La Lluna actua

Cada Lluna plena es vestia amb el seu millor vestit, clar a poder ser. Mirava la Lluna fixament. Vora la llacuna del seu poble natal. La mirava i sempre se la imaginava amb ulls, nas i boca. Des de ben petita tenia aquest parer i el guardava amb secret.

Davant seu s'obria, amb ella que li donava vida.
Amb ella estava agraïda d'existir i de tenir tan bona vida.
Era una noia de bé.
Família millor dit.
Però a revelar els seus sentiments més sentits i emocions, hi anava sola. Cada vegada.
Tingués parella o no, era el SEU moment.
No li agradava massa ser la filla que heredés un regnat, tot i això, això li havia tocat.
Tot i que el seu regnat si no s'imposava seria el del caos.
Cada dia els seus pares eren més grans i no quedaven més desitjos que fer a la Lluna.
Però aquell dia ho va veure reflectit a la llacuna, només necessitava actitud.
I aquella nit d'hivern es va atrevir per provar-ho de banyar-se nua.
Què podria passar?
Era un petit començament per demostrar-se que pot afrontar els seus temors.
I els seus en aquest cas eren varis: no sabia nedar, feia fred, nua... Quin escàndol!
Tot va sortir bé i ja tot li donava igual!
Patiria quan arribés el moment.
Ningú és feliç del tot amb el que té, el mal fet és que ja no valorem res.
Tots ens fem les víctimes del nostre propi teatre.