La meva nova amiga

Fa molts dies que estic quiet, sense moure'm del meu lloc, veient passar la vida amb un ritme lent i cadenciós pel meu voltant. Estic una mica avorrit i trist.

Sense saber com, una mà petita, suau, però ferma, m'agafa i m'observa amb certa insolència, com intentant saber més coses de mi, imaginant tots els possibles moments que estarem junts, que viurem junts, que podem riure o plorar, o que simplement podrem veure passar l'estona.

Em vol preguntar moltes coses, però no ho fa.

Jo. Ara m'agradaria explicar-li moltes vivències, moltes experiències, sobre la vida, i sobre la mort, sobre la guerra, i sobre la lluita per la pau, sobre la muntanya i el riu i l'arbre i la flor, sobre... Però ara i aquí no puc explicar-l'hi res, només insinuar que m'agafi fort i que jo aniré amb ella.

Ella dubta una mica, em deixa i em dóna l'esquena. Mira al voltant i observa una estona, pensa.
Es dedica a un altre, somriu per sota el nas i li xiuxiueja a cau d'orella alguna paraula molt fluixet per no espantar a ningú. Quelcom en el seu pensament la fa dubtar una altre vegada, i tot d'una es gira i em mira d'un tros lluny. Rumia. Alguna cosa meva li agrada i s'acosta a poc a poc. M'agafa entre els seus braços i marxem junts.

Jo estic molt content, feia temps que l'esperava i finalment ha vingut. Ara ja estem sols i podrem gaudir de moltes hores de tranquil·litat. La seva manera de bellugar-se i de caminar és airosa i juvenil. M'agrada.

Ens asseiem a un banc de l'Alameda i estem sols, sense dir res, només mirant-nos.
Tot d'una ella m'obre a l'atzar i llegeix:
-Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero....
¡Quén pudera no o deixar...!
Respira a fons i l'hi cau una llàgrima.

Ella és la Núria, la meva nova amiga, una noia catalana que viu a Santiago.
Jo sóc un llibre vell de poemes.