El carrer Maria (de "El carrer Maria")

El carrer Maria
Una de les primeres coses que recordo de la meva infància és la notícia del llançament de la bomba atòmica pels americans sobre Hiroshima el 6 d’agost de 1945. Jo acabava de fer quatre anys. Una veïna i amiga de la meva germana ho va dir al menjador de casa, al nº 5 de la plaça de Rius i Taulet. Curiosament va ser en aquest mateix menjador on, el 22 de novembre de 1963, la minyona de la meva mare, Josefina González, em va anunciar l’assassinat de John F. Kennedy.
Als anys quaranta, per raons derivades de la guerra civil, la meva família –pare, mare, germana i jo– dinàvem i sopàvem a la fleca de la meva avia –al carrer Mayor de Gracia (ara Gran de Gràcia) nº 40, cantonada del carrer Maria–, i dormíem a la plaça de Rius i Taulet. Aquesta situació m’acostava molt més a la vida del carreret que a la de la plaça, sense comptar que per la meva família era molt més fàcil controlar les meves anades i vingudes en un carrer petit que a la gran plaça del campanar.
El carrer Maria deu fer uns 70 metres de llarg (o més aviat de «curt») i uns 4 d’ample (o millor «d’estret»). Va de Gran de Gràcia fins al carrer Sant Pere Màrtir, i està encaixat entre els carrers de Jesús i de Goya. Allà vaig néixer, al nº 1, on hi havia el forn de pa de la meva àvia, del qual es pot veure encara la xemeneia. Dels cinc anys fins els deu o onze hi vaig passar la major part del meu temps d’esbarjo, caps de setmana i vacances d’estiu en particular, amb la colla de nens que vivien aleshores en aquest carrer, i també amb alguns que eren del carrer de Sant Pere Màrtir.
Vist del carrer Gran, el carrer no feia cap efecte. Potser cridaven l’atenció les dues botigues que n’enquadraven l’entrada: la fleca –en dèiem «el forn»– de la meva àvia a l’esquerra, i la fonda i l’hotel dels Pubill a la dreta. Aquests dos establiments s’endinsaven uns vint metres dins del carrer Maria. A l’esquerra hi havia l’habitatge del forn –botiga, cuina, passadís amb dues habitacions, eixida i pastador– que comunicava amb el carrer a través d’algunes reixes desiguals, que feien llum –és una manera de dir– a l’interior de la casa. Una porta de fusta molt feixuga permetia abastir el pastador de farina (en sacs de cent quilos) i de llenya o d’encenalls.
A l’altra banda del carrer, unes altres reixes més harmonioses protegien la fonda dels Pubill de les nostres pilotades. Era el tros ideal del carrer per jugar a sacada a la paret exterior del forn, o a futbol, doncs l’espai era suficient i no hi havia cap perill de trencar vidres. A la Montserrat Pubill però no li agradava gens la idea perquè el soroll molestava els clients de la fonda, que els Pubill en deien «el restaurant». L’únic perill era que la pilota podia anar a parar al carrer Gran, i allà hi passaven cotxes i tramvies a tota velocitat.
A la fonda de la Montserrat succeïa l’obrador de la pastisseria d’en Pujol, on treballaven els seus dos fills. Un es deia Benet, i em sorprenia perquè no li agradaven els dolços. Per l’interior, rodejant la fonda dels Pubill, l’obrador conduïa a la botiga, que donava al carrer Gran. Seguia la casa d’en Salvador, el camàlic, i uns baixos on vivien uns veïns mal identificats. Desprès venia la botiga de la Maria dels colls i punys, i de segur algun altre baix amb una porta de ferro sempre tancada. Al final del carrer s’hi trobava una drapaire, guapa i engrescadora, amb la cara gravada de verola. La gent li deia «Josefina Baker».
Pel cantó esquerre, després del forn, hi havia la fusteria de l’Olivella, la lleteria, on hi havia viscut la senyora Delors, a qui, per ser francesa, el veïnat li deia la «la senyora Madame». Tenia un corral amb sis vaques i milers de mosques. Seguia la perruqueria de la Sole –la mare de la Margarita–, uns marxants que anaven i venien carregats amb mocadors de fer farcells plens de no sé què, i, per acabar, una botiga d’ultramarins. A la paret externa de la botiga hi havia dues finestretes enreixades que donaven al carrer. A través d’aquestes obertures l’adroguer venia tot lo que passava per la reixa, quan la botiga era tancada. El tiet Jaume en deia «la reixeta dels tontos».
