El carrer Mozart (de "El carrer Maria)

Un relat de: Jaume Estapà i Argemí
El carrer Mozart

Les relacions entre el carrer Maria i el carrer Mozart van ser comercials i guerreres, no van ser mai amicals. Mai vàrem anar els uns al carrer dels altres a ballar per la Festa Major, per exemple. Mai. Els intercanvis comercials es limitaven a la compravenda de pinyes. Les venia un tal Ismael (li dèiem Asmel) al carrer Mozart. La cosa anava així: estàvem jugant al carrer Maria a qualsevol cosa i, de cop i volta, una veu cridava: «L’Asmel té pinyes!». Això provocava una excursió en grup, mai no hi anàvem tot sols, cap al carrer Mozart a comprar pinyes.

L’Asmel vivia en un pis, baixant pel carrer a mà esquerra. Allà, en un taulellet improvisat, organitzava l’exposició de pinyes que ell i els seus germans havien arrencat dels pins de la falda del Tibidabo. Les venien de trenta a cinquanta cèntims. Jo n’havia comprat més d’una vegada. Arribant a casa, les posava al forn del meu oncle perquè s’obrissin amb la calor. Un cop refredades, anant amb compte amb la resina, recuperava els pinyons. Amb el pes de cinc quilos que la meva àvia feia servir per fabricar la farina de galeta, en treia la clofolla de tres o quatre, me’ls menjava i llençava la resta. Massa feina. No he sabut mai com s’ho feien els altres per obrir les pinyes sense el forn de l’oncle.

Les modestes relacions comercials amb el carrer Mozart no van anar mai més enllà. Les guerres entre els dos carrers suposaven una organització molt més elaborada. N’orquestrava la preparació en Josep Orengo, el nostre cap de bàndol, que tenia aleshores uns onze o dotze anys. Tenia una espasa de fusta molt gruixuda i un escut, també de fusta, que li permetia cobrir-se la cara tot mirant l’enemic a través d’un forat protegit amb una reixeta de ferro. Era un estri que li donava prepotència i que tots li envejàvem.

Les hostilitats començaven amb un parlament entre nosaltres i els del carrer Mozart. L’Orengo hi anava amb un o dos dels nostres, arborant una bandera blanca. Allà es decidien el lloc –el carrer Jesús, a mig camí dels dos carrers litigants–, el dia i l’hora de la batalla. Desprès ens procuràvem les armes: essencialment espases de fusta i tiradors de pedres, encara que de vegades també fèiem servir fems del cavall del camàlic, o del de l’escombriaire, que recollíem del carrer. Fins i tot una vegada vàrem anar a la batalla amb una rata morta. Anant cap al carrer Jesús no ens trèiem del cap el perill que representaven uns germans que tenien una ferreria al carrer Mozart, perquè venien amb barres de ferro, feien cara de «pocos amigos», i es deien... Matamoros.

A l’hora prevista començaven les hostilitats: xocs d’espases, crits i corredisses fins que algú treia sang del cap. En una d’aquestes vaig trencar pel cap d’un nen una espasa que m’havia fet el meu cosí Joan. Li vaig fer un trau. Quan això passava, paràvem les baralles i portàvem el ferit a la «Casa de Socorro».

La «Casa de Socorro» era una dependència de l’Ajuntament de Gràcia, d’estil modernista, instal·lada al mateix carrer Mozart, que donava els primers auxilis a tothom que els necessités. Comunicava amb la Casa de la Vila de la plaça de Rius i Taulet. Era un lloc que em feia molt respecte: els infermers anaven amb bata blanca, les parets estaven enrajolades de dalt a baix amb rajola blanca de 10x20, hi feia una olor estranya, hi havia lliteres, i les vitrines eren plenes de xeringues, benes, esparadrap i cotó fluix. Els infermers ja ens coneixien per haver-nos vist més d’una vegada de ferits o d’acompanyants. Jo hi havia anat tres o quatre vegades amb el cap obert (encara se’m veu sortint de cal barber), jugant a tirar-nos pedres de manera concertada: tants contra tants. Una vegada vaig caure de boca terrosa al cantell de la vorera, davant el nº12 del carrer Maria, jugant a la serp. Quan la tia Conxita em va veure ensagnat i plorant em va dir «Massa poc!». I ho va deixar córrer. Quan el meu pare va tornar de la feina, em va portar a la «Casa de Socorro» amb la barbeta oberta.

L’infermer em va posar dues grapes. Encara tinc el senyal. Si bé uns i altres anàvem plegats a portar el ferit a la infermeria municipal, això no volia dir que haguéssim firmat la pau. No. Moltes vegades, tornàvem al carrer Jesús per continuar els cops d’espasa i les pedregades. Sovint s’acabava la batalla quan un veí, cansat de soroll i potser tement que un nen es fes mal de debò, ens ruixava des de un balcó amb un parell de galledes d’aigua. Aleshores paràvem. No pels efectes de la mullena, sinó perquè temíem que s’hagués avisat els guris. La Casa de la Vila era a dues passes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: