La meravellosa rutina

Cada tarda el mateix. Quedem a les sis i seiem a la plaça del Domènech (en realitat del Dr. Pearson, però a la tradició popular hi ha quedat el nom de l'antic cinema que jo no vaig arribar a veure). Si tenim sort seiem en un banc, però normalment són ocupats per gent que ens porta més de quaranta anys d'avantatge en el temps. En el cas de no trobar un banc lliure (és a dir: gairebé sempre) seiem al costat del xiringuitu dels gelats. I desprès què? Doncs a fer el que fem sempre: res. Res productiu, de fet. Mirem com passen les noies maques i lletges (però més aviat ens fixem en les primeres), fem comentaris (amb possibilitat d'obscenitat si la tarda és molt pesada) i mantenim converses absurdes (sobre futbol, noies i el sentit de la vida i tot això).
Exemple 1:
-Hesp no es tan malo como decíais.
-¿Que no? ¿Que no?
-Cañizares lo hizo peor.
-Quizá, pero nosotros ganamos.
-Baaaahh.
Exemple 2:
-Esta está buena.
-Sí pero no.
-¿Cómo que sí pero no?
-No sé: le falla algo.
-Anda, cállate.
Exemple 3:
-Parece que no, pero la luna se mueve.
-No, no me digas eso.
-Sí, y Papa Noel no existe.
-¿Qué? ¡Te lo estás inventando!
-Y los Reyes Magos tampoco.
-Oye: a los Reyes Magos ni tocarlos...
En alguns moments posem noms a diverses persones (no perquè vulguem, si no perquè ens ho posen molt fàcil). Per exemple: "el pingüino" (per semblança), "la tia-tio" (per sexe a simple vista indecís tendint a femení i masculí per igual amb dosis de xuleria madrilenya), "la micro" (per semblança amb un aparell que per mitjà d'una membrana que vibra, transforma les vibracions sonores en oscil·lacions elèctriques i amplifica i transmet a distància els sons), "la chiuaka" (pel personatge de La Guerra De Les Galàxies), "las que pasan y no pasan" (no té sentit: un dia ho va dir algú i aquí s'ha quedat però té relació metafòrica amb la seva manera de fer habitual), "la peña'l carajillo" (per anomenar-los d'alguna manera, el jefe es el "Carajillo-man"; també existeixen les "Carajillo-girls": un dia ens van recordar als del carajillo; ara, però, en ja no l'hi diem "Carajillo" si no "Cara-quillo"), "el Travolta" (¿trobarà a la seva Olivia Newton-John?), "el Circo" (degut a les seves actuacions), "la Cameron" (per semblança amb Cameron Diaz), "la Cameron-2" (per semblança amb la Cameron), "el Paquirrin" (diminutiu de Francisco atribuït a tal persona pel Professor de Llengua Castellana de primer), "la Wednesday" o "la Miércoles" (pel personatge de la Família Adams), "la escocía" (pel seu característic caminar), "la chunga" (per anomenar-la d'alguna manera, en realitat és una de les noies més maques de les que passen per allà), "la bruja Avería" (pel personatge del mític programa "La Bola de Cristal"), "el Críspin" (degeneració del cognom del subjecte basada en la semblança hipotètica amb un col·laborador de Pepe Navarro), "la ya-te-digo" ("esta está buena"; "ya te digo"), "la-que-no-tiene-nombre" ("mira pasa otra vez la que no tiene nombre", i ara ja en té), "les taca-taca" (emulació onomatopeica de les palmes flamenques; un mètode per lligar que mai ens funciona) i molts més.