La insurgència

Un relat de: Eduard82
En començar el concert, l’Adrià no sabia que alguna cosa sortiria malament, però el cas és que hi va haver un error -imperceptible pel públic- que va fer posar l’Adrià dels nervis. Feia setmanes que preparava aquella peça musical. Cada tarda, a dos quarts de cinc, agafava la guitarra, l’afinava amb precisió mil•limètrica i començava a escalfar els dits, escales amunt i avall. Tot seguit, feia una successió d’arpegis a velocitat galopant i quan ja es considerava llest prenia la partitura i la col•locava minuciosament sobre el faristol. Inspirava fondo dues vegades i començava a tocar. La música fluïa a través dels seus dits i les cordes obeïen fidelment les instruccions de la seva mà virtuosa. Cap a dos quarts de nou s’aturava i anava a la cuina a fer-se el sopar.
Al llarg de deu setmanes l’Adrià va seguir metòdicament aquell horari de tarda i dies abans del primer concert se sentia plenament preparat i confiat.
Aquella primera nit, però, l’error -imperceptible pel públic- va enfurismar l’Adrià. No s’explicava perquè aquell do sostingut havia sonar mig semitò per sota del normal. Sabia que ningú no se n’havia adonat però, tot i això, per a ell era imperdonable. Un cop va arribar a casa l’Adrià va aconseguir domar el seu neguit. Va sopar, va mirar una mica la televisió i se’n va anar a dormir.
L’endemà, l’Adrià va tornar a tenir concert. Aquesta vegada l’error no només es va tornar a produir, sinó que, a més, bona part del públic se’n va adonar. El do sostingut va esdevenir directament un do i la dissonància es va fer palesa. L’Adrià es va enfurismar de debò i amb incredulitat es preguntava el motiu d’aquell error. Al seu parer havia executat la peça a la perfecció i no sabia perquè aquell maleit do sostingut no havia sonat. És per això que, en arribar a casa, va provar de tornar a tocar la peça i va constatar que no hi havia forma humana de fer sonar el do sostingut: sonava sempre do.
Tot i que l’Adrià no en fos conscient, la repetida dissonància tenia una explicació prou senzilla, però no pas per això poc sorprenent. Tot responia a una mena de conxorxa en la qual hi participaven la primera i la segona corda: cansades de ser afinades constantment i suportant, al seu entendre, una tensió excessiva, havien pactat buscar un moment clau de la peça per a relaxar-se i sonar un semitò per sota de l’esperat. El pla havia començat amb el do de la primera corda a mode d’avís i havia de seguir amb una sèrie de mobilitzacions que continuarien amb una baixada d’un quart de to en finalitzar la peça a càrrec de la segona corda. Creien que mitjançant aquell mètode de protesta, aquella vaga fugaç però colpidora, serien escoltades i l’Adrià rebaixaria la tensió –injusta, al seu parer- a la qual es veien sotmeses des de feia temps.
Era evident, però, que l’Adrià no podia saber de cap manera que aquell error era fruit d’una peculiar protesta instrumental. Que una part d’un instrument musical es rebel•lés no era habitual, però la pretensió que tenien les dues cordes colpistes era, francament, absurda. La resta de cordes sabia que d’aquella manera no aconseguirien res. Eren conscients que l’amo de la guitarra mai no entendria el missatge llençat per les cordes insurgents i que davant la negativa reiterada d’aquestes a no fer correctament la seva feina el més probable seria la jubilació forçosa de totes elles.
I així va succeir. L’Adrià, convençut que aquelles cordes eren defectuoses, les va canviar totes. Les seves substitutes van ser sis cordes noves, joves i sense experiència. Àvides de treballar, van dur a terme la seva missió amb total docilitat sense ni tan sols plantejar-se el motiu pel qual eren allà. L’Adrià, completament aliè a la problemàtica real, va recuperar la confiança en si mateix i va dur a terme la resta de concerts amb tota normalitat.

Comentaris

  • Vida propia[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 26-07-2014 | Valoració: 10

    Caram, quin relat més original! M'ha encantat i m'ha agradat molt que donis vida a personatges no humans com les cordes d'una guitarra. Quan vegi un músic tocant-la, hi pensaré. Original i creatiu, espero anar-te llegint. Una abraçada i fins aviat.

    Aleix

  • No sé si algú...[Ofensiu]
    AVERROIS | 22-07-2014

    ...t'ho ha comentat, però he vist que en els altres relats, quan et fan un comentari els contestes en el mateix relat. No és que no estigui bé, però segurament els que t'han fet el comentari no ho veuran sinó tornen a llegir el relat.
    T'aconsello que cliquis el nick del que t'ha escrit i en alguna de les seves obres, si vols, agraeixis els comentaris que t'ha fet.
    Una abraçada.

  • Molt bon relat...[Ofensiu]
    AVERROIS | 22-07-2014 | Valoració: 10

    ...que m'ha mantingut en tensió a l'espera del desenllaç final. Aquesta fantasia de les cordes es pot passar a la vida real de moltes persones. Fa molts anys que està passant això. Els veterans ho veuen clar però la juventut necessita pujar en la vida i fa el que els demanen i més. Al final molts aturats de més de quaranta anys i uns treballs de m... per la gent jove.
    Et seguiré llegint.
    Una abraçada.

l´Autor

Eduard82

3 Relats

10 Comentaris

2111 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99