguera; demà els més petits
es pixaran al llit.

Els joves, llavis amb llavis
es petonegen després d'una ampolla
de cava, s'abracen desinhibits
i enceten les carícies fent-se
petons, al dit i als pits.

La nit avança
la lluna està ennuvolada
pel fum de la pólvora dels petards
i els coets de colors,
sense deixar-li veure la cara
ni els ulls de la blanca dama.

Nit màgica ancestral
propiciatòria de bones collites,
com les dels joves que enceten
la sensualitat, fent l'amor,
amb el suport del cava.

Posen els peus dins la font
d'aigua, s'abracen els cossos,
i les cuixes anellades,
les mans al sexe i natges
i llavis amb llavis.

En el bany de matinada
neix el bes del cosmos,
els estels en són testimonis;
Les verges ja no són verges,
però felices, sí, en la nit més llarga.