Cercador
La merda que es va enfadar.
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Aquella merda en un pal situada en un extrem d'un camp de pastura de vaques amb taques fotia més pudor que mai perquè treia foc pels queixals (es veu que en tenia?).
I és que per causalitat algú (algú malparit) li havia deixat a prop i ben visible un diccionari obert amb el mot 'culpa' i el seu significat remarcat amb un marker fluorescent de color rosa xiclet o rosa galtes de princesa rubendaríica.
La merda tenia la facultat de poder llegir i la va fer servir.
Va entendre que si ella era una merda no era culpa seva. De fet, era incapaç d'anar més enllà filosofant i comprenent que la matèria és una suma-combinació dels mateixos elements i que toca el que toca i que va com va. No, aquell ésser similar a una ensaïmada mal forjada i corsecada va començar a buscar els causants de ser com era.
Tenia tot el temps del món (no fotem: del temps que li havia estat atorgat, com a tot quisqui) i va rumiar, pensar, treure fum (no pas el mateix que quan va ser expulsada)...
I finalment, convençuda, va atribuir el seu mal aspecte a qui l'havia defecada i a l'alimentació que aquella persona sovintejava; va considerar que si no es venguessin productes de baixa estofa ella hauria fet més goig; va maleir els pares del caganer que no van fer que la lliurés en un excusat com cal i fes un recorregut de goig vers altres companyes amb qui fer-la petar...
Es va anar enfurint i li agradava. Li donava força i ella volia SER. Va començar a rondinar en veu alta, a queixar-se, a baladrejar. Les remugaires fugien foragitades per aquella veu fantasmal i les mosques vironeres també tocaven el dos (i el tres) i no s'hi acostarien.
Fins que algú va exclamar amb un tro de veu:
-PROUUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!!!
Era el pal sobre el qual la merda reposava.
-Jo no en tinc cap culpa ni de ser un pal ni de tenir-te al damunt, que això sí que és un pal!
I les vaques van bramular i les mosques van brunzir per corroborar-ho.
Aleshores el diccionari es va tancar tot sol i va desaparèixer.
I és que per causalitat algú (algú malparit) li havia deixat a prop i ben visible un diccionari obert amb el mot 'culpa' i el seu significat remarcat amb un marker fluorescent de color rosa xiclet o rosa galtes de princesa rubendaríica.
La merda tenia la facultat de poder llegir i la va fer servir.
Va entendre que si ella era una merda no era culpa seva. De fet, era incapaç d'anar més enllà filosofant i comprenent que la matèria és una suma-combinació dels mateixos elements i que toca el que toca i que va com va. No, aquell ésser similar a una ensaïmada mal forjada i corsecada va començar a buscar els causants de ser com era.
Tenia tot el temps del món (no fotem: del temps que li havia estat atorgat, com a tot quisqui) i va rumiar, pensar, treure fum (no pas el mateix que quan va ser expulsada)...
I finalment, convençuda, va atribuir el seu mal aspecte a qui l'havia defecada i a l'alimentació que aquella persona sovintejava; va considerar que si no es venguessin productes de baixa estofa ella hauria fet més goig; va maleir els pares del caganer que no van fer que la lliurés en un excusat com cal i fes un recorregut de goig vers altres companyes amb qui fer-la petar...
Es va anar enfurint i li agradava. Li donava força i ella volia SER. Va començar a rondinar en veu alta, a queixar-se, a baladrejar. Les remugaires fugien foragitades per aquella veu fantasmal i les mosques vironeres també tocaven el dos (i el tres) i no s'hi acostarien.
Fins que algú va exclamar amb un tro de veu:
-PROUUUUUUUUUUU!!!!!!!!!!!!!!!!
Era el pal sobre el qual la merda reposava.
-Jo no en tinc cap culpa ni de ser un pal ni de tenir-te al damunt, que això sí que és un pal!
I les vaques van bramular i les mosques van brunzir per corroborar-ho.
Aleshores el diccionari es va tancar tot sol i va desaparèixer.
Comentaris
-
Un somriure[Ofensiu]E. VILADOMS | 19-01-2013
:)
Gràcies pel comentari que fa temps vas deixar en un dels meus "pecats".
Ara he tornat a trobar el teu nom en un microconte del museu marítim.
Arreveure!
-
Feia molt de sol , aquell dia...oi?[Ofensiu]Annalls | 15-01-2013 | Valoració: 8
Ho haig de pair...es merdosa-ment divertit? o intensament escatològic? o...no m'agrada haver de cagar, trobo que la natura a vegades no es prou fina....quines coses i a sobre que tingui cervell...de fet no existeix...tan sols ho sembla...una merda no es res...ella per si sola...
ORIGINAL QUE FA MAL....
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436478 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com