La inversemblant història de la princesa iraniana

He llegit que les cançons de la nostra infància donen forma a les nostres vides, o si més no al nostre pensament.

Les cançons que cantàvem amb la meva àvia, quan jo era petita, solien ser cançons populars - aquí en diríem folklòriques - sobre les vides de pirates i altres aventurers. Una de les meves cançons preferides (ja us n’he parlat alguna vegada) tractava d’un presidiari que s’acabava d’escapar i creuava el llac Baikal en una bóta buida de peix salat feta un veler, amb la vela improvisada amb una bata foradada. L’altra narrava la inversemblant història d’una princesa iraniana. Ignoro les raons de la presència de princeses iranianes als vaixells dels pirates russos, però a la cançó en qüestió era un personatge central.

Es tractava d’un míting de protesta d’un grup de pirates que creuava el riu Volga contra el seu capità. El capità, qui es deia Stenyka Razin, acabava de passar la nit amb la bella princesa, i al principi de la cançó, semblava prestar-li més atenció a ella que als seus tripulants. Els tripulants no n’estaven gens contents. Cansat de protestes i burles, el capità Razin digué als seus companys que per a ells, no li faria pena perdre ni el seu propi cap. Per reforçar l’argument, agafà la princesa als seus braços forts i la tirà a l’aigua. Ningú no s’animà a rescatar-la, i tots cantaren i ballaren perquè en pau descansés.

No sé quin sentit tenia aquesta cançó – si en tenia. La seva tonalitat de sol major, la seva entonació optimista i majestuosa em devien robar el cor. Era una cançó molt popular entre els russos. Ja fa uns cent anys, amb un gran èxit, la cantava el gran Fiodor Xaliapin: el més cèlebre baix operístic rus del segle XX . Els usuaris de Youtube la poden escoltar en múltiples versions (com per exemple la d’Alexandre Pirogov.) La qualitat de la gravació podria ser millor, però es tracta d’una cinta de fa molts anys.

Ara bé, què hi devia veure jo, com a nena petita? Tal volta m’ensenyava que els interessos del col•lectiu eren més importants que els interessos personals? Que qualsevol que es guanyi la vida al mig d’un riu enorme i envoltat d’uns col·laboradors volàtils es devia acostumar a la necessitat d’uns sacrificis? Que el treball – sigui quin sigui – tenia més valor que el sexe? O – Déu no ho vulgui – m’inculcava, d’una manera gens subliminal, la idea de la posició secundària de les dones a la societat? O simplement donava pautes sobre la inconveniència de les aventures romàntiques amb els pirates del riu Volga? No ho sé. Però fins a un cert punt em tranquil·litza saber que les cançons preferides de la meva filla són “A Betlem me’n vull anar” i “La semaine des canards”: “Lundi, les canards vont a la mar, mar,mar...Mardi, ils se’n vont jusqu’a la mer, mer, mer... Dimanche ils se réposent, et voient la vie en rose: la semaine se recommencera demain, coin, coin”.