Cercador
La Mitenes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
La Mitenes viu dins un plàtan mig mil•lenari al final del Passeig de Dins.
Un habitacle com el seu (minso, esquifit, just, estret... i més en podríem dir) no ha de menester ni porta, ni clau, ni pany. Ja fa prou que s'hi vegin unes cortines confegides amb cordons de sabates no volguts pels propietaris, tan bellament lligats i trenats com les mateixes trenes de la Mitenes, l'estranya dona boja solitària i malguarnida.
Allà, dins l'arbre buit, hi ha llum quan hi ha llum a fora. Entra per forats fets per corcs de raça gegantina que qui sap lo hi fan vida, en aquell tronc.
A cala Mitenes hi ha un fogonet, quatre estris per cuinar, un grapat de capses de sabates amb rosegalls que mai són sobrers i un parell de mantes arnades que abriguen com un formatge Gruyère, l'olor inclosa.
Allà, en aquell espai sense enrajolar (que la fa enrojolar de vergonya) amb el terra-catifa de diaris esgrogueïts amb notícies que han estat certes i dolentes, la Mitenes hi passa l'existència sense resistència.
.
Medita molt. Mira de pensar poc. Mira d'agrair i oblidar el 'tenir' si no és amb minúscules.
Escriu amb llapis que troba que potser alguna criatura ha perdut en anar a escola, ara que cada vegada van amb les motxilles més atrotinades. Escriu reutilitzant folis ocupats per una banda, que demana a la biblioteca municipal.
Aquesta dona d'edat indefinida del darrer arbre, el que toca al cementiri és presa per una bruixa, per estrafolària, per esdentegada, pel riure alliberat.
Ignoren que no és gaire gran.
No saben que darrere els anys i no panys havia estat filla de casa tirant a rica.
No en tenen ni idea que una fortuna s'acaba d'un dia per l'altre.
Que algú et pot enredar i deixar-te més pelada que una rata.
No ho saben perquè va fugir i ara viu en la misèria, la sola gastada de la humilitat.
Últimament, però, la Mitenes s'ha hagut de fregar els ulls...que no eren lleganyosos (tenint una font a la plaça a tocar). Ho ha fet repetides vegades. Com pot ser? Tindrà companyia?
Sembla ser que sí. Un home sense afaitar, amb sabates trencades i roba estripada ha escollit un arbre proper. Amb pic i pala, com si treballés un mur, li ha practicat una obertura d'alçada i amplada suficients per tal d'imitar cala Mitenes. Un home a l'atur fa més de tres anys, mancat de res que no sigui ell mateix.
Un dia de pluja intensa l'aigua els arriba fins els genolls. La humitat entra per músculs i ossos i vol penetrar en l'ànima ajudada per un cel gris i compacte que vol estar-s'hi temps. La Mitenes surt i va a buscar el veí. L'informa que en situacions així cal traslladar-se a una entradeta i esperar.
Ell li fa cas. S'hi està prou bé, si no els fan fora. Senten els trons descarats que se'n riuen del món petit. Els llampecs esgarrinxen el firmament. Amb tot, l'home, fermament, exclama:
-Fem vaixells de paper!
-Es mullaran!
-Són veloços, arribaran a port. Escrivim-hi anhels!
La Mitenes li segueix la beta. La idea l'ha fet somriure.
Hi vomiten mil desitjos, de tangibles i d'intangibles, tots necessaris i que no s'han de guardar en cap calaixera tancada, s'han de fer volar, si més no. Els vaixells, com si ho sabessin, baixen vertiginosament avall, avall. Aventurers, exploradors, ardits.
La matinada sorprèn la Mitenes i l'home dormint abraçats. Obren els ulls a la vegada i miren un bocí de lluna quasi transparent, aigualit. El sol vol fer-se pas i escalfar l’existència. L'home i la dona es miren. I es besen. Rics per haver-se trobat.
Un habitacle com el seu (minso, esquifit, just, estret... i més en podríem dir) no ha de menester ni porta, ni clau, ni pany. Ja fa prou que s'hi vegin unes cortines confegides amb cordons de sabates no volguts pels propietaris, tan bellament lligats i trenats com les mateixes trenes de la Mitenes, l'estranya dona boja solitària i malguarnida.
Allà, dins l'arbre buit, hi ha llum quan hi ha llum a fora. Entra per forats fets per corcs de raça gegantina que qui sap lo hi fan vida, en aquell tronc.
A cala Mitenes hi ha un fogonet, quatre estris per cuinar, un grapat de capses de sabates amb rosegalls que mai són sobrers i un parell de mantes arnades que abriguen com un formatge Gruyère, l'olor inclosa.
Allà, en aquell espai sense enrajolar (que la fa enrojolar de vergonya) amb el terra-catifa de diaris esgrogueïts amb notícies que han estat certes i dolentes, la Mitenes hi passa l'existència sense resistència.
.
Medita molt. Mira de pensar poc. Mira d'agrair i oblidar el 'tenir' si no és amb minúscules.
Escriu amb llapis que troba que potser alguna criatura ha perdut en anar a escola, ara que cada vegada van amb les motxilles més atrotinades. Escriu reutilitzant folis ocupats per una banda, que demana a la biblioteca municipal.
Aquesta dona d'edat indefinida del darrer arbre, el que toca al cementiri és presa per una bruixa, per estrafolària, per esdentegada, pel riure alliberat.
Ignoren que no és gaire gran.
No saben que darrere els anys i no panys havia estat filla de casa tirant a rica.
No en tenen ni idea que una fortuna s'acaba d'un dia per l'altre.
Que algú et pot enredar i deixar-te més pelada que una rata.
No ho saben perquè va fugir i ara viu en la misèria, la sola gastada de la humilitat.
Últimament, però, la Mitenes s'ha hagut de fregar els ulls...que no eren lleganyosos (tenint una font a la plaça a tocar). Ho ha fet repetides vegades. Com pot ser? Tindrà companyia?
Sembla ser que sí. Un home sense afaitar, amb sabates trencades i roba estripada ha escollit un arbre proper. Amb pic i pala, com si treballés un mur, li ha practicat una obertura d'alçada i amplada suficients per tal d'imitar cala Mitenes. Un home a l'atur fa més de tres anys, mancat de res que no sigui ell mateix.
Un dia de pluja intensa l'aigua els arriba fins els genolls. La humitat entra per músculs i ossos i vol penetrar en l'ànima ajudada per un cel gris i compacte que vol estar-s'hi temps. La Mitenes surt i va a buscar el veí. L'informa que en situacions així cal traslladar-se a una entradeta i esperar.
Ell li fa cas. S'hi està prou bé, si no els fan fora. Senten els trons descarats que se'n riuen del món petit. Els llampecs esgarrinxen el firmament. Amb tot, l'home, fermament, exclama:
-Fem vaixells de paper!
-Es mullaran!
-Són veloços, arribaran a port. Escrivim-hi anhels!
La Mitenes li segueix la beta. La idea l'ha fet somriure.
Hi vomiten mil desitjos, de tangibles i d'intangibles, tots necessaris i que no s'han de guardar en cap calaixera tancada, s'han de fer volar, si més no. Els vaixells, com si ho sabessin, baixen vertiginosament avall, avall. Aventurers, exploradors, ardits.
La matinada sorprèn la Mitenes i l'home dormint abraçats. Obren els ulls a la vegada i miren un bocí de lluna quasi transparent, aigualit. El sol vol fer-se pas i escalfar l’existència. L'home i la dona es miren. I es besen. Rics per haver-se trobat.
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436915 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com