LA MODEL

Dues dones joves pugen al tren, els trets del seu rostre son semblants, hom pot reconèixer son germanes. Les dues vesteixen vestits senzills però ben cosits i ben tallats de color negre. Les dues es veu van mudades amb el vestit mes bo que tenen. La mes gran es mes alta i rossa i te els ulls de color blau, la mes petita de color castany clar. Es veu son dones de poble no senyores de Barcelona. Porten paquets a les mans i bosses de má. El seu aire es trist, com si els passes una desgracia molt grossa.

A Barcelona agafen un tramvia fins prop del carrer Entença, han demanat al conductor la parada que tenen de baixar, es a dir el lloc mes proper a la presó Model.

Un cop a la porta els guardians no les deixen pas passar. La germana gran educadament demana vol parlar amb el responsable de la presó, que tenen un tema urgent per tractar. Devien veure la resolució en els ulls blaus de la dona perquè un d’ells els diu. Esperin aquí vaig a avisar el meu cap. La dona d´ulls de cel agafa per l’espatlla la germana petita que plora i l’abraça fortament.

Surt un home de mitja edat i després d’escoltar les explicacions de les dones, fa que no amb el cap, que no les pot atendre ni ajudar. La germana gran diu:
Miri senyor, he acompanyat la meva germana petita fins aquí, perquè fins fa poc el seu marit el teníeu de presoner, hi també fa poc hem rebut una carta que l’heu executat al Camp de la Bota i enterrat al Fossar de la Pedrera.Ell era un home innocent. Tinc una neboda petita que ha quedat sense pare i la nostre família encara ens heu posat una multa esgarrifosa per “Rojo i Separatista”. Nosaltres no marxarem pas d’aquí fins que ens expliqueu perquè l’heu afusellat, si no havia fet res. Volem saber qui ens vol tant de mal ?

El funcionari devia veure determinació als rostres de les dues dones, perquè digué. Bé passin, si us plau. Els acompanya a un despatx on les deixa seure darrera una taula de fusta.
Miri senyora diu dirigint-se a la germana petita el seu marit ja ha redimit la seva pena, com vostè diu ja ha rebut la carta no ?
Si diu la rossa amb els ulls plens de llàgrimes, sabem que el cunyat es mort, volem saber si va tenir judici ?
Malauradament no diu el home, però han signat testimonis, quatre en concret dels seu poble , que van testimoniar dels seus actes.
Vull veure la signatura, crida la dona, vull veure qui son aquets covards.
Senyores no els puc ensenyar res com comprendran.

Amb els ulls traient xispes la germana gran diu, doncs així no marxem, volem veure la signatura, no marxarem pas. Veu inclús portem menjar i agua diu ensenyant-li el paquet, si fos culpable no vindríem pas aquí. Pero sabem que el nostre familiar l’única culpa va ser ser alcalde i tenir idees republicanes, però cap crim ha comes.
El funcionari al veure l’actitud, diu esperin a veure que puc fer.

Al cap de molta estona torna, porta una llibreta a les mans. Miri diu, aquí esta tot, els hi deixo llegir i veure, perquè crec com vostès que era innocent i jo també tinc fills. Juri’m que no diran mai res a ningú, m’hi jugo el lloc de treball i potser alguna cosa mes. Si diuen ho han vist serà la seva paraula contra la meva, ho entenen oi ??.

Si diuen les dues, gràcies i tremoloses llegeixen el procés les signatures de quatre persones molt conegudes del seu poble, algunes antics amics del ajusticiat.
Esglaiades s abracen i ploren desconsolades , el funcionari també te els ulls humits. Ara marxin els diu i recordin lo pactat.

Les dues s’aixequen , li donen les gracies i amb el cap cot surten de la Model, agafant-se del braç i aguantant-se l´una amb l´altre. Ploren ara ja tenen el que volien . Sols els queda un lloc per anar. El Fossar de la Pedrera, al paquet també hi porten unes flors collides del seu hort, embolicades amb paper de diari moll perquè no es marceixin. Volen veure el lloc del enterrament. Tenen determinació a la mirada, junt a ràbia molta ràbia, envers qui els ha fet tant de mal a la seva familia.
Sebla no es poden acavar de creure tanta maldat.