L'home emprenyat

Un relat de: Eduard82
Està tan emprenyat que ha decidit que ha de trencar alguna cosa, cridar de manera extremadament alta o bé infringir mal a algú. De les tres opcions, tria la primera. Com que no vol carregar-se cap objecte massa valuós, pensa que ha d’utilitzar algun element del mobiliari urbà. Un contenidor de brossa, una paperera o una senyal de trànsit faran el fet. Decidit, obre la porta de casa i desapareix escales avall.

Al carrer fa fred. Encara no és hivern, però les primeres temperatures baixes ja s’han deixat notar. Això encara el posa de més mala llet. Localitza el primer element urbà -un vulgar contenidor, de color gris- i es disposa a atacar-lo, tot i que no sap ben bé com. De cop, però, s’atura. Veu que un indigent està remenant les deixalles que han quedat just al costat del contenidor. El sense sostre s’adona que algú ha parat en sec al seu voltant i aixeca el cap. La situació és un pèl estranya, però els dos homes no es poden deixar de mirar. L’un, frustrat perquè no ha pogut dur a terme el seu objectiu, l’altre, lleugerament espantat per la “intrusió” aliena.

Es respira en l’ambient què passarà, pensa el narrador: de les tres opcions que l’home emprenyat valorava, la tercera, infringir mal a algú, comença a prendre cos al cervell del protagonista. I així és. L’home emprenyat té una imperiosa necessitat de treure la seva ràbia i fer-l’hi pagar al sense sostre. Si per ell fos, l’estomacaria de valent. Li clavaria cops de puny i puntades de peu mentre l’insulta i el menysprea.

Just quan l’home emprenyat decideix passar a l’acció i fins i tot fa un parell de passes en direcció a l’indigent, el narrador, in extremis, l’atura. El sense sostre, espantat per la primera recció de l’intrús, fuig corrents sense pensar-ho. No entén què ha passat, però l’instint l’incita a córrer.

Ara, el narrador, que ja pensava en continuar la història d’una altra manera, veu que ha de canviar-ho tot. Volia escriure un diàleg entre l’home emprenyat i el sense sostre, però com que aquest ha fugit corrent, la interacció entre ambdós personatges serà cada cop més difícil. A no ser que l’home emprenyat empaiti al vagabund. Sí, això tindria lògica, però no ha caigut en que si el persegueix, l’indigent tindrà encara més motius per córrer.

Com que no hi ha caigut, l’home emprenyat començar a córrer rere el sense sostre, que es deu trobar uns cent metres més endavant. Aquest últim s’adona que l’intrús del contenidor l’està perseguint i, com era d’esperar, allarga les seves passes. La distància, però, es va escurçant mica en mica i, quan l’indigent es troba prou a prop, l’home emprenyat el crida, tot dient-li que s’aturi, que no li vol fer mal, que només vol parlar amb ell. Però l’altre ni cas, és clar. “Qui voldria parlar amb mi, un vagabund?” pensa. “Ningú, està clar”. I té raó. L’home emprenyat no sap perquè l’està empaitant ni si realment pensa el que està cridant, però el narrador s’ha entestat en que hi ha d’haver-hi un diàleg entre els personatges i sembla que no desistirà fins aconseguir-ho.

Així doncs, tot corrent, el sense sostre s’entrebanca amb un forat de la calçada i cau. És en aquell moment quan l’home emprenyat l’atrapa i se li tira a sobre perquè no fugi. No fuig, és clar, però està extremadament espantat, mort de por. Murmura quatre paraules inintel•ligibles en to de súplica. És aleshores quan l’home emprenyat s’adona que l’indigent és immigrant i que no parla el mateix idioma que ell. Encara no sap què està fent realment. Ja no té aquelles ganes d’atacar-lo d’abans, però creu que l’havia d’atrapar. El narrador veu que aquí té la seva oportunitat, que d’aquesta manera podrà aconseguir establir un diàleg entre ambdós personatges. Però no sap com superar la barrera de l’idioma. Ha d’aconseguir que l’indigent s’adoni que l’altre personatge no li vol mal, que simplement vol parlar amb ell, conèixer-lo. De sobte, se li acut una idea que considera brillant.

L’home emprenyat que, per acció del narrador, ara es mostra desconcertat, treu de la seva butxaca la cartera. L’obre i n’extreu un bitllet de cinquanta euros. Amb un somriure a la boca, l’hi dóna al sense sostre, que encara es troba estès al carrer i el mira amb la boca oberta i les celles forçades cap avall. L’accepta, però no se’n fia. S’ha acostumat a no fiar-se de les persones, i encara menys en aquesta ciutat on viu des de fa quatre mesos. L’home desconcertat l’ajuda a aixecar-se i, tot assenyalant-se amb el dit, pronuncia el seu nom. Després, l’assenyala a ell i li pregunta com es diu. L’immigrant respon tímidament i, després de donar-li educadament les gràcies en un castellà amb accent estranger, fa el gest de marxar. Però de sobte, extreu una navalla de la seva butxaca i es gira. Apunyala a l’home emprenyat al coll, li agafa la cartera i fuig corrent carrer avall mentre la seva víctima cau a terra, de genolls, ferida de mort.

El narrador se sent inquiet. D’una banda ha aconseguit el que volia, un petit diàleg, una mínima interacció entre els dos protagonistes. D’altra banda, tot buscant una mica d’acció en la narració, la història se li anat de les mans. No està satisfet. En realitat, al principi, volia crear una història d’amistat entre els dos protagonistes. Li agradaria denunciar, en forma de novel•la, la situació en la qual es veu obligada a viure la població immigrant. Seria una història de coneixença entre cultures i de superació de les diferències a través dels dos protagonistes. Però no es veu en cor de fer-ho. Està encallat: ha mort el protagonista i no sap què més escriure. Ni tan sols li agrada el que ha escrit. A més a més, té la sensació que entre el que ell vol escriure i el que realment escriu hi ha una distància abismal. Pensa que potser no valia la pena deixar-ho tot (una bona empresa, un bon càrrec i un bon sou) per tal de fer-se escriptor. I a sobre, és tard i encara no ha sopat. Tot plegat el posa de molt mal humor i veu que ni li agrada la història, ni sap escriure, ni ser escriptor és la seva vocació.

S’emprenya tant que decideix que ha de trencar alguna cosa, cridar de manera extremadament alta o bé infringir mal a algú. De les tres opcions, tria la primera.

Comentaris

  • http://associaciorelataires.com/[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 13-12-2010

    http://associaciorelataires.com/

  • Gràcies crohnic[Ofensiu]
    Eduard82 | 09-12-2010

    A veure si en publico algun altre un dia d'aquests! Agraeixo tota crítica, doncs estic començant i encara no sé massa per on tirar...

  • crohnic | 09-12-2010

    Un molt bon relat, Eduard!! M'ha agradat molt!
    Espero, ben aviat, poder llegir més relats teus...
    Fins aviat!!

  • Gràcies![Ofensiu]
    Eduard82 | 08-12-2010

    Gràcies deomises. És el primer relat que publico.
    He llegit el relat de Julio Cortázar i haig de dir que m'ha agradat força! Merci per compartir-lo amb mi!

  • Bon començament...[Ofensiu]
    deòmises | 08-12-2010

    ...amb un relat que ens retorna a "Continuidad de los parques" de Cortázar, un relat que sempre he admirat perquè juga amb el lector com Escher fa amb l'espectador.

    Bon truc per inquietar-nos, Eduard, i benvingut a RC


    d.

l´Autor

Eduard82

3 Relats

10 Comentaris

2110 Lectures

Valoració de l'autor: 9.99