Entremig de les botigues, gens interessants per les activitats infantils, les escales acollien els nostres jocs. Només quatre escales eren sempre obertes, però: la d’en Lluis al nº 9, la de la Conxa al nº 10, la del Manolo al nº 11, i la dels Font i dels germans Mora al nº 12. La nostra preferida era la del nº 11. Allà explicàvem aventis asseguts als esglaons quan plovia, saltàvem per damunt de la barana de ferro i ens enfilàvem a la finestra de l’entresol de la botiga d’ultramarins.
El carrer Maria quedava tancat pel safareig de la Serafina, que era al carrer Sant Pere Màrtir.
Aquells anys de postguerra varen ser difícils per la majoria de la gent gran, però no ho van ser ni per mi ni per cap dels meus amics. Tothom va patir de fred –els brasers mal encesos havien fet algun mort al veïnat–, però ningú al carrer no es va morir de gana, i, si de joguets n’hi havia pocs, jugàvem a mil jocs diferents. A partir dels set o vuit anys exploràvem terrenys sense construir –en dèiem «camps»: el «camp dels brillants», «el camp de la serp»–, on podíem jugar tranquils.
Al carrer Maria, els diumenges al matí hi regnava un silenci religiós només trencat de tant en tant pels tramvies del carrer Gran, per un concert de piano de manubri, pel crit del pellaire («comprooopeeeelldeeeee conill») o per aquell parell de mutilats de guerra –l’un alt i sense braç, l’altre baixet amb una cama de fusta– cantant «L’Empordà» a dues veus. Acabada la cançó es sentia caure a terra una plugeta de peces de 10 cèntims (en dèiem «calderilla») que els veïns els llençaven dels balcons.
Al carrer vaig conèixer i freqüentar, a banda dels amics de la colla, la gent gran que ens voltava i, en certa manera, participava a la nostra educació. Si t’havien de donar un calbot per alguna malifeta, te’l donaven, i prou. Hi vivien artesans, comerciants i empleats, principalment, però també gent dedicada als serveis. No era un barri obrer com Sant Adrià o el Clot, perquè a Gràcia no hi havia fàbriques, només, a tot estirar, tallerets de mecànica. Personatges, decorat, amors i desenganys, histories alegres i tristes, ritme... Vist en perspectiva allò semblava una sarsuela sense música. Fent vida al carrer vaig aprendre a parlar en castellà –que no es parlava mai a casa–, vaig saber que el país havia viscut una guerra –deien que, de resultes, en Peret del nº 14 tenia una pistola a casa seva–, i també vaig aprendre que el que pega més fort guanya gairebé sempre –la vida al carrer no era aleshores tranquil·la per els febles–, en fi, coses de base –incloent-hi una primera «educació» sexual–, que, poc o molt, m’han servit desprès.
De petits, als 4 o 5 anys, jugàvem sobre tot al carrer Maria. Jugàvem per exemple a saltar de vorera a vorera, des de l’escala nº 11 per poder agafar empenta. Totes les voreres eren de ciment, i estaven molt retocades per les múltiples reparacions de les canalitzacions de gas, d’aigua o de electricitat. El tros que quedava més polit era el de davant la botiga de queviures de la cantonada de Sant Pere Màrtir. El fèiem servir per jugar a la xarranca. Jugàvem a pilota, i a més de quaranta jocs, amb no res –el borinot, saltar i parar...– o amb molt poca cosa: unes bales de guix o d’acer, talons de sabata, baldufes o patacons. Era un carrer vivaç i fins i tot tumultuós, doncs les baralles eren freqüents: la Maria Dolors Oraníes, que vivia al carrer Gran, a la llibreria Vda. Roquer, al costat de la fleca de l’àvia, no gosava mai passar per allà.
A la nit, el carrer s’il·luminava –per dir-ho així– amb tres fanals de gas. El fanaler els encenia amb una perxa llarga que portava un ganxo i una flameta a la extremitat. Obria el pas del gas amb el ganxo i encenia el fanal amb la flameta. De tant en tant, quant la idea ens passava pel cap, jugàvem a trencar els vidres dels fanals amb tiradors de pedres o amb pistoles de ganxets. Malgrat aquesta relativa llibertat de què gaudíem, unes barreres invisibles ens impedien anar al carrer Goya –hi passaven cotxes–, al carrer Jesús –era desert–, o al carrer Gran, tret de si calia collir la pilota quan se’ns escapava.
A partir de l’any 1947 o 1948 el terreny de joc es va anar estenent, i vàrem començar a freqüentar la Plaça de Rius i Taulet, més espaiosa, per jugar amb les baldufes, i sobre tot a bales. Al cap dels anys el nostre territori va quedar delimitat pel carrer Gran, la Travessera de Gràcia, el Torrent de l’Olla (aleshores Menéndez y Pelayo), i el carrer de Bonavista. Ocasionalment ens aventuràvem fins a la Plaça Catalunya o el Parc Güell. Anàvem també al cine. Al Comèdia, al Principal i al Mundial sobre tot. Cap els 9 o 10 anys ja coneixíem gairebé tots els cinemes de Gràcia: fins el Moderno, el Bosque, al Roxy i el Texas, que eren ben lluny de la base (el carrer Maria). Un dels cines preferits era el Selecto, davant la plaça Trilla, perquè hi feien dues pel·lícules, No-Do, dibuix animat, i dos passes de varietats d’allò més interessants. Al Selecto vaig veure-hi l’Antonio Amaya i les cuixes de la Bella Dorita, que als seus seixanta i pico d’anys em van semblar en molt bon estat.
Als deu anys, poc més o menys, em vaig fer amic d’en Salvador i vaig començar a freqüentar el carrer Martínez de la Rosa. La família del meu amic va ser molt acollidora, i en aquell carrer hi havia més noies de la meva edat. Un parell d’anys més tard, la meva família es va traslladar a la Riera de Sant Miquel, em vaig fer soci del Club de Tennis de la Salut i ja no vaig tornar al barri de Gràcia fins al cap d’uns quaranta anys. A primera vista, tot em va semblar gairebé igual, però tot havia canviat.
El carrer Maria de la immediata post guerra, ple de bullici i de criatures, amb una Festa Major important i un foc de Sant Joan que Deu n’hi do, era un món que tenia la seva personalitat. El que més m’ha sorprès veient actualment aquell espai, és que les portes de les escales, aleshores totes de fusta i sempre obertes, són avui totes de ferro i totalment tancades per raons comprensibles de seguretat.
Ja fa un temps que tant la meva germana com la meva dona han notat que jo parlava molt d’aquesta primera època de la meva vida. M’he adonat que tenien raó, i això m’ha portat a posar alguns dels meus records per escrit. Ho he fet en un català meu, un català parlat, poc acadèmic i no gens poètic. He fet servir el que es parlava aleshores, sense amagar alguns castellanismes propis del barri als anys quaranta. Confesso que no he pogut integrar en el meu vocabulari paraules com «cognom» o «vorera», doncs quan em forço a fer-les servir, penso inevitablement en «apellido» i «acera», que es tal i com ho deia tothom aleshores. La paraula «llamborda» la he trobat al diccionari, quan l’ordinador m’ha refusat la paraula «adoquí».
Els gairebé setanta anys que ens separen d’aquells moments fan que no hagi pogut ordenar els fets exactament per ordre cronològic: de segur que he barrejat èpoques. No hi ha res de res que sigui inventat però. Es notarà que hi ha coses –la família d’en Pepito Font o les impressions del foc de Sant Joan–, que vaig viure de nen petit, i altres, com la freqüentació dels cinemes o les ballarugues de la Festa Major, varen tenir lloc mes tard quan ja tenia nou o deu anys. Entre les unes i les altres hi va haver la creixença i, de manera determinant, l’experiència del col·legi dels escolapis, on vaig assentar el cap, a partir de l’octubre de 1949, als vuit anys acabats de fer.
El carrer Maria era, i és, curt i estret, però per nosaltres va ser un món, tan gran com el món.