La Lluna i la Granota

Enmig d'un bosc menut i ombrívol hi havia una clariana amb un petit estany. A la nit, quan gairebé totes les bestioles ja dormien, al voltant d'aquesta bassa s'hi reunien un munt de granotes que es passaven l'estona jugant i remullant-se. El xivarri que feien era impressionant: semblava un concert de raucs. Però n'hi havia una que no acostumava a participar en aquesta diversió: la petita granota Noti. Ella, ben sovint, s'estava sola, entrant i sortint de l'aigua sense parar però apartada de la resta, i les seves companyes moltes vegades aturaven els jocs per observar-la.

-Mireu! Mireu! -cridaven les granotes-. La petita Noti torna a saltar.

Xafff! Xafff!

-Ei, Noti: deixa-ho córrer! Que no ho veus, que no hi pots arribar?

Xafff! Xafff!

-Vinga, Noti: no t'amoïnis més. Prova-ho demà -li aconsellaven totes.

Però la petita granota Noti no volia deixar-ho estar. Ella continuava saltant i saltant, intentant, amb cada salt, arribar a la Lluna.

-És que m'agrada tant! -els explicava, ben trista, a les seves companyes-. Seria tan bonic poder donar un salt i trobar-me a la Lluna. Però potser teniu raó. Potser és veritat que mai no hi arribaré, i que sempre m'hauré de conformar amb admirar el seu reflex brillant damunt l'aigua de l'estany.

Noti, decebuda un cop més, tornava cada nit a casa seva després d'acomiadar-se de la Lluna. I pel camí, malgrat que no tenia ganes de parlar perquè se sentia molt trista, saludava a tothom que es creuava amb ella.

-Bona nit, formiga Güeta. Que descansis, cargol Golí. Fins demà, saltamartí Tinet. Oh, cuques de llum! Vosaltres sí que esteu sempre ben alegres. Quan tothom dorm sortiu per il·luminar la nit i fer companyia a la Lluna. Mireu-la: veritat que és bonica? Doncs vosaltres sou com un petit bocí d'ella, sempre brillant i contentes. Fins demà, cuques de llum: no feu gaire enrenou!

-Adéu Noti. Fins demà. Bona nit! -responien les cuques, totes alhora.

-Escolteu -va comentar ben fluix la cuca Llumet quan la Noti ja s'havia allunyat-: hauríem de pensar alguna cosa perquè la petita granota estigui contenta. No trobeu?

-Però què podem fer? -va respondre la cuca Llumí.

-Tinc una idea. A veure què us sembla. Demà a la nit...

***

L'endemà, quan es va fer fosc, Noti va tornar a l'estany, i també com cada nit va provar d'arribar a la Lluna. La veia reflectida a l'aigua i l'admirava, ben brillant, penjada al mig del firmament. La petita granota saltava i saltava, i queia sempre a l'aigua, d'on sortia per intentar-ho un altre cop, mentre les seves companyes l'animaven en veure que amb cada nou salt es posava més i més trista. Fins que es va fer força tard i es va acomiadar de les seves companyes perquè havia de tornar a casa.

Només va ser quan ja estava molt a prop que se'n va adonar: aquella nit no s'havia trobat les cuques de llum. Sí que havia vist la formiga Güeta, el cargol Golí i el saltamartí Tinet, però no les cuques de llum.

Primer va pensar que era molt estrany, perquè sempre eren al mateix lloc, però tot seguit una altra cosa va cridar la seva atenció i va deixar de pensar en les cuques de llum.

La petita Noti estava aturada davant de casa seva i va poder escoltar tot de veuetes molt primes que venien de dins. Es va quedar ben sorpresa, provant de recordar si esperava alguna visita. Però no: no esperava ningú. I en obrir la porta... oh, allò era fantàstic! Era una meravella! La petita granota Noti sabia bé que no era de veritat la seva estimada Lluna, però s'hi semblava tant...

-Gràcies, cuques de llum! Moltes gràcies!

-T'hem volgut fer una sorpresa perquè no ens agrada veure't trista -van exclamar al mateix temps.

-M'estàs posant una pota a l'ull, cuca Llumet! -va cridar una d'elles.

-Perdona: és que no sé com col·locar-me per no molestar.

-I tu, cuca Llumí -va bramar una altra-: no et moguis tant o em cauré.

-Oh! Gràcies, gràcies! -continuava dient Noti-. És el millor regal que m'han fet mai. Sembleu ben bé una Lluna, totes posades així: en cercle, les unes damunt de les altres, ben apretadetes. Caram! Com se us ha ocorregut, fer una cosa així?

-Ja t'ho hem dit -gairebé van respondre alhora-. No ens agrada veure't trista.

Des d'aleshores Noti continuava saltant, cada nit, en el petit estany del bosquet. Encara desitjava arribar a la Lluna perquè n'admirava la seva lluentor enmig de la fosca. Però malgrat que queia i queia dins l'aigua amb cada salt, ja no estava trista. Ara sabia que tenia una amigues fabuloses. I elles, les cuques de llum, quan la veien de nou una mica amoïnada, tornaven a col·locar-se en cercle, ben apretadetes les unes damunt de les altres, formant una petita lluna resplendent: la Lluna de la granota Noti.