La Maria dels colls i punys (Extracte del llibre "El carrer Maria")

Un relat de: Jaume Estapà i Argemí
La Maria dels colls i punys
Als baixos del nº 12 –l’escala d’en Manel i de l’Emili– hi ha una botigueta on vivia la Maria amb la seva mare malalta, que vèiem molt poc, per no dir gairebé mai. La Maria era molt menuda; la seva mare ho era encara més. Estava sempre asseguda davant la màquina de cosir, al cantó esquerre de la botiga vista des del carrer. Treballava amb el cos tirat cap endavant sota la llum d’una bombeta, estiu i hivern, doncs la llum del carrer no donava per més.

Treballava incansablement, girant els colls i els punys de les camises que li portaven la gent del veïnat. Era un ofici reconegut i apreciat aleshores, que permetia allargar, i fins i tot pràcticament doblar, la vida de les camises, a base de rejovenir les parts que es gastaven més aviat pel fregament: els colls i els punys. Pensem que una camisa a can Vilardell, a la part de baix carrer Gran, podia valdre vint-i-cinc o trenta pessetes, i a la camiseria de can Carreño, més amunt al mateix carrer Gran, n’hi havia que valien cent i cent vint-i-cinc pessetes.

Amb unes estisores la Maria tallava els colls i els punys, els girava, i els recosia amb la seva Wertheim de l’any de la picor. Suposo que també devia poder posar-ne de nous quan els que li portaven ja no tenien arreglo. No sé quant feia pagar els seus adobs, que en dèiem «remendos». Nosaltres, i en particular els germans Mora, la trobàvem horrible i la detestàvem a més no poder, perquè ens feia la vida impossible i no ens deixava mai jugar a res davant la seva botiga.
És veritat que aquell tros de carrer era el que ens anava millor per alguns dels nostres jocs, com ara cavall fort o «un dos tres pica-paret»,... i que, en conseqüència, hi havia crits i soroll que molestaven la seva mare malalta; és veritat també que amb la pilota li havíem trencat algun vidre de la porta, i que la pilota havia tocat la màquina de cosir en una ocasió. Tot això no ho negàvem, però li explicàvem que no era possible jugar sense que en un moment o altre hi haguessin crits, i ningú podia controlar la pilota al cent per cent en tot moment. Accidents n’hi havia d’haver forçosament. Encara que en Manel, amb la seva parla papissota, intentés parlamentar amb ella per recuperar la pilota que havia anat a parar dins de la botiga, la Maria no s’atenia a raons, increpava en Manel de mala manera, es quedava la pilota i ens amenaçava fins i tot de trucar a la policia. A vegades treia el cap per la porta i cridava: «Jo us ensenyaré de modus!».

La botigueta de la Maria dels colls i punys. A la dreta la finestra del rellogat. Al cantó dret de la botiga, mirant-la del carrer, hi havia una habitació, minúscula i, ja fos per tenir una companyia a la mort de la seva mare, o per guanyar uns quants diners, la dels colls i punys va posar-hi un sabater de rellogat. Es pot dir, sense riure, que el va ficar amb calçador. Aquell noi, que jo veia gran però que deuria ser jove, va instal·lar-hi el seu talleret: una tauleta i una cadireta, i, per tota llar, un matalàs i una sòlida catipén de sabates usades, de cola i del demés que no vulgueu saber. El sabater rellogat era molt amable i treballava bé.

Els meus pares, que volien que jo anés sempre ben calçat, li encarregaven botes a mida, quan les necessitava, doncs rodant pel carrer i jugant molt a pilota, jo en feia un gasto considerable. Aquesta circumstància no va millorar la meva relació amb la Maria, però va fer-me un client privilegiat del sabater, que em proporcionava els millors talons de sabata usats. En dèiem «palets». Amb els més prims fèiem «correus», i amb els altres jugàvem a patacons.
Al segon pis de l’escala nº 12 hi vivia una senyora, casada amb un sereno. Tenia pretensions artístiques, caminava amb aires de diva i, molt positiva, deia a la botiga de l’àvia a qui volia escoltar-la, que «de joies n’estava carregada», producte, de segur, dels seus «èxits» lírics passats. Anava pentinada i pintada com la Raquel Meller, la seva cupletista preferida, i de fet se la coneixia per «la Raquel Meller del carrer Maria», o simplement per «la Raquel». No s’amagava, en tant que artista, de poder desviar la seva conducta dels costums castos de la gent del carrer. Com que el seu marit treballava a la nit, ja fos atrapant lladregots o obrint les portes amb un enorme feix de claus als veïns que arribaven tard, el sabater pujava al pis, oficialment per escoltar la ràdio amb ella. El veïnat n’anava ple però ningú deia res en veu alta.

Passats uns anys, el marit de la Raquel es va morir. Com que era funcionari, la vídua deuria tocar-ne de calents, no gaires, i va declarar poc després a la fleca de l’àvia que «li plovien diners per tot arreu». L’àvia ho va comentar a taula, i el meu pare li va dir de dir a la Raquel de no fer-se masses il·lusions, que «tants com en plovien n’eixugava el vent». El sabater se’n va anar al Canadà i es va fer ric.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: